Per qui sonen les campanes (a Girona i arreu)

Hi ha gent a qui de nits els molesta sentir les campanes de les esglésies perquè tenen el son fluix i el venerable so del bronze fa que ells mateixos no toquin ni quarts ni hores a l’hora de voler dormir. També n’hi ha qui en fa destorb de dia, cosa ben curiosa en un món que fuig del silenci com gat de l’aigua; si hi ha alguna cosa que permet identificar Catalunya com a un país intensament hispànic és el soroll eixordador que envaeix la vida de cada dia, cada dia.

S’entén que els hostes de l’hotel gironí es queixin de l’activitat nocturna del campanar de la catedral: molta gent busca una pretesa placidesa a l’exterior de la gran ciutat que de vegades és més a les seves aspiracions que a la realitat; al camp fa pudor de fems i corralina i de vegades és on la pau s’enyora més (les venjances amb escopeta per una partió o penjar-se a les golfes de la masia com a darrer acte de desesperació). Però és comprensible la demanda de consum de silenci: escolti, que jo pago, eh?

Dubto sincerament que el desig de silenci “material” que expressen els clients del(s) hotel(s) de les petites ciutats o viles tingui res a veure amb el “soroll” de les campanes, del bestiar proper o de la vida real diferent de la quotidianeitat urbana. Hem estat criats, la majoria, en una cultura del soroll permanent i ubicu. Al contrari, crec que aquestes persones projecten sobre els “sorolls” inesperats o indesitjats la remor interior que ja duien a sobre. I una d’aquestes remors internes és el disgust davant la presència pública de la religió. Les campanes eclesials ens retornen a un estadi que vam voler deixar enrere: aquella manera de viure en que el temps i l’espai, i els seus avatars, estaven lligats a la religió i al sentit — acceptable o no — que aquesta proporciona. No hi hauria hagut protesta a les autoritats davant el soroll d’una discoteca o un bar musical propers, m’atreveixo a intuïr.

El vell John Donne, fa quatre-cents anys, tenia raó: les campanes sonen per cadascú de nosaltres. Perquè posen en evidència tant el soroll en el qual estem immersos com el silenci interior del qual abominem.

Show your support

Clapping shows how much you appreciated Gabriel Jaraba’s story.