Sobre moments que transcendeixen allò pel que han estat creats

[NOTA: La introducció és llarga. Si tens poc temps, llegeix a partir del separador “Som humans…”] ;)

És cert i innegable. Estem vivint uns dies, setmanes i mesos frenètics. Una quantitat d’alt-i-baixos increïble, que fins i tot, mai ens haguéssim cregut que aguantaríem. Mai ens haguéssim cregut fa uns anys, per ser honestos, que a dia d’avui estaríem aquí. I no, ara mateix (com a novetat) no em refereixo en sí al procés independentista de Catalunya. Em refereixo al que, inconscientment, ens està comportant el procés.

Serà gairebé impossible trobar algú al teu voltant que durant els últims mesos, fins i tot només dies, no hagi tingut un “debat” polític: ja sigui sobre independència si-independència no o probablement el hit més recent “Mas o març” i el comportament de la CUP.

Molt probablement ho has comentat en un dinar de Nadal amb el cunyat, amb un amic a la feina o a la Universitat, fins i tot en una conversa ràpida amb un veí. Molts, gairebé sempre des de fora, titllaran això de fractura social. De fractura de país. Que abans que trencar Espanya estem trencant Catalunya.

I precisament estem fent ben aviat el contrari. Tenim un problema real a Catalunya, però sobretot a Espanya. I no és la “democràcia” en sí, sinó la cultura democràtica que tenim. No podem a Twitter queixar-nos d’un govern del PP com si fos quelcom extern i aliè, imposat com si fos una monarquia per herència quan és el resultat d’unes eleccions de tothom.

El problema real del país és una manca de cultura política. No en sabem d’”aprendre” política. No en sabem participar-hi de la manera com el sistema democràtic representatiu ens exigeix. Sigui per la història que ens precedeix, pel poder de certs mitjans i persones o simplement per mandra, però ens falta cultura democràtica. Ens falta realment pensar el que fem. Ens falta opinar, ens falta argumentar, ens falta qüestionar-nos-ho tot. Preguntar-nos el per què, el qui, el com… Ens falta reflexionar en veu alta sobre el que estem fent, o per reafirmar-nos-en i convèncer-nos o per veure que, malgrat tot, anàvem errats.


Som humans i ens equivoquem; ens passem el dia i la vida rebent estímuls d’arreu, i massa cops ens els creiem sense parar-hi atenció. Per això és meravellós el que està passant a Catalunya, més enllà del procés. És meravellós que gent que no hagués parlat de política, perquè li queia lluny, perquè no se’n sentia capacitada, o simplement perquè pensava que no tenia res prou important a dir, perdi la “por” i expressi públicament allò que pensa. I que algú, que probablement estava en la mateixa situació, li digui per què pensa o no igual. I el primer, reflexioni sobre el que li ha dit, i com un petit Sòcrates del segle XXI, i sobretot si us plau, sense mala fe, li respongui qüestionant els arguments. I entre els dos, que partien potser de vessants oposades i massa radicals ambdues, acabin trobant allò que és important i que els uneix.

Que la gent, en els dinars de Nadal, parli, comenti, s’expressi obertament sobre qui i com ha de governar-los NO és dolent. NO és fractura. NO hem de tenir-hi por. Només així podrem arribar a estar-ne orgullosos. I és evident que complica les coses; fa explotar la diversitat cultural i d’opinions: obliga als pactes, a les enteses. A fer que la gent trobi el respecte i els punts de cohesió amb els altres. A crear, inconscientment, una societat que té arguments per defensar allò en el que creu i no ha rebut simplement una cultura en herència.

Estem orgullosos de l’herència rebuda; simplement, aprenguem a defensar-la qüestionant-la. Fent-la nostra. Deixem de veure la política com allò aliè font de totes les crítiques i aprenguem que el nostre dia a dia ja ho és, de política. Parleu, discutiu, argumenteu, refuteu i tingueu la ment prou oberta per convèncer-vos si us presenten quelcom digne de fer-vos canviar la ment. No som perfectes, però si ens escoltem una mica entre tots, i el que tots tenim a dir, potser ho serem una mica més.

No deixeu d’expressar-vos. Parleu i que se us escolti.

One clap, two clap, three clap, forty?

By clapping more or less, you can signal to us which stories really stand out.