Camins de desig

Camino per un sender estret i empolsegat. El riu Cardener és una llengua terrosa que avança silenciosa a la meva esquerra mig colgada per esbarzers i bosc de ribera salvatge. La major part del recorregut no el veig, el riu, però el sé i saber-ne l’existència m’encalma l’ànim. Si l’aigua belluga la vida avança. I jo avanço a cada pas aixecant un polsim torrat que s’adhereix al calçat i m’allunya del Pont Nou.

Potser aquest terra que trepitjo és un camí de desig, un d’aquells caminets que creen les persones del no res, només a còpia de passar-hi un cop i un altre. Són senders que no apareixen a cap plànol. No estan projectats sobre paper. Es fan caminant-los, com deia el poeta andalús Antonio Machado. Són un acte senzill de desobediència ciutadana i segur que un malson pels urbanistes que s’escarrassen a dibuixar zones verdes i circuits per a vianants mentre veuen, impotents, com la ciutadania fa cas omís dels trajectes oficials i guiats per la lògica de buscar la manera més recta per anar d’A a B s’inventen dreceres que a la llarga esdevenen camins de debò. Segur que n’heu vist molts. On són més evidents és a les zones verdes de les ciutats. Són aquells senders estrets i terrosos, sense ni un bri d’herba, que esquiven un arbre o fan més curt el trajecte per entrar a una botiga o a un edifici. Fixeu-vos-hi.

Hi ha camins que s’imaginen, que es bifurquen, que es pateixen, que són tortuosos, marejants, que no s’acaben mai. N’hi ha de planers, allisats, de sentit únic i de doble direcció, costa amunt o costa avall. N’hi ha de bons, si et porten on vols anar, i de dolents, si et desorienten. Continuo caminant. Sento el riu i penso en la tossuderia.

Si els desitjos fossin realment poderosos la carretera C-55, per on passen cada dia amunt i avall milers de conductors amb ganes d’arribar al seu destí, no seria una ratonera. Si les autoritats fossin realment sensibles a les necessitats del territori la carretera estaria adaptada i l’autopista C-16 seria un vial alternatiu sense barreres o amb peatges assumibles i no amb descomptes recargolats i poc pràctics. Què frustrant és trobar-se amb un camí barrat, un prohibit el pas com el que ha plantat Europa als nassos dels milers d’exiliats sirians que van seguir sobre el mar un camí invisible de desig cap a Europa. La lloable plataforma No Més Morts a la C-55 ha denunciat ara, a la fiscalia, un presumpte tracte de favor del govern de la Generalitat a l’empresa Ferrovial, principal integrant de la concessionària de l’autopista, Autema. Millor moure’s que quedar-se quiet.

De Machado me’n vaig a la cançó de Lluís Llach “Potser el desig”: “Quan el desig fa el seu camí a soles/ i el cor no li pot fer senyal de cap llei,/ sovint llavors entrem en les ombres/ quan el cos voluptuós no es vol sotmès./ Curiós aquest humà que es pensa/ centre del món quan ni tan sols es reconeix / i mentre tot això t’escric/ em sé esclau del desig/ quan m’acosto a la teva pell”. Arribo sota el pont de l’Eix Transversal, a prop del sector de Pirelli. La carretera és un monstre de formigó amb cames. No veig els cotxes que hi circulen. Només sento el sotrac sec de les rodes en trepitjar les juntes de dilatació. El camí de terra i la carretera s’entrecreuen en aquest punt sense tocar-se. Persegueixen destins diferents, com passa de vegades entre els nostres desitjos i la realitat.

Publicat a Regió7 el 14 d’abril de 2016

Like what you read? Give Anna Vilajosana a round of applause.

From a quick cheer to a standing ovation, clap to show how much you enjoyed this story.