Si jo fos un dirigent d’esquerres

Si jo fos Ada Colau no em presentaria a presidenta de la Generalitat a les eleccions de març. Però forçaria la designació d’un cap de llista jove, entenimentat i amb sentit de l’oportunitat, amb un discurs com el de Xavier Domènech, orientat a engrescar de cara al futur i sense els tics de desencant que de vegades se’ns escapen a la gent gran amb alguna frase cínica o expressió facial.

Si jo fos ara un dirigent de les esquerres comuns m’estalviaria les felicitacions a la CUP per la seva coherència, amb la intenció d’atreure’ls a un front d’esquerres, i pensaria en els efectes que té al si de l’esquerra en general la malaltia infantil de l’esquerranisme que tan encertadament va diagnosticar Lenin al comunisme.

Si jo somiés ara mateix amb un possible tripartit amb ERC pensaria en els efectes que aquest partit va tenir en l’anterior formació d’aquesta mena, rellegiria la història d’en Pere del Punyalet i consideraria que tenir aprop dues roques de kryptonita pot ser massa.

Si jo volgués aspirar a governar Catalunya des de l’esquerra reflexionaria molt a fons sobre la proporció entre majories polítiques, majories socials i corrents de fons transversals, perquè una cosa és la matusseria que caracteritza la política catalana — barreja de tacticisme, petulància, cofoïsme i covardia — que ha engegat en orris el “procés” i una ben diferent l’aspiració popular al desenvolupament plé de la nació catalana, el lasciate ogni speranza com a missatge únic provinent de les estructures de l’estat d’Espanya i el desig d’una vida més digna que vé donat no només per les millores econòmiques i socials.

Show your support

Clapping shows how much you appreciated Gabriel Jaraba’s story.