Harper Lee i la consciència personal

“L’únic que no se sotmet a la regla de la majoria és la consciència personal”, ens recorda el gran Robert Saladrigas que deia Atticus Finch en”Matar un rossinyol”, en el seu obituari dedicat a Harper Lee. Com sabem els que creiem, amb Woody Allen, que la cultura clàssica neix arran de la fascinació pel destí i s’expressa en el concepte de laberint, present tant a Creta com a la cultura sufí, és inútil descabdellar-se el cervell reflexionant sobre si la consciència personal de Lee residia en la seva famosa novel.la o en la sorpresa — coup de théatre en l’ancianitat — que va representar “Ves i posa-hi un sentinella”. Probablement la senyora havia aprés més del compte de les ambigüitats del seu vell amic Truman Capote i la seva capacitat d’observació, si no de la seva pròpia ment avesada al bescantament del blanc o negre; sabia de l’ambigüitat que regna a tot cor humà presidit per la passió dual del desig i el rebuig. Probablement es va atrevir a trencar el nus gordià de l’ambigüitat que fa patir els ambigus amb l’exteriorització del seu sentinella tardà. Certament, Lee no va escriure “La cabana de l’oncle Tom” però ens agradava pensar que guardava en el seu cor el diàleg entre Emerson i Thoreau: aquest era a la presó per no pagar l’impost de votació electoral i aquell el va anar a visitar. “Henry, què fas aqui dins?”, li preguntà, i ell respongué: “Ralph, i tu què fas a fora?”. Com es veu l’experiència laberíntica des de l’eternitat? Ves i posa-hi un sentinella.

Show your support

Clapping shows how much you appreciated Gabriel Jaraba’s story.