Dedicació incondicional #285/366

És veritat que quan les relacions es converteixen en obligacions perden el seu sentit i la seva essència. Convertim allò que és pur en un hàbit, i un hàbit en una obligació que acaba convertint-se en una possessió. Malauradament és en aquest punt on l’encant, la puresa i la bellesa desapareixen i vincles que es dibuixaven brillants es trenquen.

La dedicació a una causa, a una persona, a una idea o en un projecte hauria de ser incondicional. El respecte hauria de ser la seva base, com ho és en l’amor. Per què en el fons, les coses que fem les hem de fer per què les sentim i les estimem, no per què ens hi obliguen. Tots tenim veu, decisió, criteri i sabem el què volem sí realment permetem escoltar-nos veritablement. Per això la dedicació va estretament lligada a la llibertat. Jo no puc dedicar-m’hi si hi ha condicions. Les condicions limiten la meva llibertat, limiten allò que sóc i allò que estimo.

Com viure d’acord això? Estem preparats per això?