El punt equidistant entre la llum i l’ombra

Ena Blanc

Existeix una cinquena dimensió més enllà del que l’home coneix. És una dimensió tan colossal com l’espai. És el punt equidistant entre la llum i l’ombra. És la dimensió de la imaginació. És l’espai que anomenem la dimensió desconeguda.

Per a la Sena, als vuit anys, el Rod Sterling era un vell amic. Els dissabtes al vespre s’arraulia al costat dret del sofà, deixava anar el cap a sobre del pit del seu pare i mirava bocabadada un nou capítol en blanc i negre de la sèrie predilecta de tots dos. En ficar-se al llit, amb viatgers del temps vestits d’oficinistes dels anys cinquanta i titelles que parlaven entre elles quan ningú se les mirava rodolant pel seu cap, s’imaginava que l’armari la portaria a un altre planeta sense una mare que la cridés al mig del carrer per no haver-se abrigat prou abans de sortir o li clavés una bufetada quan menys s’ho esperava.

Havien passat més de trenta anys des de llavors, i encara recordava el moment quan tot va canviar. La història d’aquella setmana anava d’uns lladres que robaven una càmera fotogràfica i descobrien que podia retratar el futur. Mai no va saber com va acabar. La mare la va enviar a dormir sense explicacions, cridant mentre l’acusava de quelcom que no havia fet i ella s’intentava defensar com podia entre plors. Humiliada, amb la galta i els braços adolorits pels cops, va esperar que el seu pare s’aixequés del sofà i vingués a consolar-la. Aquella nit, sola i plorant a l’habitació, va ser la primera que va trobar a faltar una abraçada del seu pare.

En vindrien moltes altres acompanyades de silenci i distància. L’endemà, una vegada més, els pares van actuar com sempre. Com si res no hagués passat, atabalats entre la feina, dinars i sopars, més crits i bronques.

El normal. Una normalitat en la qual la tendresa del pare cap a la filla era a la dimensió desconeguda d’un sofà, veient una sèrie antiga, mitja hora a la setmana.

Va posar el paquet perfectament embolicat a la bossa. Havia trobat els DVD a la FNAC per casualitat, entre Doctor Who i Into the Labyrinth. La festa de setanta aniversari del pare va acabar tard.

— Mirem només un capítol, va.

Ara que no necessitava que la defensés, el va trobar estranyament vulnerable. Una veu en off parlava del punt equidistant entre la llum i l’ombra. Just on estic ara, es va dir mentre abraçava l’home gran que seia al seu costat.

Cançó: Cuídame

Artista: Pedro Guerra i Jorge Drexler

Autor: Pedro Guerra

Àlbum: 20 años Libertad 8 (Sony Music, 2014)

One clap, two clap, three clap, forty?

By clapping more or less, you can signal to us which stories really stand out.