Batea, un cas comprensible

La bateana terra.

Batea ha tingut un sobtat protagonisme a Catalunya durant aquests últims dies. La notícia de què el seu alcalde vol estudiar com abandonar Catalunya i annexionar el municipi a l’Aragó ha sorprès a més d’un processista i a la majoria de catalans que viuen més al nord de les muntanyes de Tivissa. A l’Ebre però, la notícia difícilment es pot etiquetar com a inesperada o destacable.

Si ens quedem només amb el titular, una deducció fàcil seria que Batea és un poble on l’independentisme no ha quallat, però res més allunyat de la realitat. Les intencions de Paladella han agafat amb el peu canviat a bona part del municipi i a l’últim plenari la ciutadania li va demanar explicacions, com no podia ser d’una altra manera. Si ens fixem en els resultats de la consulta del 9N, Batea ronda les mateixes xifres que moltes altres poblacions catalanes. El «sí» suposa un 43% del cens total de la població. Per tant, no estem davant un cas estrany de la catalana terra, sinó davant de l’ocurrència d’un alcalde.

Ara bé, és una curiosa coincidència que un fet com aquest succeeixi a les Terres de l’Ebre. És més interessant encara que succeeixi a la Terra Alta, la comarca més abandonada de les Terres de l’Ebre. I no ens sorprèn per un fet molt simple. Les conseqüències del centralisme que sofrim a l’Ebre per part de Madrid són tan greus com les que sofrim per part de Barcelona o Tarragona. Si li afegim la crisi econòmica, i un projecte de país continuista de centralisme econòmic per part dels processistes, bé, tenim tots els ingredients per casos com el de Batea.

Així doncs, ens trobem davant un municipi que rep per totes bandes. Ni el projecte d’Espanya ni el projecte de Catalunya és suficient per satisfer les necessitats dels bateans. I des de les Terres de l’Ebre entenem perfectament aquestes pixades fora de test, perquè fruit de la frustració que provoquen els governs centralistes es poden engegar iniciatives que surten dels marcs establerts. A l’Ebre estem familiaritzats amb les bromes de la independència de les Terres de l’Ebre de Catalunya. Són bromes, però ja sabeu que en diuen de les bromes.

Tenim les rendes per càpita més baixes de Catalunya (30% inferior a la mitjana catalana), un problema greu de despoblació, emigració de la joventut, atacs mediambientals greus i constants (regressió del Delta de l’Ebre, Ercros, Castor…), infraestructures insuficients, desocupació; i al mateix temps som font de recursos i la planta energètica de Catalunya, amb les diferents centrals nuclears i hidràuliques, parcs eòlics, transvasaments de l’Ebre cap a les grans ciutats, etc. La situació dóna, almenys, com per unes quantes bromes cíniques.

Tot plegat és molt probable que acabi com un succés més de tot el procés, però fóra bo que Barcelona no menystingués més un regionalisme ebrenc gens minoritari. Sembla que les Terres de l’Ebre només són notícia quan suposen un problema a les fronteres catalanes. Si aquest enèsim toc d’atenció des del sud és la manera de demostrar que existim i que ens escoltin, potser significa que el regionalisme de fins ara se’ns quedava curt.

També aquest article a: https://topekadebre.tumblr.com/

One clap, two clap, three clap, forty?

By clapping more or less, you can signal to us which stories really stand out.