Crítica als Creadors.

— Marcel Solé Casas, 21–01–2017

L’any 1975 va caure el cap i l’any 1977 es van posar les urnes. Era el temps de la ben entesa i el bon rotllo, l’Estat estava pel canvi i les Institucions il·lusionades, és el moment de la “cultura de fer cultura”; després de dècades de censura durant les quals la cultura era un símbol de rebel·lió o d’adoctrinament, amb l’arribada de la democràcia l’Estat Espanyol necessitava d’un art aglutinador, que llimes diferències i relativitzes la disparitat d’opinions, un art com el de Jasmina Reza, un art que t’agrada o no t’agrada però no et suscita res més. I igual, o fins i tot més important, la Democràcia necessitava dels artistes per, siguem clars, camuflar que podia haver canviat el conductor però els copilots continuaven sent els mateixos.

Ara bé a Catalunya, s’afegeix un altre capa; la Societat Civil catalana apoderada per Jordi Pujol i Convergència i Unió, ja que ni la Generalitat ni la Burgesia tenen l’estat propi que desitjarien, ni ara ni al 1977 ( i per tant no disposen de les eines per desenvolupar les complicitats nacionalistes que volen dins el seu territori ) la cultura serà designada com a l’eina de fer país des de les elits. S’instaura la “cultura de fer país”.

I els artistes s’acomoden en aquest rol i la megalomania s’estén per tot allò que anomenem cultura, des de les tertúlies de televisió als museus es parla del poder de la cultura però el que es fomenta és un art impotent, que no t’enfronta amb tu mateix ni amb el teu voltant. La submissió dels artistes té com a conseqüència un art covard.

Van passant els anys, els tics de la transició es van enquistant i avui ens cau una llosa més: les lleis del consum, del benefici a curt termini i la immediatesa han caigut damunt nostre. L’art a més de fer país ha de donar beneficis. És l’hora de simplificar, de crear models i reproduir-los. Com més senzill, més fàcilment i més gent podran digerir-lo.

Si és tan fàcil de reproduir potser no caldran tants artistes, només amb alguns amb carisma i predisposició és suficient. La Globalització dels Mercats ha imposat “la doxa del comptable”, és a dir la modificació, connotació, i fins i tot la denotació, semàntica de les paraules per adaptar-les a les normes dels “mercats”. Pierre Bourdieu ja ho senyalava amb preocupació l’any 2000 les “produccions culturals” redefinides en “Béns Culturals” és a dir, com a mercaderies, poden portar a la banalització de l’artista.

L’art avui s’equipara a una mercaderia; i la cultura, dins el capitalisme i la globalització liderada pels Estats Units d’Amèrica i Europa, amb l’art com a fenomen vehiculant és una eina per crear opinió i a la vegada una fàbrica de béns de consum. L’art avui es valora pel seu impacte econòmic o polític, dóna diners o crea opinió. Una o l’altre i millor que millor les dues a la vegada.

Vist així pobres artistes no? Hem d’adaptar-nos als mercats i satisfer les convocatòries i parafernàlies dels polítics de turno.

Però no.

Els artistes tenim molta geta; citant directament a Jorge Luis Marzo, fa anys que patim el Síndrome del Ninot Ventríloc. No controlem ni la gestió ni el relat de les nostres creacions ( i això va per tothom, també pels grans científics acomodats a les seves càtedres que més que càtedres són cadires ). I el pitjor de tot és que ens hi sentim còmodes. Entre els creadors d’idees, els descobridors de fórmules, grans inventors i cadascun d’aquells que domina prou el seu ofici per e considerar-lo un artista falten complicitats. Especialment d’aquells reconeguts públicament en vers el gremi. Cal que reflexionem sobre el rol primordial, i sobretot dels deures que comporta aquesta posició, del creador d’idees dins la societat.

Que l’art, l’acte de crear, és important ja ho sabem. Si no ho fos, les elits capitalistes no farien el possible per gestionar-lo (les elits del segle XXI, són feres forjades sota el foc dels mercats, només desitgen l’acumulació de poder. I la gestió de l’art és poder.) el que passa és que els creadors no ens ho creiem, ens fa mandrà reconèixer l’evidència. Ens obligaria a moure’ns.

Els artistes ens neguem la nostra importància, i per tant la nostra pròpia responsabilitat, per amagar-nos, per viure una existència tranquil·la seguint els patrons marcats i el mínim que s’espera de nosaltres, que no la emboliquem molt i fem algo bonic, perquè la gent pugui fer-se un selfie al costat o escriure’n un tweet.

Transitem amb amnèsia i la nostra alienació ens manté en la benevolència. Els artistes ens hem abandonat els uns als altres, fugim de fer crítica i de la crítica per mantenir una xarxa de complicitats comercials, coixa, especialment d’allò que sempre ha permès a l’art sobreviure fins i tot sota les dictadures més ferotges: la Solidaritat.

Solidaritat per compartir, per acceptar errors, solidaritat per ser valents, per estimar-se, per criticar-se i perdonar-se, solidaritat per lluitar i defensar-se. Solidaritat per preocupar-se dels altres…

La comunitat artística no és capaç ni de convocar una manifestació de 200 persones (I no és que una manifestació sigui la millor broca pel trepant però denota la inexistència d’una xarxa de complicitats entre artistes), no hi ha cap voluntat de reflexionar, més enllà de la producció pròpia de cada creador, sobre l’estat i les possibilitats de canvi en la gestió i el relat de l’art en l’era de la informació.

Per controlar del relat entenem, el punt de vista i la manera des del qual es presenta l’art als públics. L’obra de Wagner, per posar un exemple, que va ser un conegut revolucionari durant la seva joventut al segle XIX, influenciat per teòrics anarquistes com Feuerbach o Bakunin, va ser utilitzada pels Nazis dècades després amb una voluntat molt diferent. El creador pot crear una peça però la gestió en dona un ús i un espai i el relat un color determinat.

Els creadors patim amnèsia i l’individualisme característic del segle XXI no només ens manté a cadascun de nosaltres dins del seu cau interior, fent la seva obra prima, i ens fa semblar inconvenient la creació des de processos col·lectius, sinó que també ens deixa sols i indefensos sota el motlle de les Institucions i els Mercats. Sinó reconeixem, i potenciem, el poder de cadascú, mai recordarem el poder que tenim tots junts.

Però s’ha acabat el temps dels artistes de cartell, dels penques és el moment de l’artista de pamflet, del provocador, del irreverent, del creador emancipat que no només produeix indesinentment, incansablement i sense pausa, una cultura que no és de ningú, una creació tan necessària com l’aire que respirem i els somnis de què vivim, sinó que a més a més és amo de les seves mans i de l’embolcall de les seves peces.

És el moment de la confluència de l’art, del recolzament entre els artistes, del debat, de la tensió, del canvi, de la valentia. Ja no és el moment de ser covards i conformistes, és el moment de revertir la degradació de l’art oferint el que vivim; contrastos, disparitat, art, polèmica, veritat, paradoxes, contradiccions per triomfar en l’era de lo viral.

És el moment de crear espais i trobar-nos. És el moment de ser forts entre tots. És el moment de valorar l’espectador com allò que ja és: Un altre creador.

One clap, two clap, three clap, forty?

By clapping more or less, you can signal to us which stories really stand out.