Final de trajecte

Al nostre país l’estiu no anuncia la seva arribada, explosiona. Apareix de sobte, desfà la curta primavera, esgrogueeix els camps de conreu, allargassa les tardes i fa recular la foscor sense contemplacions. Cada juny, l’estiu guanya la batalla i avui, nit de revetlla, canta victòria. Sempre mantinc que l’any hauria de començar el setembre i acabar el juny. El juliol i l’agost haurien de ser mesos de recés, temps regalat per jugar amb els nostres infants, per mirar les estrelles, per passejar lleugers de roba, per no haver de córrer per anar a dormir, per jeure a l’ombra, per fer l’amor sense pressa.

Potser defenso l’any de deu mesos perquè envejo profundament les criatures que han plegat de l’escola aquesta setmana. Aliens a crisis econòmiques i debats polítics esgotadors, viure serà la seva principal ocupació les properes setmanes. Senzillament. Intensament. Plàcidament.

Un dels primers dies de calor estiuenca el vaig passar al servei d’urgències de l’hospital de Sant Joan de Déu de Manresa. Els pacients feien silenci als box separats per mampares. Mentre mirava fixament una màquina que marcava el nivell d’oxigen en sang vaig sentir aquesta conversa entre un pacient de cor i una infermera.

Ella li diu, riallera:

-Què li passa? On va amb aquest cor tan accelerat? Que s’ha enamorat?

Ell li respon:

-De qui vols que m’enamori jo, als 73 anys?

-I ella li replica:

-De les flors, de la seva dona, de la infermera….

El senyor no va respondre, i si va dir-li res, no ho vaig sentir.

Em vaig imaginar que li va regalar un somriure i que pensar en l’amor, en aquell moment tan crític, el va encalmar. Potser li va desaccelerar el cor, en comptes d’accelerar-li. Potser va mirar la seva dona, que li agafava la mà, i la va veure transformada, com quan van enamorar-se cinquanta anys enrere. Potser va adonar-se que feia temps que no pensava des del cor, que havia estat massa enrabiat els darrers dies, que aquell òrgan havia perdut el ritme perquè ell, qui sap perquè, s’havia oblidat de marcar-li.

Potser es va estabilitzar ràpid i li van donar l’alta aquell mateix dia. Potser en arribar a casa va córrer a mirar-se al mirall. Va haver de mirar-se varies vegades, insistentment, fins que a la fi es va reconèixer. I mentre ho feia sentia el rellotge interior del batec del seu cor, tic-tac, tic-tac, que li recordava que la vida -viscuda o no- no té aturador.

Ha arribat el final de curs. Les escoles han emmudit. S’aprofitarà l’estiu per fer petites reformes: pintar parets, repassar aquelles finestres del segon pis que no ajusten. Hi ha ulls vidriosos en els mestres que s’acomiaden dels alumnes que ja no tindran més, barreja de satisfacció pels objectius acadèmics assolits i de melangia per moments viscuts que passaran a engruixir l’àlbum de records personals. Els pares, que s’han passat tot el curs empenyent els seus fills, comproven, entre incrèduls i espantats, com les seves criatures ja no ho són tant i creixen a un ritme vertiginós. Assisteixo a la festa de final de curs de l’escola Oms i de Prat, de Manresa, i els plors i les abraçades dels alumnes d’ESO, que s’acomiaden de l’escola on han passat tretze anys de la seva vida, m’evoquen la meva infantesa.

L’escola marca el ritme de la vida tant com el nostre cor. El setembre tornarà. L’estiu només és una treva per recomençar.

Publicat a Regió7 el 23 de juny de 2016

Like what you read? Give Anna Vilajosana a round of applause.

From a quick cheer to a standing ovation, clap to show how much you enjoyed this story.