La mentalitat mafiosa com a condicionant de la llibertat de Catalunya

Enxampen l’ex president de la comunitat autònoma de Madrid en un cas de corrupció extrema i automàticament, una força policial revela que Marta Ferrusola era “la madrina”, un trasunte del personatge que va interpretar Lina Morgan en plé èxit de les ficcions mafioses en l`època post Pedro Masó. L’exposició de la martingala és programada per a que aparegui el dia que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya mostri en 360 graus que el Parlament de la nació no està subjecte a la divisió de poders. Aquesta és la podrimenta en tota la seva consideració, i no només la marranada familiar pujoliana.

Tant les clavagueres de l’estat com els serveis de superfície tenen una habilitat incomparable en ocupar les caselles centrals del tauler d’escacs amb peons de gran valua. I el sobiranisme català queda estorat davant l’estil hardcore de l’estat. Quin mal que ha fet el moviment antimilitarista en termes polítics reals i la seva derivació, la idea frívola actual que Espanya és un país maldestre i ineficient, el país dels Botejara. Doncs fillets, l’independentisme era això: aixecar una contestació a un estat que forma part de la Unió Europea, la Unió Europea Occidental i l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord no surt de franc. Durant massa anys la propaganda independentista ha volgut fer creure els adolescents i assimilats que Espanya era un estat fallit poblat per clons de Torrente, de manera que quan es troben cara a cara amb la força políticomilitar que va fer realitat el primer Vietnam global— la guerra de Flandes — es queden garratibats. L’estat espanyol pot prescindir de fragments de la pàtria quan li convé, el Sahara per exemple, però sempre si hi ha qüestions culturals al marge. Espanya va combatre la guerra secreta d’Ifni i va renunciar a fer el mateix al Sahara perquè, en termes estrictament colonials, totes dues coses eren possibles. S’equivocava el PSAN quan creia que la relació d’Espanya amb els Països Catalans era colonial. Si hagués estat així no tindriem cap problema; la questió era molt més envitricollada.

L’opinió pública espanyola demana un estudi sociocomunicatiu molt sofisticat, car es tracta d’esbrinar unes consideracions i uns llenguatges que procedeixen de la sortida de l’edat mitjana i apunten la societat complexa del segle XXI. Qualsevol estudiós de la literatura podrà comprovar que el llenguatge i la conceptualitat del racisme nazi tenen el seu orígen en Quevedo. Qualsevol historiador asserenat podrà veure que, un cop foragitats els jueus pels reis catòlics han estat els catalans els qui han fet el paper de jueus a Espanya. Cada cop que un espanyol parla de “la pela” en afers tocant al acionalisme català cadascun de nosaltres ha de posar-se sobre l’abric l’estrella groga en conseqüència.

El que destaca ara és que la família Pujol es va emparar de la Generalitat amb una ambició patrimonial que va marcar el país per dècades. La fúria patrimonialitzadora va ser tan forta que va condicionar profundament tota una psicologia col.lectiva. Ara que tantes coses s’esberlen davant el vertígen de la societat complexa, hi ha gent qui dubta si el propòsit sobiranista pot prescindir de la imposició mafiosa. És molt senzill: la teoria i pràctica mafiosa del pujolisme era pa per a aleshores i gana per a l’esdevenidor de la nació. Per això els dirigents actuals de la nació engendrats per la pràctica mafiosa d’abans no poden liderar el futur. Ni tampoc, i aquí rau la qüestió, els pseudodirigents formats en la barreja d’emocions, ambicions, condicions i pors propis del pujolismne. I això inclou la CUP i de quina manera, manoi.Vegeu la resistència de PDECAT i CUP en accentuar l’acusació al cas Palau.