El pa que s’hi dóna

Els qui coneixen bé el pa que s’hi dóna al país entenen per què l’alcaldessa de Barcelona no pren mesures efectives contra el top manta. Ara que no ho fa l’acusen de pasivitat, de renúncia a les seves funcions, de perjudicar els comerciants que paguen impostos; si ho fes, li retreurien violència policial, internament de persones als centres d’estrangers, racisme, penalització de la pobresa, manca de solidaritat, atemptat contra els drets humans i probablement altres malvestats que ara no em venen al cap.

És Catalunya una nació que vol i dol? Ho podriem pensar, atesa l’expressió que ens defineix tan bé: “Sí, però, però…”. O bé és un grup humà que vol una cosa i alhora la contrària? Acaba de votar majoritàriament nova esquerra federal a les eleccions generals igual que va optar per l’independentisme en les autonòmiques (nihil novum; abans s’alternaven PSC i CDC en els comicis successius). Ni una cosa ni l’altra. Catalunya és un país que abomina del lideratge polític. Macià va arribar a ser “l’avi” perquè va morir tres anys abans d’esclatar la guerra, Companys va encarar el combat després de pronunciar aquell “ara ja no direu que no sóc catalanista, eh?” i l’afusellament va fer d’ell el president màrtir: els màrtirs morts no inquieten ningú. El final de Pujol era shakespearianament obligat en termes d’inconscient col.lectiu junguià i catalanesc.

En canvi, Artur Mas va baixar al carrer a liderar un ampli moviment popular de desenes de milers de manifestants, gairebé dos milions de ciutadans. Amb més o menys encert estratègic, va tirar endavant un pla de fer realitat allò que només figurava als somnis i a alguns documents teòrics. Això li va valdre acusacions de messianisme d’aquells que confonen els messies amb els líders, cosa que denota que ignoren què són uns i altres (el Parlament en va fer una clamorosa demostració d’aquesta miopia col.lectiva quan va rebre un militant nòrdic com si fos un aliat i com si no hagués existit el pacte de Santoña). Algun dia sabrem si el pas al costat va ser un acte de generositat o de fastigueig en haver comprovat “quina mena de gent som”. Ada Colau, llesta com una fura, deu tenir a casa seva, ben dibuixada amb ròtring, una timeline de l’evolució del pa que s’hi dóna. I mentrestant, Artur Mas, acusat pels tribunals.

Show your support

Clapping shows how much you appreciated Gabriel Jaraba’s story.