ELS FUNCIONARIS DE L’AMOR

“El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat.”

Preàmbul de l’Estatut de Miravet

Avui fa un any de l’aprovació d’una de les lleis més polèmiques del Parlament. Precedida de múltiples disputes entre els partits de centre, de dretes (ultres i moderades) i d’esquerres (ecològiques, stalinistes, marxistes, leninistes, socialistes i moderades), la necessitat de la unanimitat de la cambra (calia el vot positiu de més d’un 85 % dels parlamentaris) va provocar un consens gens satisfactori per cap de les parts implicades. Finalment però, tot i els entrebancs, va prosperar una llei que sorgia de la imperiosa necessitat de la societat i que la gent demanava a crits (tot i que no es va produir cap manifestació extraordinària que concentrés, en una ciutat, un número de manifestants superior al seu número d’habitants) per places i carrers. El text legal feia referència a múltiples disposicions (fins a cinquanta-quatre) per establir la creació d’un nou cos funcionarial: els popularment anomenats funcionaris de l’amor.

Aquesta denominació va provocar la befa i l’escarni dels ninotaires dels diaris més prestigiosos del país i de part de l’estranger. Com poden recordar els nostres lectors, els diaris més partidaris dels partits conservadors (o de dretes) van recórrer a l’humor més grotesc i racial, i van haver de fer front a múltiples demandes i cartes dels lectors de diaris progressistes. Els rotatius d’esquerres, més políticament correctes, van donar una transcendència relativa al tema fent passar una llei revolucionària pel sedàs de la normalitat. Evidentment no es van estalviar les crítiques de part del seus propis lectors, que trobaven l’actitud del periòdic poc compromesa amb la dimensió social de la llei. Els diaris de centre, que gairebé havien desaparegut, van tractar el tema de forma prou ambivalent per evitar demandes, participació enrabiada d’ex-lectors i pèrdua de l’escassa, però fidel, colònia de seguidors que encara tenien. La societat ja no podia tenir opinions centrades o, simplement, no tenir-ne. S’havia d’estar a un costat o a l’altre. I tensar el fil tant com es pogués.

Transcorreguts dotze mesos des de l’aprovació de la llei, molts ciutadans encara desconeixen l’existència del nou cos funcionarial. Segons les últimes enquestes encarregades pel mateix govern i subscrites per la major part de l’oposició, tan sols un 6,2 % de la població es capaç d’identificar correctament les funcions d’aquest cos i n’ha fet ús en alguna ocasió. El consens en l’aprovació de la llei ha evitat la polèmica que hauria d’haver suposat la utilització, en un percentatge tan baix, de les noves prestacions ofertes des de l’administració. Tan sols els partits d’ultraesquerra, d’ultracentre i d’ultradreta, hàbilment ofegats pels mitjans de comunicació (no han merescut ni un sol minut d’atenció per part de cap dels principals informatius de les ràdios i televisions amb més audiència) i esperonats pels partits majoritaris, han denunciat la política errant i complaent de govern i oposició.

L’Antoni Q i la Rita H foren els dos membres fundadors de la plataforma PFA (Pro Funcionaris de l’Amor). La Rita H ens ha rebut a la casa del Raval que abans compartia amb l’Antoni Q, de qui fou parella de fet (-Amb papers!- ens comenta tota cofoia). Després d’una separació amistosa, als sis mesos de l’aprovació de la llei, s’ha acollit a un dels molts programes d’acció amorosa, dissenyats per l’administració i proposats, en part, per ella mateixa.

“Tot va començar entre l’Antoni i jo, mentre passejàvem rambla amunt i rambla avall. Recordo que jo lluïa un palestí clàssic, ulleres de pasta d’un vermell discret i que ens aturàvem a admirar i remunerar totes i cadascuna de les estàtues que engalanaven el nostre camí.

Eren les sis de la tarda d’un dimarts qualsevol i vam veure que la gent caminava trista i de pressa. I ens va semblar una contradicció tan gran. És a dir, si camines trist, has de poder deturar-te, degustar la passejada per poderpensar i capficar-te en els problemes que t’amoïnen. Quin sentit té gambar tristos? Amb una llambregada vaig veure que l’Antoni havia copsat el mateix que jo i ens vam aturar al bell mig de la rambla, observant la multitud que es dirigia, en múltiples trajectòries, cap a objectius equívocs. Era una situació absurda i s’hi havia de posar remei.

Aleshores l’Antoni i jo encara no érem parella, de fet, jo estava mantenint relacions esporàdiques amb les meves companyes del taller de ioga. Aquell mateix vespre vam quedar per sopar tots dos, per intentar trobar una solució al problema que havíem detectat. Després d’assolir el nirvana en el tercer orgasme simultani múltiple, i envoltats de l’aroma de l’encens més pur, vam veure la llum. La gent no podia aconseguir el que teníem nosaltres, no podia gaudir d’una relació lliure, ni assolir les cotes de plaer que atorgaven la felicitat completa. Aquesta primera idea va quedar a cinc orgasmes de distància de la creació d’un cos funcionarial de l’amor”1

En Silvestre S fou el primer funcionari de l’amor. Fa poc ha assumit la subdirecció general de l’ASCATA2 ens ha convidat a prendre una tassa de te en un conegut establiment àrab del centre de Barcelona. Entre glop i glop ens ha comentat els pros i els contres de la seva feina.

“Vaig seguir tot el procediment polític d’aprovació de la llei amb molt d’entusiasme. Estava convençut que aquest era el tipus de funcionariat que em convenia. El fet és que tenia amor per donar i per vendre i les oposicions no van ser cap problema per assolir la meva determinació. (…)

Ser funcionari de l’amor implica molts sacrificis i algunes recompenses. No tot són flors i violes, i sovint es converteix en una feina rutinària, com passa amb la majoria de funcionariats.

La primera fase dels programes d’acció amorosa es basa en la redacció de paperassa per encarar, amb el major grau d’èxit possible, les següents etapes del procés. Les entrevistes que s’han de mantenir amb els ciutadans seleccionats (la llista d’espera actual és llarguíssima) poden ser molt feixugues.

Un cop s’ha realitzat un número suficient d’entrevistes, es discerneix entre els que necessiten una acció funcionarial directa i els que en necessiten una d’indirecta. L’acció funcionarial indirecta (una imposició de l’ala més conservadora del parlament) és aplicada en la majoria de casos i suposa una atenció psicològica i continuada a distància. La directa, en canvi, implica un treball de camp i l’aplicació estricta del programa d’acció amorosa més ambiciós. (…)

Els funcionaris de l’amor, per emprar la terminologia popular dels Assitents Socials sobre Carències Afectives i altres Tipologies de l’Amor (ASCATA), han de treballar sobre tres pilars bàsics: anonimat, higiene i espiritualitat. La transgressió d’alguna d’aquestes tres normes provoca l’expulsió immediata del cos funcionarial.”

En Mateu D és un membre del cos dels funcionaris de l’amor des de fa tres mesos. No comparteix la visió entusiasta d’en Silvestre S sobre l’aplicació de les polítiques amoroses. El proppassat cap de setmana va fundar el primer sindicat de l’amor (SASCATA) i ens ha explicat les carències del sistema al menjador del loft que comparteix amb la seva parella.

“No discutirem sobre els tres pilars bàsics que fomenten la relació funcionarial perquè són irrenunciables. Però des del sindicat es poden tractar molts altres temes que afecten els assistents socials. El més important de tots és l’horari. Per atendre l’acció funcionarial directa hem d’adaptar-nos a l’horari del ciutadà. Es fa difícil, doncs, tenir caps de setmana lliures ja que és quan creix la demanda afectiva i quan els programes d’acció amorosa són més eficaços. Des del SASCATA volem reduir les actuacions en cap de setmana a la meitat d’hores laborables totals. No més de dotze hores de treball en cap de setmana. Sovint es planteja, també, la dificultat de complir, tot i l’excel·lent condició física dels ASCATA, amb els casos més necessitats de demanda d’atenció afectiva. Per això demanem que els programes d’acció amorosa contemplin la possibilitat de destinar més d’un funcionari (amb un màxim de cinc) per a pal·liar les tipologies més greus. I en tercer lloc el SASCATA proposa la possibilitat de la selecció del ciutadà a atendre segons els següents criteris, ordenats de major a menor importància: antiguitat en el càrrec, tendències sexuals pròpies, compatibilitat d’horaris.”

La Clara F és la parella d’un funcionari de l’amor des de fa dos mesos. Ens acull a casa seva, a Gràcia, mentre ultima la decoració de la festa de disfresses eròtiques d’aquest cap de setmana. Per ella no hi ha cap incompatibilitat entre la feina i la relació.

“No hi ha cap problema entre ell i jo. Jo sé que no puc comptar amb ell els caps de setmana i intento dedicar-me a altres menesters. (…) No, la gelosia no és un tema que em preocupi. Fins i tot diria que és un tema que, incomprensiblement, l’amoïna més a ell. Tinc clar que és un funcionari de l’estat que cobreix una demanda social, però la seva implicació acaba aquí. Aquesta feina li servirà per portar un sou a casa. Els problemes de parella quedaran, com en qualsevol altra feina, a part de la relació. Evidentment, pot enamorar-se d’una ciutadana o un ciutadà que estigui en tractament, de la mateixa manera que jo puc enamorar-me d’un client o de l’encarregat de la botiga on treballo. Com t’he dit no em crea cap tipus d’inseguretat ni de preocupació”.

La C S és una ciutadana belga vídua, resident i empadronada a Barcelona. Aquesta condició li ha servit per poder accedir als serveis assistencials bàsics. Va traslladar-se a Barcelona, tan bon punt va assabentar-se a l’aprovació de la nova llei, per cobrir les seves demandes afectives. Després d’unes llargues sessions d’entrevistes i d’un primer intent fallit d’atenció funcionarial indirecta, va poder accedir al seu principal objectiu, l’atenció funcionarial directa dels funcionaris de l’amor. La C S ens explica la seva història prenent un cocktail tropical al jardí de casa seva, a la zona de Pedralbes.

“Vaig assabentar-me de l’aprovació de la llei pel monogràfic que li va dedicar el diari Le Monde. Vaig observar que els supòsits d’aplicació dels programes d’acció amorosa s’adeien a la meva situació i definien una patologia que sofria en silenci. Aleshores vaig decidir beneficiar-me de la meva condició de ciutadana europea per poder accedir als serveis proporcionats per una administració europea. (…) Els inicis van ser durs i complicats, vaig haver de superar més de tres dies consecutius d’omplir formularis i realitzar enquestes amb psicòlegs acabats de sortir de la facultat. Després d’això vaig ser considerada apta, però vaig quedar relegada a l’atenció telefònica, que aquí s’anomena atenció funcionarial indirecta. I jo no m’havia traslladat des de Bèlgica per rebre trucades calentes al mòbil. Allò no solucionava en absolut el meu problema. (…) Amb la meva coneixença de l’entramat de l’administració pública i els contactes belgues de què disposava, vaig aconseguir una revisió del meu expedient. Em van diagnosticar mancances amoroses cròniques i em van recomanar l’accés urgent al més complet pla d’acció amorosa, amb atenció funcionarial directa. No negaré que l’experiència està resultant, en la majoria de casos, gratificant però, com a usuària, crítica dels serveis de l’administració, m’agradaria apuntar alguns dels aspectes que crec que cal millorar de cara al futur. En primer lloc la flexibilitat d’horari. En el moment de la sol·licitud del pla d’acció amorosa has d’omplir un calendari setmanal, amb l’ajuda d’un psicòleg, indicant les hores en què hauràs de disposar l’atenció funcionarial. Aquest horari queda fixat per tot un any i no inclou els àpats ni els cinc minuts de descans reglamentaris per cada hora de feina. No és difícil de preveure, doncs, la frustració emocional i afectiva que pot suposar la interrupció de tasques bàsiques dels plans d’acció amorosa per esmorzar o per fumar. Un altre tema que preocupa bastant als usuaris i usuàries d’aquest servei és el seguiment de l’eficàcia del pla d’acció amorosa i de la correcta aplicació d’aquest. Sovint ens podem trobar amb funcionaris maldestres (ja sigui per desmotivació i per incapacitat laboral) i no hi ha mecanismes de queixa vàlids per revocar, de forma ràpida, l’assignació produïda per part de l’administració. S’han d’omplir desenes de formularis i passar altre cop múltiples exàmens psicològics per poder demanar el canvi. (…) Aquestes demandes han provocat la constitució d’una Unió Anònima d’Usuaris dels ASCATA (UAU ASCATA) per protegir els nostres interessos. En breu serà presentada als principals mitjans de comunicació.”

La prostitució ha estat un dels col·lectius professionals més afectats per la implantació dels funcionaris de l’amor. Després de l’aprovació de la llei, associacions de professionals del sexe i dels locals de relax van organitzar manifestacions conjuntament amb els representants de les religions majoritàries. L’astorament de la ciutadania fou considerable veient congregats, a la plaça Sant Jaume, sotanes i enagos, mitres i barrets de plomes, l’amor de déu i l’amor de l’home. El lema de la manifestació fou d’allò més il·lustrat: “Contra la socialització de l’amor”. En Joan D és un professional d’aquest col·lectiu i té unes opinions prou rotundes pel que fa al nou funcionariat. Hem parlat amb ell en un bar de Sant Andreu, propietat del seu oncle. Abillat amb pantalons de cuir i samarreta negra ajustada ens ha convidat a una copa de conyac.

“No vam entendre això, quan s’estava plantejant la legalització de la prostitució. És cert que les nostres associacions van participar en les ponències d’elaboració de la llei. Però no és menys cert que les vam abandonar ben d’hora, quan vam intuir quin caire estava agafant la redacció del document final. (…) Com tothom pot veure és una llei que exclou. Vol portar la prostitució a la marginació. Vol desproveir de sentit i de funció social la professió més antiga de la humanitat i, com bé sabem tots, qui perd els seus orígens perd la seva identitat. Si eliminem la prostitució com a tal perdrem la poca humanitat que li resta a la societat. (…) També considero una fal·làcia l’argument esgrimit des d’alguns dels partits més progressistes. Se’ns ha venut la nova llei com una porta d’entrada a la legalitat i a unes condicions de treball dignes. La realitat, però, dista molt de les promeses realitzades. Se’ns exigeix el nivell C de català per poder arribar a ser un ASCATA, quan tothom sap que el llenguatge de l’amor és universal. No es fan proves de capacitació laboral als futurs ASCATA, que accedeixen a la plaça de funcionari sense cap sessió pràctica de tracte amb el ciutadà de base. (…) No es pot eliminar tota iniciativa empresarial dins del món de la prostitució. Sé que els partits progressistes creuen que l’estat pot cobrir tota la despesa social, però han d’admetre que la nostra societat ha superat, de fa molt temps, el comunisme més ranci. Cal un espai econòmic dinàmic on tant els empresaris dels clubs de relax com els autònoms puguin desenvolupar la seva activitat professional sense traves. No podem socialitzar l’amor.”

Com s’ha pogut comprovar el més calent és a l’aigüera. En els testimonis que s’han transcrit, hi ha opinions per tots els gustos sobre els funcionaris de l’amor. Però el cert és que aquest servei encara viu en l’anonimat, si tenim en compte el percentatge d’ús que indiquen les enquestes. Fonts del govern preveuen un creixement sostingut, de la demanda d’aquest tipus de servei social, en els propers 10 anys. Potser aleshores ja s’hauran corregit alguns dels mecanismes que generen més polèmica. El debat, però, de ben segur que continuarà obert.

13/06/2007 FBR

One clap, two clap, three clap, forty?

By clapping more or less, you can signal to us which stories really stand out.