Sobre democràcia i majories

Recentment, i sobretot arran dels resultats de les últimes eleccions municipals, ha reviscut més fort que mai el món del pacte polític. És innegable un canvi en el paradigma social i democràtic actual: hi ha més forces polítiques en joc que mai, i el pacte esdevé la única forma de govern possible. No és d’estranyar el cas d’un municipi en què fan falta 3 o més partits per assolir la majoria, i per tant, l’alcaldia.

Això té els seus punts bons i els seus inconvenients. És evident que quan “et toca de prop”, és a dir, quan qui ha de renunciar a certs punts per uns regidors a favor és aquell a qui has votat o per qui sents simpatia, no fa gràcia. T’agrada aquell partit, el que representa, les seves idees, per tant tot allò que s’interposi en la aplicació del seu programa tal i com el vas votar, ho veus com a impediment. Però en el fons, no ens enganyem, aquest nou escenari és positiu. S’ha acabat el temps de les grans majories. El temps d’un partit governant un municipi (qui diu municipi diu comunitat o diu país) com li vingui de gust en aquell moment. Té majoria i no li importa allunyar-se del seu full de ruta original: qui li impedirà que ho faci?

La necessitat de pacte, en canvi, limita el poder absolut que un partit té, i en el fons, es negocia i pensa molt més cada decisió. Perquè ha de sorgir de l’esforç de tots els partits del govern, i per tant, per lògica ha d’estar més treballada (sempre en trobarem excepcions, és clar).

Però bé, l’objectiu de reflexió no era un “partit vs partits”, sinó de sobre fins a quin punt és lícit. M’explico: ens trobem amb situacions com les de Barcelona o Badalona, que m’han portat a reflexionar molt. En el segon, Badalona, un conjunt (des del meu punt de vista, massa nombrós per acabar bé) de partits unint-se per treure l’alcaldia al partit que, ens agradi o no, ha estat el més votat pels ciutadans, i amb una diferència important respecte al segon. Però en aquest cas, en general, tots estem força d’acord amb aquest “pacte” que traurà l’alcaldia a Albiol. D’altra banda, a Barcelona, tenim un partit guanyador, Barcelona en Comú, però a poca distància del segon partit, Convergència i Unió. Només un regidor. Però en canvi, si CiU aquest pactés amb dues forces més per tal d’aconseguir l’alcaldia, seria un “frau” en paraules de Colau, i així també ho pensa part de la població. Però com pot ser? Per què aquesta dicotomia? Per què casos similars, o que de fet encara són més exagerats l’un respecte l’altre, ens semblen bé i altres no?

I és que aquí crec que falta una altra variable a considerar, de la qual no se’n parla gaire fins passades les eleccions, però que penso que és de vital importància. Posem el següent cas: tenim 4 partits, A, B, C i D. En unes eleccions, el partit A aconsegueix un 40% dels vots. Els altres, aconsegueixen 20% cadascun. És evident que tenim un guanyador, el partit A. Es podria assemblar força al que ha succeït a Badalona. El segon partit té només la meitat dels vots del primer. És innegable la victòria. Qualsevol (com ha fet servir el líder del P.P. a Badalona) diria que és el més votat pels ciutadans, 4 de cada 10, i per tant, ha de governar. I en una primera instància, li donaríem la raó.

Però aquí estem cometent un petit error: cert, és el partit a qui més gent ha decidit votar, però, i què opinen la resta? Imaginem que les opinions polítiques de B, C i D són força similars entre elles i contràries a les de A. Si finalment A governés, tindríem un alcalde a qui la majoria d’habitants NO volen tenir. 6 de cada 10 ciutadans no volen aquest partit al govern. Però, és clar, això no ho sabem segur i per escrit. En unes eleccions, municipals per exemple, preguntem “a qui vols com a alcalde?”, però cometem l’error (des del meu punt de vista) de no preguntar “i a qui no vols com a alcalde?”.

Sabem quanta gent vol a Albiol a l’Ajuntament de Badalona. Sabem quanta gent vol a Colau a l’Ajuntament de Barcelona. Però quanta gent no vol això? És lícit i democràtic que governi un partit a qui la majoria de gent no vol en el govern? Després de molt reflexionar-ho, tot i que crec que la resposta és bastant ràpida, no; no ho és. Crec que és important que governi un partit amb una majoria que n’estigui a favor plenament, però també, i sobretot, amb una majoria que no n’estigui en contra. I és que és molt important, i tot i que ho tenim clar no sempre ho practiquem, que el contrari del partit que vota un mateix no són tota la resta. Jo tinc molt clara la meva opinió de vot, però també sé d’uns partits amb qui tinc afinitat, i els quals, si així ho volgués la gent, no em semblaria malament que governessin.

Per tant, davant aquest fet tenim crec que dues sortides: la primera, canviar el sistema de vot. I això es pot fer de moltes maneres: ordenar per prioritat en seria una, per exemple. En conclusió, que cada ciutadà digués a quin partit vol, però també amb qui sent més afinitat o a quin no vol mai al seu govern. D’altra banda, tenim el pacte. El pacte polític. En el fons, el pacte polític (amb argumentació ètica i no personal) es basa en les arrels més primitives del nostre sistema democràtic representatiu: jo, en votar a un partit, li estic delegant la meva paraula i opinió. Per tant, si creu que després d’unes eleccions ha de pactar amb un partit X, en teoria m’hauria de semblar bé. En definitiva, en pactar certs partits, estan unint opinions similars, i de retruc, evitar que algú a qui la majoria no vol al govern, governi.

Reconec, no sóc pas tan il·lús, que aquesta opinió del pactisme polític té un component utòpic evident. Hi pot haver casuístiques en què el pacte no impliqui que la majoria està d’acord amb qui governa, que les decisions no es prenguin pensant en els ciutadans sinó en els partits, o simplement que estem considerant que tothom vota, fet que sabem ben clar que no és així. Però això últim, deixem-ho per un altre post.

En conclusió? Tenint en compte el sistema polític i de votació que tenim actualment, hem d’acceptar el pacte, i prendre’l com a lícit. Si uns partits volen pactar a Badalona, estan en el seu dret moral i democràtic de fer-ho (més enllà que la llei els ho permeti). I si a Barcelona es volgués pactar, també s’estaria en el seu dret moral i democràtic de fer-ho. Tot i això, sempre i quan no s’entri en contradicció amb promeses prèvies, “normes” no es0crites, i la moral personal de cadascú; això ja és un altre tema…

És el joc democràtic tal i com l’hem creat fins a dia d’avui. És eficaç? Segueix sent vigent? Ja ho parlarem més endavant. Tenim un any carregadet d’eleccions i democràcia a flor de pell; i temes de debat, no ens en faltaran pas.


Originally published at aleixramia.com on June 27, 2015.