Sobre “ficcions” polítiques. Part II: Madam Secretary

Diumenge passat, dues de la matinada, acabava la segona temporada de Madam Secretary, la sèrie política de la CBS protagonitzada per una magnífica Téa Leoni sota el nom d’Elizabeth McCord.

Abans de seguir amb la crítica, fem un resum ràpid de l’argument: El Secretari d’Estat (figura molt important en la política nord-americana per les seves constants “relacions” internacionals) mor en un accident d’avió en circumstàncies estranyes i el president Conrad Dalton, exdirector de la CIA recorre a la seva antiga amiga (i agent) Elizabeth McCord per a ocupar el lloc. McCord està casada amb el no-per-casualitat-guapo Dr. Henry McCord, professor de renom en teologia i, durant el desenvolupament de la sèrie, en ètica militar. A més també fa d’assessor pel DIA (departament d’intel·ligència americà, vaja quina casualitat!). I tenen 3 fills, tots amb els seus què.

Ja veiem així en principi un escenari relativament clàssic i ensucrat. Mathew Gillbert al Boston Globe resumeix molt bé la primera temporada així:

… I found it [Madam Secretary] a forgettable but not unpleasant distraction

Vaja, el que aquí en diríem, “està bé per passar l’estona”. I realment, és això: capítols enquadrats en un guió al més pur estil de House. “Problema internacional, què fem, com ho solucionem? Tinc una idea! La Secretària és la millor.” Així com a resum.

A mi personalment em va enganxar, però perquè és una sèrie política i per tant, està destinada a ser aprovada per mi. Però tot i així, és cert que la indefinició política i correcció amb què presenten a McCord, li lleva molta vida a la primera temporada. Què volem que sigui, una depredadora com Frank Underwood o una dona justa i bondadosa que només mira pel bé comú estil Bartlet? El que és clara és la retirada en molts aspectes a la ja comentada Borgen (review aquí), amb una mare, problemes familiars, feina política d’alta volada, lleial…

Fins aquí tot bé, però de cop arriba la segona temporada i trenca esquemes. S’acaben, durant els 23 capítols que dura, les rutines de guió d’un sol capítol. Sense saber com, les crisis es fan no només més serioses, sinó directament destructives. Tota la temporada gira al voltant de 2 grans fronts (que no s’encavalquen directament, per sort!) que transcorren durant múltiples episodis, fet que li dóna a la sèrie un aspecte nou i totalment diferent. Però sempre, sempre, amb Téa Leoni en mig.

No ens enganyem, una de les grandeses de la sèrie és ella. De fet, el mateix nom ho indica. No es titula “La Secretaria de l’Estat”, o “L’Oficina de la Secretaria”, sinó “Secretària d’Estat” (Secretary of State). És ella.

Així com amb Borgen us deia un “no podeu seguir respirant si no l’heu vist”, amb Secretary of State, feu-ho amb calma. El típic d’un capítol per setmana, els dijous que no facin res a la tele. I mireu d’enganxar-vos. Intenteu aguantar fins a la segona temporada. També he de dir que fa una mica de por llavors quan t’adones i et planten davant coses de vigència i temor actuals que poden fer entrar en pànic a més d’un. Però jo me n’alegro d’aquest viratge cap a una sèrie més complexa, amb més matisos, riquesa dels personatges i temes profunds.

One clap, two clap, three clap, forty?

By clapping more or less, you can signal to us which stories really stand out.