Les escombraries i nosaltres I
El paradís està emmerdat
El Regne Unit, Europa i totes les altres nacions desenvolupades estan enviant els residus, el rebuig, les escorrialles que fan tanta pudor i repugnància, a Malàisia, Tailàndia, Vietnam o Indonèsia. Abans les enviaven a la Xina però l'1 de gener del 2018 el país va dir tururut setze hores, que la nostra merda és massa contaminant i ja no és rendible seguir-vos-la comprant perquè ens envieu coses que no es poden reciclar.
Les escombraries s’havien d’enviar cap una altra banda perquè alguns americans, anglesos, europeus, australians… les produïm sense parar ni pensar i després volem que desapareixin, clar.
HI HA RESIDUS QUE NO ES PODEN REUTILITZAR.
NO DESAPAREIXEN I CADA VEGADA N’HI HA MÉS
La foto de l’abocador de dalt surt d’aquest article d’Aria Bendix a Business Insider. Fent una googlejada ràpida descobreixes que Jenjarom és a 200 i pico quilòmetres de Pulau Pangkor que segons aquest altre article de'n Sam Bedford a Culture Trip és un lloc tant paradisíac.
L’abocador de Jenjarom i les fàbriques de reciclatge il·legals també són prop del bellísim arxipèlag de Langkawi, un Geoparc de la UNESCO.
Hi ha residus dels que s’envien a Malàisia que no poden ser reciclats ni destruïts i que acabaran a les aigues d’aquest parc natural que és Langkawi. Surant pel mar. Destrossant la muntanya. Microplàstics que algú s’acabarà empassant.
La incineració d’aquesta brutícia és ineficient i pol·lueix. Els abocadors que queden són l’horror i produeixen metà i afecten negativament les aigües, el sòl i les persones del voltant. El problema s’està agreujant molt des de la, benvinguda sigui, prohibició xinesa de seguir-los-hi enviant la merda. Els abocadors de Malàisia no són un cas aïllat. Hi ha residus teus que no desapareixen i que estan repartits per diferents punts del món.
Però Malàisia també ha dit prou. El 29 de maig d’aquest any la senyora Yeo Bee Yin, la ministra de ciència, energia, tecnologia i medi ambient del país, va anunciar que retornarien 3.000 tonelades de residus enviades il·legalment des de Canadà, Estats Units d’Amèrica, Regne Unit i Austràlia.
Segons la periodista Isabel Miranda també s’han retornat almenys cinc contenidors a Espanya.
Els nostres residus s’han de llançar a d’altres països quan no els podem o no els sabem reciclar?
Realment pensem que la nostra merda desapareixerà per molt lluny que l’enviem?
Segons un estudi de la organització WWF, els humans estaríem ingerint de mitjana 5 grams de plàstic a la setmana, el que equival a una targeta de crèdit. I és una enganyifa dels de dalt que el plàstic s’està reciclant. En aquest article del periodista Oliver Franklin-Wallis pel The Guardian he llegit que només el 9% de tot el plàstic produït mundialment ha estat reciclat. Ara mateix, segons Roland Geyer, professor d’ecologia industrial a la universitat de California, de tot el plàstic que es produeix globalment cada any se'n reciclaria només un 20%, la punta de l’iceberg. La resta, està flotant pels nostres oceans, colgada als nostres paisatges.
El país del professor Geyer, els Estats Units d’Amèrica, és un lloc que adoro i del qual fins hi tot he somniat tenir-ne la nacionalitat, amb molta frustració veig que, òbviament, és el monstre més contaminant del món. Cada estatunident produeix de mitjana 2kg. de residus al dia. Com em vaig esfereir el dia que vaig veure el meu company de pis a Nova York volent llençar piles a la brossa comuna. Aquesta anècdota us pot fer veure la magnitud de la tragèdia. I ja hi ha ciutadans que hi lluiten contra la corrent, però la corrent-indústria del plàstic i d’altres que volen continuar venent-nos els seus productes, li surt a compte empaquetar-ho tot amb aquest material per, per exemple, poder transportar aliments kilòmetres i kilòmetres enllà.
La convenció de Basilea, que va entrar en vigor el 1992, controla els moviments transfronterers de residus perillosos i la seva eliminació. El passat maig, a la 14a conferència de la Convenció de Basilea, 187 països van ratificar un pacte per afegir el plàstic a aquest acord. Els Estats Units d’Amèrica no va signar. Gràcies a aquesta resolució, els països receptors de plàstic contaminat i de la majoria de barrejes de residus plàstics hauran de consentir-ho abans de rebre’ls. Encara que els Estats Units d’Amèrica no hagi firmat l’acord, cada dia, inexorablement, hauria de tenir més problemes per intentar amagar la seva merda, tenint en compte el bloqueig de Xina i Malàisia i les restriccions que d’altres països com la Índia, el Vietnam i Tailàndia diuen que emprendran per tal de restringir la importació de residus plàstics d’altres indrets.
Per què hi ha gent a qui li costa tant entendre que els diners no es mengen?
Per què hi ha gent a qui li costa tant entendre que allò que llença apareix en un altre cantó?
En aquest vídeo el periodista visita una de les fàbriques il·legals de Jenjarom. Entre els plàstics hi troba un envoltori de la famosa aigua americana Poland Spring, feta a l’estat de Connecticut, EEUU. El periodista diu que es pensava que ho estava fent bé quan llençava l’ampolleta d’aigua de plàstic al contenidor corresponent i que és decebor descobrir que pot acabar en un abocador com aquest a Malàisia.
Llegeixo en un altre article de la periodista Danielle Wiener-Bronner també a CNN, un mes després del del vídeo, informant que l’empresa Nestlé Waters North America, qui produeix l’aigua Poland Spring, el 2021 començarà a comercialitzar el 25% de la seva producció en ampolles de plàstic reciclat i que el 2025 vol que aquesta xifra s’enfili fins el 50%. No n’hi ha prou, però és la continuació d’una tendència que ja ha de ser imparable.
A mi ja m’ha atrapat. Ara, quan entro a un supermercat veig directament la imatge de la dreta en comptes de la de l’esquerra. Avui una noia vegana que ha crescut als Estats Units d’Amèrica m’explicava que amb això de la imatge m’entèn perfectament, perquè diu que ella no veu trossos de carn quan els té davant, si no les fàbriques on es produeixen. M’explicava que els pous negres (cesspools, en anglès) on aboquen els excrements dels animals és el més fastigós i contaminant que et puguis imaginar. A mi amb la carn no em passa, perquè la poca que menjo, al meu cap, és de primerissima qualitat, de vaques i porcs feliços, no elaborada en aquests llocs espantosos. Però clar, tira la pedra i amaga la mà, després d’haver viscut quasi cinc any a Nova York… tots contribuïm a embrutir el paradís.
La història té molta tela. Segons aquest article tant revelador que ja he citat més amunt, el juny d’aquest any, una de les empreses de reciclatge més importants del Regne Unit, Biffa, va enviar il·legalment a la Xina bolquers i compreses utilitzats. Als containers ho van marcar com a residus de paper. Segons el professor Geyer, això es fa per poder augmentar la quota de reciclatge. Per poder dir: mira quants kg. reciclem, quants containers vénem a d’altres plantes de reciclatge repartides pel món, quan en realitat, les empreses que teòricament ho han de gestionar, com Biffa, estan fent exactament el mateix que hem fet tots mil vegades: obrir la tapa, arrufar el nas, llençar la merda i marxar corrents. I aquesta no és la solució. Res desapareix per art de màgia quan ho llencem, algú es trobarà cara a cara amb una muntanya de bolquers plens de caca i de compreses plenes de sang.
L’esperança
També a l’article del The Guardian descobrim que a l’empresa Green Recycling d’Essex, a 80 km. de Londres, l’any passat van invertir en el “Max”, un robot amb inteligència artificial ideat als Estats Units d’Amèrica (sempre ells, pel bo i pel dolent). Un braç electrònic que en un minut pot detectar i recollir 60 ampolles de plàstic. Jamie Smith, el director de Green Recycling, explica que un humà, en un bon dia, en pot recollir entre 20 i 40. Smith explica que en Max no substitueix els humans treballant a la fàbrica si no que els dóna un cop de mà. El benefici del robot és que Smith té més material per vendre i menys residus per cremar després.
Green Recycling és un centre de recuperació de materials (MRF: materials recovery facility). En el seu cas, industrial. Escoles, universitats i empreses locals paguen pel seu servei de recollida d’escombraries i un cop a la planta destrien els residus que els hi han arribat per aconseguir quedar-se amb les parts que constitueixen els productes, allò que podrà ser reciclat/revenut després. Tota la resta, a cremar o abocat al paradís.
La prohibició xinesa obliga que els residus que s’exporten siguin de bona qualitat i això fa virtualment impossible seguir-los-hi abocant merda.
La indústria dels residus (un sector que el 2025 mourà 437 bilions d’euros) està ideant fórmules per intentar solucionar el problema dels residus “eterns". L’Adrian Griffiths és el fundador de Recycling Technologies, una altra empresa anglesa que proposa convertir els plàstics problemàtics en oli o gas a través d’un procés industrial. Reciclatge químic. Aquest oli després serà utilitzat com a combustible o sevirà com a matèria prima per tornar a fer nous plàstics.
Griffiths defensa el plàstic davant el vidre i el metall perquè a l’article explica que a ell el que li preocupa és l’escalfament global i diu que l’empremta ecològica del vidre i del metall és més elevada que la del plàstic. Ara, en Griffiths i la seva colla esperen vendre les màquines per convertir el plàstic en oli a plantes de reciclatge de tot el món.
I a França hi ha un senyor que ha aconseguit fer ampolles de plàstic, vegetals:
En Nicolas Moufflet diu que ja n’ha venut 2 milions i que l’han contactat empreses de tot el món per tenir els seus envassos. Veure'm.
On som
Aquí el que està clar és que totes les masses piquen. L’interessant és saber què, com, perquè, consumim el que consumim i què passa després que ho fem. Aquí l’essencial és tenir (o aconseguir) consciència.
I així arribem al moviment residu zero, que com tots els moviments té des dels fidels més fanàtics fins a la gent que s’ho mira encuriosida sense encara haver-hi posat el peu.
Recordeu el desastre de Biffa i els seus containers amb bolquers i compreses utilitzats? Les persones amb la menstruació podem evitar les compreses i els tampons amb la copa menstrual i les persones que han de netejar culs poden evitar els bolquers d’un sol ús amb bolquers de tela. Exemples cada vegada més comuns.
I amb aquesta idea de reutilitzar en comptes d’usar i llençar, trobem iniciatives com l’empresa Loop, una idea creada per Tom Szaky, un noi de Nova Jersey de 37 anys que va arribar a Canadà amb els seus pares, des d’Hongria, quan tenia 4 anys. Va començar estudis a la universitat de Princeton però ho va deixar per centrar-se en la seva primera empresa, TerraCycle, en la qual reciclen arreu del món coses complicades com ara burilles de tabac, bolígrafs, les gerres de plàstic Brita o les màquines per afaitar-se, per exemple. Brigades de voluntaris de Terracycle també treuen residus dels oceans.
Loop neix quan Szaky arriba a acords amb empreses com Procter & Gamble, Unilever o Nestlé per tal de distribuir els seus productes directament a la porta de casa els consumidors (a través d’un servei de missatgeria) en envasos retornables que neteja la pròpia empresa (Loop) un cop se'ls hi han retornat.
Per alguns és un bon servei que els permet utilitzar el seu xampú Pantene favorit sense crear un residu plàstic, per d’altres és un servei elitista i del qual s’ha de fugir perquè, argumenten els activistes, les grans corporacions estan molt allunyades de voler treballar pel medi ambient. Els contraris a aquest servei també expliquen que l’economia de proximitat s’ajuda portant el teu envàs a la gelateria del barri en comptes de comprar un Häagen Dazs a través de Loop. El punt principal en aquesta discussió entre dues activistes del moviment residu zero és que el problema actual va molt més enllà dels envasos de plàstic. De tota manera, no veig els habitants de Nova York, París o Londres, portant envasos amunt i avall a les botigues o supermercats. No veig el temps, la paciència, i suposo que per alguns, Loop és un netejador de consciència molt convenient.
L’article d’Oliver Franklin-Wallis que ha servit d’espina dorsal per aquest text, acaba amb les descripcions que tenen Tom Szaky (Terracycle, Loop) i Jamie Smith (Green Recycling) del que és un residu. Pel primer és un recurs, pel segon, un material. Potser si comencem a mirar-nos-ho així deixarem d’arrufar el nas quan mirem el cubell d’escombraries de sota la pica, i qui sap, potser un dia aconseguirem que no hi sigui.
Durant l’elaboració d’aquesta recerca he fet una contribució econòmica al The Guardian, per la seva cobertura sobre la crisi del plàstic i per ser un mitjà en el qual confio. Considereu ajudar econòmicament aquelles publicacions i professionals en les que cregueu. El periodisme es fa així.
