Memòria de l’avenir

@anneinpaintland

Has de veure la dona de París, m’havia dit la Marion més d’un cop quan la meva veu a l’altra banda del telèfon havia sonat un pèl massa feble. La primera vegada, dotze anys abans de trobar-me on era: davant d’una gran porta de fusta a un carrer cèntric i elegant de Saint Germain-des-Prés, amb unes ganes terribles de girar cua. En lloc de fer-ho, vaig respirar profundament i vaig picar el timbre.

Una estona abans, per fer temps, m’havia refugiat a la llibreria Gallimard. ‘Casa!’, em va dir la meva nena petita alleujada, com quan jugava i arribava a un lloc on podia deixar de córrer perquè, si mes no per una estona, estava salvada. Així em sentia allà a dins: fora de perill, calentoneta i feliç entre llibres perfectament endreçats i retrats en blanc i negre d’escriptors de mirada benèvola. Mitja hora després em vaig acomiadar de la meva estimada Marguerite Youcenar. Vaig tornar les Memòries d’Adrià al prestatge d’on l’havia tret i se’m va escapar un sospir resignat. Au revoir, bonne anneé!, vaig dir als dependents que em miraven de reüll just abans de sortir d’aquell santuari amb certa recança i travessar el carrer emboirada pels dubtes. No sabia ben bé què em portava a parlar amb la dama que veia el futur i ningú qüestionava en el país dels escèptics cartesians. La de les fotografies amb celebrities, que havia estat model de Chanel i havia dit a qui seria el seu marit en conèixer-lo a un sopar de l’alta societat que algun dia es casaria amb una senyora que portava un pentinat com el seu i tenia un ofici estrany. Què havia impulsat durant milers d’anys a tantes i tantes persones a cercar algú com ella? Ningú vol conèixer el seu futur si és feliç, Sena. I tu ho saps! La Michelle, amb la seva mirada blava que parla tant com les seves paraules i el sentit comú fora de discussió que la caracteritza m’havia vingut al cap tot sovint al llarg del matí. Potser picava aquell timbre per una barreja de curiositat i neguit existencial. Amb totes les contradiccions que sentia perquè una part de mi volia escoltar-la, i l’altra pensava que em podia condicionar, i molt, el que em digués.

Encara i així era allà. Sabia del seu prestigi i que, tot i haver-se retirat feia uns anys, de vegades atenia antics clients o desconeguts com jo, que l’anaven a visitar perquè un seguit de coincidències ho feia massa fàcil com per resistir la tentació. La setmana anterior, després d’haver-la vist a entrevistes que li havien fet anys enrere a la televisió francesa, havia intentat imaginar com seria la nostra trobada. La realitat va ser molt menys glamurosa. Vaig pujar a un ascensor antic amb un senyor gran, alt i educadíssim, a qui vaig trepitjar just en el moment que m’obria cavallerosament la porta. Mentre demanava disculpes amb molts nervis i una certa vergonya pel meu francès-hao-moi-no -parlar-rien-de-res, vaig aixecar la vista. La dona de París, que era allà mateix, mirant-me amb un somriure divertit, ens va saludar a tots dos. Es pot ser molt bonica amb més de setanta anys, vaig pensar després d’ajupir-me per acaronar el gat gris de ratlles que també em donava la benvinguda. La meva zona de confort va quedar fora del llindar d’aquella porta.

Hi vaig tornar una hora després d’una conversa en la qual jo havia parlat ben poc. Estranyada. Demanant-me com podia ser. Vaig seure a un banc del vestíbul per escoltar la Justine i la Claire. La Justine em deia que no m’havia de sorprendre de res. La vaig notar contenta, agraïda a la Marion per haver insistit en què conegués la dona de París i pensant ja en el dinar amb dues amigues a l’arrondissement 15. La Claire estava mig en shock, mirant d’encaixar tot plegat. Es va tranquilitzar dient-se que potser havia fet servir un comodí de les cartes de la vida, i que per això estaven els comodins: per utilitzar-los amb consciència. També havia entés per què la Marion deia que aquella persona no era d’aquest món, en el millor sentit de la paraula.

Les meves funambulistes interiors havien fet una altra estirada emocional aquella estona. Havien superat una por molt antiga. Havien escoltat moltes coses que ja sabien i d’altres que feien pensar en un futur que passava per un present en pau. I van anar a dinar.

Cançó: To Be Counted Among Men
Grup: Villagers
Autor: Conor O’Brien
Àlbum: Becoming A Jackal (Domino, 2010)