La malaltia d’Europa

Algun dia, en un futur proper, algú escriurà, i obtindrà no poques adhesions, que la creixent inanitat del pensament europeu, de la civilitat del continent que van somiar Monet i Schumann, la pèrdua d’influència de la democràcia tolerant il.lustrada d’una Europa que va renèixer de les cendres, es deuen al nefast corrent subterrani d’un nihilisme aspre i eixorc que es creu progressista per escèptic i és profundament reaccionari per desesperat. No és un escriptor aquí o un pensador allà, és un corrent principal que travessa el pensar i el fer de les capes dirigents i d’amplis sectors que es volen progressistes, és una actitud desesperançada que ha canviat el necessari descreïment de vells mites religiosos per una increença en la força de la vida i l’esperit humà. Molts em creuen idealista i fins i tot ingenu, quan només sóc un home revoltat contra aquesta malatia de l’ànima.

One clap, two clap, three clap, forty?

By clapping more or less, you can signal to us which stories really stand out.