Etnología del caganer, de Alberto Cardín.

És curiós que el caganer, la figura de fang més simpàtica i divertida del pessebre per als habitants del Principat, i la que més fa estrany als forans (fins al punt que molts la considerin un veritable emblema de l’espertit català), resulti des del punt de vista del pessebrisme oficial i del flokorisme clàssic una figura quasi clandestina, la qual ni hi és preresentada ni s’hi esmenta.

Només cal veure els dos únics pessebres permanents que resten a la Ciutat Vella, el de l’església de Nostra Senyora de Betlem i el de la Sant Jaume Apòstol, per constatar que, en cap dels diversos quadres, fets tots per pessebristes tradicionals del país, la imatge del cagener no apareix enlloc.

Si, d’altra banda, intentem trobar al Costumari català d’Amades alguna referència a la graciosa figura excretora, veiem que en tot el volum dedicat a les festes i als ritus d’hivern no en fa la més mínima menció. I el mateix passa am El llibre de Nadal, de Violant i Simorra, on, entre les múltiples figuretes que es venen a la Fira de Santa Llúcia (“pastors y pagessos del nostre país, capallans amb paraigües vermell, galls […] altres animals casolans, camells, grups compostos reproduïnt escenes del camp i la ciutat”), el caganer típic i tòpic no hi apareix enloc. Com tampoc no apareix a la llista de figures dels clàsics pessebres casolans de Tortosa citada per Moreira: “collas de pastorets carregats d’obsequis per al bon Jesuset […] una parella de guardias civils que porten amanillat a un caçador al que le han trobat una fuina. Lo burret d’orelles tieses […] una pastora que adoba una samarra […] un que va carregat amb gros feix de llenya, que fa planto i no vol anar endavant, si el company no li allarga la bóta per fer un traginyol”.

‘Invisible’

Tampoc, és cert, no hi apareixen altres figures insòlites, típiques del pessebre clàssic catalá, com ara la bugadera, el pescador i la filadora, i l’estrany home de la neu, entre representacions tan ancròniques i alhora realistes como ara el capellà amb paraigua vermell o el caçador furtiu (i amb dos garcialorquians quàrdies civils!). Però pot ben ser que es tracti d’oblits, entre figures relativamente intercanviables i que, a més, no provoquen escàndol ni estranyesa. Mentre que la reticència respecte al caganer fa pensar més aviat en una certa censura, en el sentit freudià del mot, una Verleugnung o negació del que és a la vista.

Ja en la concepció tradicional del pessebre català, el caganer (la iconografia canònica del qual és la d’un pagès amb barretina, els pantalons abaixats, una pipa a la boca i llarg cagarro sortint-li del cul) ha de resultar invisible des de la cova on té lloc l’adoració dels reis mags i dels pastors, per no ofendre la vista de les sagrades persones allí representades, per això se l’acostuma a situar de cara a la cova, això sí (una mena de repte o de transgressió larvada), però sempre darrere un paller, una roca o uns matolls (aquest obstacle n’és el més escaient, perquè permet alhora l’ocultació i la visió de l’irreverent excrementador).

La seva presència sol atribuir-se, amb tot, no a una mena de profanació ambigua i timorata de la sacra scena, sinó a una espècie de survival, una romanalla d’antics cultes a la fertilitat (que potser impiquin, alhora, una certa burla de la divinitat triomfant), “una forma d’invocar la riquesa de la terra i l’abundància de les collites i, per extensió, el benestar de la família”, como Laura Vinyoles i Mila Barruti diuen en seves molt interessants Notes a l’entorn d’unes figures del pessebre popular a Catalunya.

Avui, ja no hi ha tan sols aquella resta de vinculació amb la terra nutrícia dels pessebristes del XVIII, per la qual l’adob simbòlic, per part del caganer, de la terra amb què era fet el pessebre atorgava benediccions a la familia; ara, sense cap mena de connotació camperola, i degradada a superstició vaga urbana, l’explicació que els actuals compradors de figuretes del caganer es fan a l’hora d’adquirir-les anualmente a la fira de Santa Llúcia és, senzillamente, que portin bona sort. I per assegurar-s’ho, expliquen els venedors de la fira, hi ha no poques famílies que se n’emporten diverses figuretes, que distribueixen estratègicament per tota l’escenografia del pessebre familiar (alhora que, segurament, es proveeixen de corones de grèol i de vesc, i d’avets nadalencs, per impetrar la protecció dels manes celtes i germànic ensems).

Els caganer d’avui, d’altra banda, tenen el mateix caràcter residual i fetixista que, respecte al culte de dulia, admès per l’Església, teniem els santpancracis (que, perquè portessin bona sort, havien de ser robats o regalats) fins fa no gaire més d’una dècada. La seva iconografia ha sofert lleus variacions formals (hi ha caganers infantils, que són com El més petit de tots republicà en posició defecatòria, i s’ha intentat, per part d’un dels figuristes de Santa Llúcia, la variant de la caganera, que no sembla que hagi tingut gaire èxit — i que és, a més, una contradicció absurdo-mitològica) i materials (abunden els caganers de plàstic,en comptes del tradicional fang, sobretot de dimensions minis — força matussers en general — ). I aquell excés barroc que suposava la figureta del caganer actiu (al qual s’introduïa per una cavitat ad hoc una boleta de compostos químics que, encesa amb una cerilla, explosionava en forma d’una aparatosa i realista matèria fecal), ja no es fabrica, i molta gent ni tan sols deuen conèixer la seva anterior preeminència.

És possible que aquesta reducció a l’estadi de pur residu flokòric del caganer tingui a veure amb una modeació del component anal del carácter català, que ja no troba tant el seu goig en l’estalvi, ni satisfà tant la seva obscenitat verbal amb el vessant escatològic com apareix en aquell plec de literatura de cordill titulat Virtuts del cagar, que comença: “Millor cosa és el cagar / que el beure i que el menjar / Paurales d’un caganer / en temps que cagava bé”. O bé en aquell altre titulat Perfumes de Barcelona, escrit en castellà per a més escarn i paròdia de la ciutat així cantada: “En la grande Barcelona / que por su industria es colmena, / por sus campiñas vergel, / por sus máscaras Venecia, / donde el natural activo / emprende cualquier empresa, / y en toda clase de frutos / y géneros se comercia, / se cultiva con esmero / cierto ramo de riqueza, / que aunque abunda en todas partes, / no en todas se aprecia; / vale tanto como el oro, / los brillantes y las perlas, / y con ser tanto su valor / ninguno robarlo intenta”.

Teoria psicoanalítica.

El poema conté, curiosament, tota una teoria psicoanalítica (avant la lettre, per descomptat; el fulletó és de 1875) de les relacions entre excrement i or que, si bé no resulta ja aplicable a la Catalunya d’avui (tant cofoia de la seva ostentatició pre-olímpica, encara que elsmotius potser en continuïn essent de tipus anal), no deixa de connectar amb el que Dalí diu d’ell mateix i del caràcter escatològic català a les seves Confesiones inconfesables. On, d’una manera estranya però reveladora, allò excrementici, tan exhibit en tot el llibre (a questa afecció seva per la merda atribueix justament el rebuig de Breton), s’oculta de nou en arriba al gran retaule del pessebrisme català de tots els temps: es tracta de la façana de la Nativitat de la Sagrada Familia.

Parla, referint-se a la magna obra gaudiniana, de “gigantesca zona erógena erizada como piel de gallina”, i, tanmateix, no hi detecta la més mínima resta d’aquesta transposició dels trets excrementals de la confiteria de la xocolata que són les mones de Pasqua, l’art xoxolater en general de Catalunya. Perquè, allí, al gran pessebre/façana de Gaudí, tampoc no apareix el caganer per enlloc, però això no obstant allò excrementici, en forma de gran tifarada, cagarro copròlit, hi resulta més que evident en la seva forma confitada gòtico-modernista. Potser cal cercar aquí el point tournamant monumental del vessant escatològic català: allò excrementici luxós, enfront de la petita excrementicialitat del benestar casolà.

[Publicado originalmente en El País. 29 de diciembre de 1988.]

Show your support

Clapping shows how much you appreciated Ernesto Castro’s story.