De les trinxeres
3,2,1: ARA!! El mur d’escuts obre una escletxa d’on ragen inopinadament ulls injectats en sang i boques escumoses. Corren cap a nosaltres amb el braç enlairat, etzibant cops de porra sense discriminació ni remordiments. Amb prou feines érem cinquanta persones assegudes a terra tallant la Diagonal. Vaig comptar 18 furgons policials per aturar-nos. I No ho dic com a mèrit nostre, sinó com a despropòsit seu. La resta de grups residuals fugia pels carrerons de Gràcia o pels voltants d’Urquinaona. Una cinquantena de persones érem el nucli dur de les deu mil congregades a Via Laietana unes hores abans.
El Comitè de Defensa de la República havia convocat a les 19:30h una manifestació a Via Laietana, davant la Prefectura de la policia nacional. Nosaltres havíem assistit igualment a la soporífera però necessària manifestació al c/Marina de les 17h. Tietes, canes, flashmobs i hores mortes. Tot i així, també en volia formar part. Després de moltes nits rodolant pel llit de Madrid, per fi hi era allà. Duia una estelada per capa i un buff blau marí. Ho duia amb absoluta convicció i orgull. Anhelava aquest moment com l’ urna anhela el vot. Com el mosso anhela l’ARA!!. Com la brossa la guspira.
Després de la convencional manifestació processita del carrer Marina dos amics i jo vam agafar les motos i vam anar cap a Urquinaona. De fet, vam anar a Aragó amb Aribau.
-Voleu dir que cal deixar-la tan lluny? -Només si avui vols tornar a casa amb ella.
De camí a Urquinaona m’adono que a les cruïlles només hi ha brossa i asfalt cicatritzat. Ni un sol contenidor. No és que s’hagin cremat tots. Els han tret perquè no cremin. Pot ser, la millor mesura, seria no haver de calar-los foc.
El trajecte fins Via Laietana em va semblar maratonià. Baixava per passeig de Gràcia buscant mirades còmplices i somriures tapats, però només hi havia la turistada sopant, tan impermeable com de costum. A pocs carrers de Via Laietana ja es començaven a sentir càntics i sirenes. Es respirava jovent i determinació. Pell de gallina i cor encès. Buf pujat i bambes lligades. Esquena recta i pas marcat.
He de reconèixer que esperava trobar uns pocs centenars de joves extremadament violents. 4 gats encaputxats. Vaig haver d’aturar-me uns segons en tombar Casp amb Via Laietana. Aquell component residual i incendiari de la societat catalana era en realitat deu mil persones omplint de gom a gom una avinguda principal d’una senyora ciutat. Asseguts, drets, ballant, cantant, jugant a cartes i ensenyant el llépol a l’oreneta. Després de fer un reconeixement del terreny, vaig convèncer als amics de baixar una mica més.
-Vull veure la cara d’un Mosso.
Mentre serpentejàvem el carrer anava mirant a totes bandes. No em volia perdre cap detall. A uns trenta metres del front de la manifestació vaig veure un carreró que tombava i un centenar de persones embotides i fent embut. Era com una ramificació de la manifestació. En formava part però eren diferents. La gent amb prou feines es podia moure, tot i això, en aquell sector hi havia més moviment. Ens hi vam endinsar.
-Guillem jo marxo que aquí hi haurà una avalanxa.
Un somriure i fins després vés amb compte no pateixis t’estimo.
A l’entrada del carreró hi havia 2 furgonetes de la BRIMO i unes tanques barrant el pas.
Vaig mirar al Gera i vam avançar a pocs metres de la BRIMO. Allà estaven. Hi havia 6 a primera fila; fora de les furgonetes. 4 duien uns escuts que devien ser a prova de bombes. Els altres 2 calçaven unes armes de quilo. Ells també duien les cares tapades. Però acompanyaven el buff d’un casc i unes robes a prova de bales. El contaminat cel de Barcelona era sobrevolat pel so d’un helicòpter indeterminat i unes quantes llaunes de cervesa. (Evidentment, volar pel centre de Barcelona amb les llums apagades és un delicte flagrant (llençar llaunes buides a la BRIMO també és il·legal, tot i que en aparença molt menys perillós))
Havíem trobat el nostre lloc. Crits de Catalunya antifeixista, punys alçats i uns càntics a la policia que feien ombra a les millors sàtires escrites. Amb els carrers seran sempre nostres van arribar les primeres llàgrimes.
Amb el cap ben alt diré que poques vegades m’he sentit tan viu. Vaig estar segur de formar part del bàndol correcte. El del jovent que lluita per garantir i ampliar els drets socials. Que es mostra incompassible davant la injustícia. Que no accepta la política de cadireta. El jovent que diu prou a la inoperància i conformitat d’uns polítics que no ens representen. Que lluita al carrer per afrontar conflictes socials que les generacions passades havien escombrat sota la catifa. Que diu no al feixisme i a les formes de poder repressives i autoritàries. Un jovent amb consciència de classe i coneixement de causa. Que ningú ens infravalori ni ens titlli de radicals o confusos. No tingueu la pocavergonya de criticar això que no heu sabut fer en quaranta anys. Tenim més consciència política que la meitat del parlament, constituït per líders obsolets que han deixat orfe a un jovent que cada dia és més nombrós.
Redefinint l’espai del carreró, cada vegada som més persones en un atzucac que només s’estretia. Els càntics ressonen amb més contundència i a les llaunes s’hi suma alguna litrona. Puc notar la pressió al clatell de les deu mil persones que ens segueixen. L’ambient és tens i s’intueix acció a curt termini. De les furgonetes baixen cinc mossos més. S’acollen en una perfecta unitat compacte. La gent reacciona amb crits acompanyats d’una bola de pintura i dos petards que m’esberlen el cor. Tots fem una passa endavant. Sabem que les càrregues són immediates. En aquell moment tens tot el convenciment i determinació. Sents l’escalf de la gent que t’envolta. Saps que no estàs sol. A pocs metres una desena de persones fa trontollar les tanques. Aquest so metàl·lic dóna el tret de sortida. Els mossos comencen a carregar indiscriminadament contra tot i tothom. La gent retrocedeix. Jo retrocedeixo. Els mossos aturen la càrrega i una noia crida des de la gola, al vòrtex de les entranyes: 1 d’octubre, ni oblit ni perdó. La repetició és unànime. Envaïts d’un coratge que encara no sé explicar, avancem cap a la BRIMO i repetim una vegada i un altre 1 d’octubre, ni oblit ni perdó. Un pas rere l’altre. La policia torna a carregar. Aquesta vegada aguantem els cops de porra i sento per primera vegada un tret. Un pas rere l’altre. 1 d’octubre, ni oblit ni perdó. Ara és la policia qui retrocedeix. S’anaven endinsant al carreró. Es trobaven en un cul-de-sac. Les càrregues són inefectives davant una multitud compacte. Colze a colze tombem el poder. Però les forces d’ocupació són una pèrfida hidra complicada de vèncer. En un cloqueig, van aparèixer vint furgons de la BRIMO i van guanyar bona part de Via Laietana. Sense saber com ni quan, ens trobàvem en un mar de mossos i hòsties.
Mentre reculàvem per Via Laietana la premissa era molt clara. No correu. Caminàvem d’esquenes, espantats però intentant contenir la calma i la ràbia. La serenitat per no causar cap allau i la fúria de viure en les nostres carns i cuixes i ventres el despotisme del poder.
No sabria dir quan va durar aquella càrrega. Va ser un lapse de temps on tot jo era ràbia i repulsió. Una visceralitat inexplorada, la redempció a un sentiment nou i genuí. L’odi. No ho vaig saber fins que es va apaivagar parcialment i la consciència es va anar obrint pas entre mots clivellats i mirades que buscaven una explicació on només hi havia caos.
Després de recuperar la percepció del propi cos i garantir que no havia pres mal vaig caure en el compte que havia perdut als 2 amics. Ens vam trucar.
-Tot bé tot bé si nen quins malparits, jo no tinc gana aneu a sopar sisi em quedo no patiu merci.
Havien escurçat Via Laietana. Vaig mirar a banda i banda. D’un costat, una multitud asseguda amb els braços alçats. De l’altre, un mar de llums blau elèctric que s’estenia fins l’horitzó. En aquell moment es respirava tranquil·litat, control. Vaig anar a fer un tomb i seure en alguna vorera. La gent ja no ballava ni jugava a cartes. Parlaven entre ells o miraven algun precipici fora d’aquest món. Allà assegut, només podia sentir una repulsió absoluta a les forces d’ocupació i una admiració solemne per tots qui m’envoltaven. Quantes càrregues com aquelles, sinó pitjors, hauran hagut de suportar? Quantes cicatrius vestiran els seus cossos? Quantes llàgrimes hauran brollat i quants t’estimo hauran confessat?
Una veu va encetar els Segadors. Sempre he detestat que els lliristes el treguin a passejar a la mínima de canvi. Segons el meu parer, l’himne no pot ser l’eina de reivindicació d’un conflicte. L’ús constant i la laxitud amb la qual s’entona fa que a cada estrofa perdi contundència. És el nostre tresor, el reflex d’una nació i la nostra identitat. Però pensant-ho millor, l’ocasió bé ho mereixia. Vaig alçar el puny però no vaig poder conjugar ni un sol vers. Les galtes regalimaven i un nus m’estrenyia la gola. Estava plorant com una magdalena.
Tornava a ser a primera fila. El poble dempeus feia tremolar Via Laietana. Les veus tornaven a cantar a l’uníson. Gairebé podia sentir l’alè d’aquell mosso. Mai el podré identificar, tots duien el codi tapat. Anava protegit fins l’aura i armat fins les dents. La diferència de poder era inabastable. Va ser exactament en aquell moment, mirant amb deteniment i repugna aquells ulls, que vaig tenir la certesa que mai guanyaríem. Que no teníem res a fer. Aquell mosso era el vestigi de tot un estat, el peó d’un exèrcit institucional. El rostre d’una política que mutila la diferència. Però tots nosaltres, els dissidents, tenim la certesa que la diferència sempre és bella. Cerquem refugi en els carrers, en la desobediència civil, en uns ulls fraterns. Ens arrecerem al foc d’una barricada mentre jurem als vents: ni un pas enrere.
Avisen per la megafonia d’un furgó que si no fotem el camp començaran les càrregues. No entenc res. Des de les trinxeres miro enrere. L’actitud és pacífica. Quin sentit té aquell missatge, i les càrregues que vindran? No fèiem mal a ningú ni molt menys suposàvem un perill. Després d’aquella amenaça, tots vam retrocedir uns metres. Els mossos es movien sobre si mateixos. Ja hi tornàvem a ser. Un mur de mossos comença a avançar. Ens escombren fins plaça d’Urquinaona. Vam ser l’últim escamot en arribar, i la festa ja havia començat.
En aquests dies, Urquinaona s’ha convertit en un símbol de lluita social, la plaça dels joves. Un punt de reunió per plantar cara a l’estat. Preciós, sí, però estratègicament parlant és una gàbia sense reixes. Hi ragen mossos de totes bandes. És impossible tenir un control efectiu de la situació.
A l’últim tram de Via Laietana els mossos ja havien començat a carregar. Tots corríem cap a Urquinaona, comptant que allà ens faríem forts. Ens van rebre amb pilotes de goma i hòsties a dojo. Va ser el moment més caòtic de la nit. Tots els carrers que connectaven amb la plaça estaven custodiats per la policia. Només podíem pujar per Pau Claris, però una allau de gent havia coagulat el pas. Vaig aturar-me per intentar trobar una sortida alternativa. Tothom al meu voltant corria a totes bandes. Crits i trets. Vaig girar-me i un mosso m’estava apuntant amb l’escopeta. Directament a mi. Vaig trigar uns segons a reaccionar. No podia pensar. Les extremitats no em responien. Sota aquell casc hi havia una persona com tu i com jo. Però no era ni com jo ni com tu. Tenia el tresor de la meva vida en el seu dit índex. Vaig dir-me: Guillem, això s’ha acabat. Una empenta em va fer començar a córrer i vaig enfilar per Pau Claris. Tothom corria i ningú sabia on anava.
Vaig seguir un riu de gent que pujava Passeig de Gràcia. Caminàvem per la vorera entenent que s’havia acabat el perill. Ja estàvem fora de l’ebullició. Que venen!!! Miro enrere i dues furgonetes s’acosten per la vorera a tota velocitat. Comencem a córrer però és inútil. En pocs segons el tenim a sobre. Baixen dels furgons i comencen a carregar com si els hi anés la vida. Després de la corredissa, ells marxen i tornem a la calma. Aquest fenomen es va repetir 5 vegades abans d’arribar als jardinets de Gràcia. No podia evitar somriure en pensar l’absurditat de la situació. Semblàvem gat i gos. Unes criatures jugant a fet i amagar. Ells venien sabent que nosaltres fugiríem, i nosaltres tornàvem a caminar sabent que ells tornarien. El grup havia minvat molt pel camí. Des del Telegram de l’Anonymous informaven que a Jardinets i havia alguns manifestants congregats. Vaig exhalar un sospir d’esperança. Va ser això, un sospir. En arribar als Jardinets vaig comptar una trentena de persones. Sumats, arribàvem amb prou feines a la cinquanta de manifestants. -Això és tot? Ningú més? -Diuen que hi ha un grup per Gràcia, però no t’esperis gran cosa. Els mossos ens han escalfat de valent.
Ens mirem els uns als altres. Sabem que ho tenim fotut però no volem marxar. No claudicarem tan fàcilment. Tornar a Urquinaona no és una opció. Cinquanta persones no poden copsar un carrer ni omplir una plaça. Els càntics es perdrien en l’eco del carrer. Decidim tallar la Diagonal. Diré que aleshores no hi estava del tot d’acord. Després d’omplir a vessar Via Laietana, que cinquanta persones tallem la diagonal em va semblar poc madur, una negació de l’evidència. Però hi vaig accedir. Per mantenir viu el record de totes les preses polítiques, exiliades i ferides. No hi podien ser allà, se’ls havia negat arbitràriament la llibertat a cops de porra i sentència. La violència en totes les seves vessants. Assegut en mig de la Diagonal, vaig entendre que no l’aturàvem per cridar l’atenció ni pel caprici de l’adrenalina. No. Érem les paraules de tots als qui han tret la veu. Érem els cossos dels qui havien segrestat. El record que oblida l’oblit.
3,2,1: ARA!!

Imatge del fotoperiodista Jordi Borràs
