Seré cruel: tot això és una merda

Aviso que seré cruel. Començo per reproduïr el que llegeixo a mon.cat:

“La Comunitat Sikh de Catalunya ha guanyat el 4t Premi Martí Gasull i Roig, impulsat per la Plataforma per la Llengua i que reconeix la trajectòria i les accions que han fet persones i entitats en la defensa i la promoció de la llengua catalana. El guanyador s’ha escollit a través d’una votació popular que ha rebut 8.219 vots. El president de la Plataforma, Òscar Escuder, ha destacat que la Comunitat Sikh ‘representa la gent que ha vingut amb voluntat d’integrar-se i la capacitat de la nostra societat d’acollir tothom que ha vingut’. L’escriptor, gramàtic i traductor Albert Jané ha rebut el Premi Especial del Jurat per la construcció d’un imaginari col·lectiu infantil en català”.

M’agrada molt que hagin reconegut la voluntat dels sikhs catalans d’integrar-se culturalment al país. Són una minoria ètnica i religiosa, i entenen perfectament la qüestió nacional catalana. D’altra banda, són dipositaris d’una tradició espiritual, iniciada pel Guru Nanak, que representa una de les propostes ètiques més refinades de totes les que hi ha al món, amb un exquisit sentit de l’acollida i la tolerància. Trobar-me amb un sikh, distingit pel seu turbant i els seus altres signes de pertinença, em dóna una especial sensació de seguretat, calidesa i admiració.

I ara continuo reproduïnt la informació periodística:

“Un altre protagonista d’aquesta cita ha estat Albert Jané i Riera. Qui va ser director de la revista Cavall Fort i va traduir les vinyetes i capítols de la popular sèrie infantil Els Barrufets ha recollit el Premi Especial del Jurat, un nou guardó amb què se’l distingeix per la seva llarga trajectòria de fidelitat a la llengua catalana, pel seu paper en la construcció d’un imaginari col·lectiu infantil en llengua catalana i per la seva contribució acadèmica com a gramàtic al Termcat i a l’IEC, del qual forma part. Albert Jané (Barcelona, 1930) ha centrat la seva vida en l’estudi i l’ensenyament de la llengua catalana, fet que l’ha convertit en un referent”.

Quan jo era una criatura, mira què en fa d’anys, Albert Jané ja estava promoguent Cavall Fort, amb la qual, jo adolescent, perfeccionava el que havia aprés amb En Patufet de nen (jo era castellanoparlant i vaig aprendre a llegir i escriure en català abans que parlar-lo). Quan anys més tard vaig conèixer personalment, amb la seva inevitable americana de vellut negre, va ser per mí, que ja era un jove, com haver conegut Paul McCartney. I és ara quan penso que el premi concedit als sikhs ha estat molt ben donat però aquí hi ha una cosa que grinyola. Veure que tot plegat suposa que a Albert Jané se’l concedeix un secundari premi especial del jurat, em fa pensar que la vida és complicada i sovint injusta. M’he enrecordat immediatament de l’aparició de Ciutadans del Canvi de la mà de Pasqual Maragall: els militants del PSC es van trencar les banyes dia a dia per construïr un partit socialista que esdevingués una alternativa al pujolisme, que pugués governar una Catalunya com ho feien altres formacions socialdemòcrates a Europa, i quan arriba l’hora de fer-ho, els militants que any rera any han esmerçat hores i esforç en tasques fosques i desagraïdes són bescantats per posar a primera fila els companys de viatge que sense aquest sacrifici s’han beneficiat de la seva feina abnegada.

Albert Jané és un d’aquests militants de la causa catalana que han picat pedra tota la vida, que mai ha demanat cap distinció i que s’ha passejat en l’ombra entre tota mena de gent petulant, ambiciosa i sobrera. Discret, modest i treballador, Jané “no mola” per treure’l a les fotos i a les presidències dels actes com els actors de la tele o els escriptors que escriuen poc pero garlen molt. El destí dels militants és aquest: qudarse enrera discretament i ser utilitzats per fer lluïr d’altres que no penquen com ells però que es veuen més. És un destí injust i cruel, i se’ns dirà que la vida és així i que no s’hi pot fer res. Es pot fer, com a mínim, una cosa: dir ben clar que quan un país, una societat, un partit, un grup humà, opten pels lluentons en lloc de per la feina, el seu futur serà tan fràgil com ho és la superficialitat dels seus actes.

El PSC tenia un lema, quan el dirigien Joan Raventós i Raimon Obiols — dos militants treballadors, honestos, entenimentats i sacrificats — un lema que deia “vindrà un dia què el treball vencerà”. Ara ja hem vist on la frivolitat ha dut aquell partit i on són els companys de viatge que van ser posats a la fila zero en detriment dels militants. Quan el treball no venç és tota una altra cosa el que guanya. Quan perden els militants perd tot el poble del qual ells provenen, perd el respecte per la feina i l’esforç i perd l’ètica col.lectiva basada en la responsabilitat i l’esforç.

Segurament he estat, a més de cruel, injust amb algú, no amb Albert Jané. Però no em puc estar de dir que, amb tot el respecte i admiració sentida pels admirables sikhs, tot això és una merda.