No tot l’art és, en esencia, polític

No totes les obres són, en esencia, polítiques. La política acota. On és més flagrant és a la literatura, on és pot veure amb més claredat l’apolítica és a les arts plàstiques i la música, aquelles arts on la paraula no predomina. On sovint és el públic el que genera l’hermenèutica amb més llibertat. Tot i que la paraula acota, continua sent el públic el seu propi narrador i sempre és el públic el que acaba generant el sentit de la peça. Com a mínim el seu.

No totes les obres d’art són, en esencia, polítiques. Sempre ho és per deformació, la recepció del públic. La seva mirada defineix la peça.

L’home és un animal polític. Aristòtil.

Implícitament tota expressió artística és política per deformació. 
Aquest tipus d’art, l’art explícitament apolític, la gran majoria de l’art comercial, també pot ser bell, només cal saber distingir-lo. No tot pot ser decoració.

dramaturg al càrrec.
2017