Sobre catàfores, plans paral·lels i altres PAUs que només donen guerra

Sí, els van preguntar què era una catàfora.
No, probablement no sabràs què és.
No, a no ser que s’hi dediquin, mai ho faran servir a la vida.

I sí, havien de saber què és una catàfora.

Com sempre, no tenim examen de selectivitat (PAU) sense la seva posterior polèmica. Si l’any passat vam tenir el gran hit “l’examen de matemàtiques era desproporcionadament complicat” aquest any ens hem estrenat amb “la pregunta més difícil de castellà era saber què és una catàfora“. Posteriorment, els típics comentaris i insults de mitja població cap als professors que redacten els examens per preguntar coses “que no serveixen per res ni faran servir mai”.

I sí, part de la premissa és certa. A no ser que estudiïs a la facultat de Lletres (des d’on precisament escric aquesta publicació), probablement no utilitzaràs mai aquesta paraula. No sabràs què és. Quim Monzó (com a referència, per poder dir un “ni Quim Monzó”) no sabia què és una catàfora. Però, dit per un estudiant de primer de carrera que va passar pel mateix l’any passat, els alumnes havien de saber què és una catàfora. Perquè és part del currículum. El problema no és, clarament, dels examinadors: ells van fer la seva feina, examinar el temari. El problema, en molts casos, és dels professors que no van ensenyar el que havien d’ensenyar.

Recordo perfectament (i abans d’aquest examen!) l’any passat, a segon de batxillerat, gairebé a finals, dos examens com a mínim en què la meitat de punts es jugaven amb una pregunta: localitza les catàfores i anàfores (entre d’altres) d’aquest text. I no crec que en Trujillo, professor de castellà, ens ho preguntés pel seu amor catafòric.

2n de Batxillerat, pels que l’hagueu de fer en breu o el féssiu fa temps (amb el seu nom pertinent), avui en dia, és un any de traspàs. Aprendre, en general, poc. És a dir, és evident que ja tens una edat, el temari en sí és complicat, i sobretot hi ha la voluntat dels professors d’anar més enllà del que el currículum estableix de per sí. Però és un any en què l’OBJECTIU és preparar-te per la Selectivitat. I ja està.

I, siguem sincers, el temari de català i castellà per la selectivitat és fàcil. És fàcil. Hi ha 4 conceptes que s’hagin de saber: algun nom de tipologia textual, alguns elements de cohesió del text, d’adequació, una mica de sintaxi i haver-se llegit els dos llibres per tal de respondre a unes preguntes sense cap mena de dificultat. Si s’ha anat seguint el curs i els professors han fet la feina que tocava, 2 hores d’estudi per cada assignatura. Crec que per català no vam ni dedicar tant de temps. Si hi havia conceptes que van preguntar que no sabien, perquè no se’ls havia explicat mai, aquí tenim un problema amb la docència.

No oblidem que, en el fons, les PAU no són examens de nivell personal, són examens d’ordenació. No implica que el que et preguntin ho hagis de saber perquè ho necessitaràs a la carrera, sinó per (a la teoria) mostrar que tu has estudiat més, hi dediques més esforç i aprofites més que el teu company que ha tret menys nota. Les PAU són un resultat de poques places (com a mínim d’algunes carreres) per tanta demanda. Ja està. Per tant, hi ha un temari a estudiar i s’ha de saber, independentment de si després és o no necessari. Les regles del joc ara mateix són aquestes. Ja discutirem si són les justes o les més òptimes, però igualment, quan la pregunta MÉS complicada d’un examen era “Què és una catàfora?”, crec que aquí mateix tenim un reflex del nivell que estem imposant.

I el problema és que tot aquest enrenou només té un efecte: baixar encara més el llistó. Avui ens miràvem amb uns companys l’examen de matemàtiques d’aquest any. Independentment que estiguem estudiant matemàtiques, era un examen molt fàcil. Com a mínim, molt més fàcil que el de l’any passat.

Crec que les crítiques i demandes han de venir quan les coses es fan malament, com fa dos anys quan hi va haver l’error a l’examen de mates. Però no quan “es puja lleugerament el nivell” i es pregunta què és una catàfora. Posar examens anualment, amb diferents versions, convocatòria de juny i agost, etc. i que a més siguin del mateix nivell és pràcticament impossible. Sempre hi haurà algun més fàcil i algun més difícil. Però a més, independentment d’algun cas concret en funció de l’estratègia de punts que hagi seguit, si l’examen era complicat, tothom tindrà menys nota, i per tant la variació no serà tan gran en el fons.

Potser seria convenient reformular i repensar el sistema a major escala. Pensar si és la manera idònia de preguntar i escollir qui entra i qui no a una carrera determinada. Pensar si el temari de Batxillerat i com està estructurat és el correcte. Ajuntar professors, estudiants i universitaris per replantejar com es fan les coses. Potser seria bo i necessari. Ara bé, tots sabem les normes amb què juguem ara; tinguem-les clares i presents.


Originally published at aleixramia.com on June 11, 2015.

Show your support

Clapping shows how much you appreciated Aleix Ràmia’s story.