Contra la religió

Els partidaris del laicisme, que solem vigilar que la religió no es solapi amb l’estat, haurem d’afinar la vista, que no sigui que ens estiguem equivocant d’església. Els temps canvien i les religions també, i en la societat líquida , quan un element no fa la funció que se’n espera és substituït per un altre de diferent que fa una feina semblant.

Com saber quina és la religió actual i el seu paper polític, que és justificar l’injustificable i que la gent no badi boca? No és la new age, com pensen, pobrets, catòlics i cientifistes (aquests estranys siamesos enganxats per l’esquena) ni el pseudobudisme corporatiu. Ja fa temps que algunes ments crítiques indiquen que la religió d’ara és la religió de la salut. Seria el més natural atés que la salut ven diversos “valors” alhora al ciutadà individualitzat d’avui: seguretat tangible, promesa de longevitat, valor compartit amb la comunitat però gaudit personalment, acceptació i prestigi social i salvació. Hi ha a favor d’això fins i tot una prova del nou: el sorgiment de les corresponents heretgies en la forma dels antivacunes i altres moviments semblants.

A la religió de la salut ens han dut de bracet tres estranys companys de llit: el catolicisme antiabortista, el cientifisme materialista i el consumisme capitalista. El primer, quan postula que el valor suprem és la vida, quan no és cert: ho és la llibertat; per la llibertat d’un o dels altres es perd la vida si cal, com van mostrar Jesucrist i Espartac. El segon, per voler esborrar de la raó humana qualsevol vestigi de transcendència; l’ànsia de transcendència té horror vacui. I el tercer, perque el consumisme fa realitat la funció del geni de la llàntia màgica: t’ho puc concedir tot ara i aquí, l’eterna promesa de la màgia. La religió de la salut és una potent religió de substitució que presenta una fortalesa que no trobem a les religions transcendents: és indiscutible des del punt de vista de la raó pràctica.

La fortalesa imbatible de la religió de la salut — reforçada pel culte menor del naturisme essencialista — fa temps que ha estat identificada pel poder polític. El poder s’imposa mitjançant dues funcions: espantar i afalagar. La religió de la salut pot ser utilitzada en un i altre sentit segons convingui; és per tant poder en estat pur. Vegeu com el poder administratiu ha absorbit el reciclatge com a proposta de model de capteniment cívic tot rescatant-lo de l’ecologisme despullat de connotacions crítiques.

Però la veritable demostració del funcionament de l’aliança impúdica entre religió i poder avui dia és, precisament, veure com s’hi relacionen. Hi ha una manera infal.lible d’identificar el pervers mecanisme d’utilització mutua entre poder polític i poder religiós: quan es fan mesures de govern que ningú s’atreveix a discutir perquè estan basades en un fonament religiós acceptat per tothom. Així era a l’edat mitjana europea i així és a algunes societats musulmanes. Ara acabem de gaudir d’una petita mostra d’aquesta santa aliança: l’impost del Govern de Catalunya sobre els refrescos ensucrats. Les esquerres ecologistes l’han aplaudit, perquè l’ecologisme és devot també de la religió i abomina dels corresponents dimonis, els pèrfids cocacola i bollicao i ningú no gosaria dir que el rei va nu. Però la mesura és allò que abans dèiem una alcaldada. Perquè no penalitza les grans corporacions fabricants del producte sinó les butxaques dels consumidors indefensos. La realitat atea és aquesta: quan un centre de poder no pot contenir els qui són més poderosos que ell s’abraona sobre els febles. Feble amb els poderosos i dur amb els febles, vet aquí l’exemple del mal govern. El mal govern s’ajudava abans amb la religió, i pel que veiem, ara també. No ens hem mogut de lloc. Què útil que és la religió, Déu meu.