El despotisme rus: perquè va fracassar la democràcia a Rússia
En una entrevista que va fer el 1992, poc després del col·lapse de la Unió Soviètica i la fi de la Guerra Freda, l’expresident nord-americà Richard Nixon advertia que la idea que Occident havia guanyat la Guerra Freda, que les idees de la llibertat i la democràcia liberal que caracteritzaven les societats capitalistes d’Europa occidental i d’Amèrica del Nord s’expandirien per tots els estats postcomunistes, en definitiva, la famosa idea de la“fi de la història” promulgada per Francis Fukuyama, no era realment certa. Nixon va defensar que tant Rússia com Occident es trobaven en un moment determinant en la història: les idees de la llibertat i la democràcia estaven en període de prova. El fracàs d’implementar una vertadera democràcia a Rússia provocarien, segons Nixon, una reversió, un pas enrere. Aquest retrocés no seria un retorn al comunisme, sistema que havia fracassat i que era (i és) pràcticament impossible que torni, sinó que implicaria el naixement del que Nixon va anomenar un “nou despotisme”, que estaria “infectat amb el virus de l’imperialisme rus” que ja havia caracteritzat la política exterior russa durant segles. Aquest nou despotisme imperialista provocaria un gran perill a la resta del món, a la vegada que enfortiria a les ales més autoritàries de les elits governants d’altres països que rebutjaven els valors de la democràcia liberal, com ara la Xina, que davant l’evidència del fracàs de l’experiment democràtic rus, no tindrien cap incentiu per dur a terme un experiment similar al seu país. Els règims autoritaris i antioccidentals d’arreu del món sortirien, doncs, enfortits davant el fracàs de la democràcia a Rússia.
No és l’objectiu d’aquest escrit reivindicar la figura de Nixon, però és evident que l’home tenia una visió bastant encertada de la situació, ja que, malauradament, els pronòstics de l’expresident s’han complert. Que la democràcia ha fracassat a Rússia és més que evident. Quan l’agost de 1991 sectors de l’exèrcit soviètic van intentar dur a terme un cop d’estat per expulsar Gorbatxov del poder i revertir les seves reformes, en un intent de preservar tant el comunisme com la Unió Soviètica (tot i que el que acabarien provocant va ser la fi definitiva tant d’una cosa com l’altra), centenars de persones, liderades per Borís Ieltsin es van manifestar a la “Casa Blanca” de Moscou, la seu del Sòviet Suprem de Rússia, en contra del cop. Aquella massa de gent, joves fonamentalment, havien dipositat les seves esperances en el fet que la fi del comunisme portaria a l’establiment d’una economia de mercat i a un sistema democràtic, per primer cop en la història del país. Però d’aquelles esperances, avui en dia no en queda pràcticament res, i si en queda, es concentra a Moscou i a Sant Petersburg, i poc més.
Dos anys més tard, el setembre-octubre de 1993, Rússia es trobava en una situació complicada. La transició cap a una economia de mercat, ideada per l’assessor econòmic de Ieltsin, Iegor Gaidar, no estava generant una situació de creixement econòmic, sinó tot el contrari: la inflació es va descontrolar, va augmentar el nombre de persones a l’atur, es va reduir la despesa pública mentre s’apujaven els impostos, i el PIB de Rússia disminuïa de manera constant cada any. El vicepresident de Ieltsin, Alexander Rutskoy, i el president del Sòviet Suprem, el parlament elegit en les eleccions lliures de 1990, Ruslan Khasbulatov, es van erigir en els principals opositors de la política econòmica de Ieltsin, i el Sòviet Suprem, que havia donat a Ieltsin poders extraordinaris perquè aquest pogués gestionar la situació econòmica, li va voler retirar aquests poders, mentre Ieltsin intentava governar per decret i convocar noves eleccions legislatives, així com un referèndum constitucional. Finalment, Ieltsin va decidir de manera unilateral dissoldre el Sòviet i convocar les noves eleccions i el referèndum, acte que era inconstitucional. El Sòviet va respondre destituint Ieltsin, i elegint a Rutskoy com a nou president de la Federació Russa. El que va seguir van ser el major brot de violència que va viure Moscou des de la Revolució d’Octubre de 1917 (a Moscou, a diferència de Petrograd, la insurrecció bolxevic va ser rebuda amb una forta resistència armada).
El mateix Ieltsin que l’agost de 1991 havia liderat les manifestacions pacífiques contra el cop d’estat i a favor de la democràcia davant la Casa Blanca, va ordenar el 1993 el bombardeig amb tancs de la mateixa Casa Blanca, amb els diputats a dins. En total, 147 persones van morir durant la crisi. Al desembre, es van celebrar les eleccions i el referèndum constitucional. A les eleccions a la nova Assemblea Federal van triomfar els candidats oposats a les polítiques de Ieltsin, tant els comunistes com els ultranacionalistes. Però això va acabar sent irrellevant, perquè la nova Constitució va ser aprovada, i aquesta concentrava pràcticament tot el poder en el president, que podia nomenar lliurement, amb o sense el suport del parlament, el govern i els alts caps de l’exèrcit, podia vetar la legislació aprovada pel parlament i no podia ser destituït per aquest. Es va implantar d’aquesta manera un sistema ultrapresidencialista, que li va donar a Ieltsin el poder necessari per continuar amb les seves reformes econòmiques que continuarien tenint unes conseqüències socioeconòmiques (i, a llarg termini, polítiques) desastroses. El somni dels joves que es manifestaven amb Ieltsin el 1991, havia estat, a la pràctica, esclafat pels tancs per ordre del mateix Ieltsin.
Irònicament, la situació de caos econòmic, polític i social que va caracteritzar la Rússia dels anys noranta va provocar que la major part de la població russa (que és probable que en la seva gran majoria tampoc se sentís especialment entusiasmada per la il·lusió dels joves de Moscou per la democràcia el 1991) renegués de la democràcia liberal, identificada amb aquell caos i amb l’intent d’imposar un sistema d’origen forà a Rússia. El nou president nord-americà, Bill Clinton, que veia en Ieltsin l’única garantia de consolidar un règim democràtic a Rússia, va donar suport a Ieltsin en tot moment durant la crisi de 1993, ignorant l’alt nombre de morts, i felicitant-lo per la gestió que va fer del conflicte amb el Sòviet Suprem. Clinton pensava que amb la victòria de Ieltsin es consolidaria la democràcia russa, i que les excel·lents relacions que els dos líders tenien es mantindrien, facilitant, per tant, les bones relacions entre Rússia i Occident, i així superar les divisions de la Guerra Freda. Clinton segurament pensava que estava garantint, doncs, el triomf dels ideals de la llibertat a Rússia, com demanava Nixon a la seva entrevista, però el resultat va ser el contrari.
Les conseqüències nefastes de la política econòmica de Ieltsin van desprestigiar enormement la causa de la democràcia liberal de la qual Ieltsin s’havia alçat com a representant, davant l’amenaça dels “comunistes i feixistes” que, segons ell, s’havien oposat a les seves reformes el 1993, i que volien portar a Rússia al passat. I, a la vegada, el triomf del poder presidencial per sobre del legislatiu va assentar les bases per la concentració de poder en una sola persona, facilitant l’aparició d’un “cirurgià de ferro”, parafrasejant a Joaquín Costa, que fos popular i que posés ordre a la caòtica situació socioeconòmica i política del país, mitjançant mètodes autoritaris si fes falta. Vladímir Putin, igual que Donald Trump als Estats Units, és més conseqüència que causa: és la conseqüència lògica de la situació generada a Rússia des de la caiguda de l’URSS, de la seva evolució interna, molt malinterpretada per les elits polítiques occidentals. El suport incondicional que la classe política occidental va donar a Ieltsin ha acabat provocant precisament el que es volia evitar: l’establiment d’un règim nacionalista, conservador i agressiu, concentrat al voltant de la poderosa i intocable figura del president. Es tracta d’una “democràcia guiada”, en què hi ha processos electorals teòricament lliures, que a l’hora de la veritat, però, no tenen la capacitat de canviar en cap cas les polítiques dels governs.
La gran majoria de la població russa dona suport a Putin. Rússia és un país autoritari, no hi ha cap dubte. Però una cosa no treu l’altra: Rússia no és una democràcia liberal, però tampoc aspira a ser-ho. El gener del 2024, Putin era ben valorat pel 85% de la població, segons una enquesta del Centre Analític Yuri Levada, mentre que, en una altra enquesta del 2015, els enquestats, preguntats sobre quines qüestions eren més importants per ells, la gran majoria mencionen l’estabilitat de la situació política i econòmica del país (53%), les polítiques de protecció social (51%), el pagament de salaris i pensions (51%), l’ocupació (48%) o la seguretat (45%). En una enquesta en què els enquestats podien elegir més d’una opció, només el 9% destaca la importància de la llibertat d’expressió i de culte i encara menys gent defensa la importància de la democràcia: un pobre 7%.
El període 1991–1993 va ser la segona gran oportunitat per crear una democràcia liberal a Rússia. La primera va ser el gener de 1918, quan al Palau Tàuride de Petrograd es va reunir l’Assemblea Constituent nascuda de les eleccions de novembre de 1917, que el Consell de Comissaris del Poble presidit per Lenin va organitzar després de prendre el poder. Els guanyadors de les eleccions, però, no van ser els bolxevics, sinó els socialistes revolucionaris, que tenien majoria a l’Assemblea. L’endemà que aquesta es reunís, la Guàrdia Roja bolxevic va clausurar l’Assemblea per la força, i, en el marc de la Guerra Civil Russa (segurament la guerra civil més mortífera, caòtica i destructiva del segle XX), els bolxevics acabarien perseguint a tota l’oposició i imposant una dictadura unipartidista. Així doncs, després de segles d’autocràcia tsarista, la democràcia liberal no es va consolidar a Rússia, i el comunisme soviètic, mitjançant l’ús de la força durant la Guerra Civil, es va imposar.
“Rússia no ha canviat” va afirmar la primera ministra d’Estònia, Kaja Kallas, mentre recordava en un tuit la deportació de la seva mare a Sibèria per les autoritats soviètiques, quan aquesta tenia només sis mesos de vida. En aquest tuit, i en moltes altres declaracions públiques, la primera ministra sembla que no només pretén dir que Rússia no ha canviat, sinó que no canviarà. Es crea així una línia de continuïtat entre l’autocràcia tsarista, el comunisme soviètic i el putinisme actual. Tots tres serien règims extremadament autoritaris, que apliquen diferents formes d’imperialisme cap als seus països veïns. Sembla que l’argument és que Rússia és Rússia, independentment de qui la governi. Mai serà una democràcia real, mai deixarà de ser una amenaça per a la seguretat internacional i els drets humans. El diàleg, doncs, seria inútil, i la confrontació, inevitable. Però aquesta lògica ignora que si la democràcia no va ser possible el 1918, va ser degut al context de caos total, una guerra mundial, dues revolucions, i la pràctica desintegració de l’autoritat estatal en enormes parts del territori. En el context d’una guerra civil terrible de més de cinc anys i una fam del 1921 al 1922 que va provocar milions de morts, difícilment podia consolidar-se un règim democràtic estable.
Per altra banda, per veure el perquè no es va aconseguir consolidar un sistema democràtic a Rússia els anys noranta, cal entendre que la transició de l’URSS a la Federació Russa no només va tenir un caràcter polític, sinó que també tenia un d’econòmic. Predominava en aquell moment la creença, tant entre la classe política russa com l’occidental, que liberalització política i econòmica eren necessàriament complementàries: es tracta de la idea, encara bastant estesa avui en dia, que la llibertat individual i col·lectiva només és possible en un context d’economia de lliure mercat, i viceversa. Evidentment, això és completament fals, ja que tenim innumerables exemples de règims fortament autoritaris que tenen economies de lliure mercat i on s’apliquen polítiques neoliberals, com ara el Xile de Pinochet.
Però Ieltsin ja no buscava, com sí que feia Gorbatxov amb la perestroika, una espècie de socialisme democràtic, basat en part en les propostes d’Alexander Dubcek, Imre Nagy, i, en menor mesura, en la socialdemocràcia europea i nòrdica. És cert que en les seves reformes, Gorbatxov també va introduir elements de lliure mercat en l’economia soviètica, però la seva principal inspiració en aquest sentit era la NEP impulsada per Lenin els anys vint. En canvi, la “teràpia de xoc” de Ieltsin i Gaidar s’inspirava en els postulats de l’Escola de Chicago, és a dir el neoliberalisme extrem. Les reformes de Ieltsin van provocar una situació desastrosa a Rússia, i els anys noranta són encara avui dia recordats com una etapa nefasta per la major part de la població, especialment si es compara amb el benestar i l’estabilitat que van caracteritzar l’època de Leonid Bréjnev (1964–1982), o la situació d’estabilització i de creixement econòmic que va protagonitzar Putin des de la seva elecció el 2000. Per què hauria de voler la població russa, doncs, imitar el model democràtic occidental, si quan ho va intentar fer el resultat havia estat tan nefast? La major part de la població russa prioritza el benestar social, l’estabilitat i el creixement econòmic per sobre d’uns valors democràtics i liberals que no els hi han aportat res.
L’URSS, aquella superpotència que havia gaudit de tants èxits, que havia derrotat a Hitler, que havia enviat per primer cop un ésser humà a l’espai, que va convertir Rússia en una potència nuclear quan aquesta abans de la Revolució era un dels països més pobres d’Europa i estava en franca decadència, va ser dissolta no per cap invasió estrangera com la del 1941, sinó per la incompetència dels líders soviètics primer, i russos després, que van desmuntar de manera irresponsable l’estat soviètic, van vendre el país que s’havia construït amb tant d’esforç i patiment per l’atracció que generava l’estil de vida occidental, des del fast food als pantalons texans. Aquesta és la visió que molts a Rússia tenen de la història recent del país: el col·lapse de la Unió Soviètica va ser una catàstrofe, una humiliació nacional provocada per l’obsessió de les elits polítiques del moment de voler semblar-se més a Occident.
Per la major part de la població russa, per molta nostàlgia que pugui tenir de l’època soviètica, queda clar que el socialisme no pot tornar. Però també tenen molt clar que Rússia ha de seguir el seu propi camí, i no imitar cap model estranger, encara menys els d’Occident. El resultat inevitable d’aquesta lògica és el putinisme.
La democràcia no fracassa perquè sí. La democràcia fracassa a causa de la passivitat d’una població que es nega a defensar-la, perquè, senzillament, no li serveix, no li soluciona els problemes existents, o fins i tot és vista com la causa d’aquests problemes. La Rússia actual no és més que un estat liberal autoritari, que compta amb el suport, més passiu que actiu, de la major part de la població. Però això no és degut a una suposada naturalesa política immutable de l’esperit rus, sinó que és fruit del context concret en què es va intentar construir aquesta democràcia. El problema per la resta del món, però, és que Rússia no és només un país més: és una superpotència mundial, que té la capacitat de generar un alt nivell d’inestabilitat a escala mundial que pot tenir (i està tenint) conseqüències desastroses. Perquè aquest rebuig a la democràcia liberal ha anat acompanyat d’un rebuig al nou ordre internacional nascut després de la Guerra Freda, d’un revisionisme i irredemptisme ultranacionalista: es tracta del virus imperialista de què parlava Nixon. Aquest fenomen, però, tot i que està clarament connectat amb el que he parlat aquí, mereix tot un article per ell sol.
