La finestra indiscreta

Són les set de la tarda i la calor comença a aflacar. La finestra dibuixa un rectangle vertical lluminós, i m’hi assec al davant com una espectadora solitària en una sala de cinema buida sense projector ni crispetes. Des de la cadira només veig el fullatge de l’arbre que es gronxa, un trosset de natura enmig de la trama urbana de Manresa. M’arriben en off paraules soltes, somriures, converses inintel·ligibles. L’estiu és una estació sorollosa per a desgràcia dels veïns de son lleuger, dels que s’estimen més voltar a l’hivern embolcallats en abrics i bufandes que protegeixen, que aïllen no només del fred sinó també dels altres. A l’estiu no podem amagar-nos. Ens desprenem de roba, mostrem fragments del nostre cos en públic, ens mirem davant del mirall i prenem consciència de nosaltres mateixos. Mai estem físicament tan a prop dels altres com ara. Ens pot agradar o ens pot repel·lir.

Continuo observant la dansa del fullatge. Noto la presència de la vida, però no la veig i la curiositat m’empeny. Vull ser com James Stewart a la “Finestra indiscreta”, veure sense ser vist, mirar sense ser mirat, ser a dins des de fora. Trec el cap amb prudència -no vull delatar-me- i davant meu apareix el brogit de la ciutat. Dos nois adolescents passegen amb la gorra posada del revés –curiosa moda-, i una senyora s’asseu a la taula de la terrassa del bar de sota. Mira molta estona la carta i acaba demanant un cafè amb gel. Un home en edat de jubilar-se passa pel costat de la cambrera que porta el cafè a la clienta. Camina dins unes xancletes de platja blaves massa galdoses mentre arrossega un gos petit sense pèl que va deixant un regalim de pixum pel carrer.

Es nota que han començat les rebaixes. Parelles sense fills entren i surten de les botigues amb bosses que no sé què amaguen a dins. Un noia s’espanta en sortir d’un comerç perquè es dispara el control d’alarmes. Torna cap a dins i quan reapareix se sent de nou el xiulet. Treu el cap una altra noia –la dependenta, suposo-, li regala un somriure i la deixa marxar. S’incorpora a un carrer en moviment, ple de vestits vaporosos, sandàlies, ungles dels peus de colors blaus i vermells, shorts massa curts –m’he fet gran-, bermudes, gelats que es mengen amb cullera, pells bronzejades. Se sent algú que crida “Noa!” i apareix una nena rosseta vestida de vermell que gairebé s’entrebanca amb un carro de la compra ple d’ampolles d’aigua buides de cinc litres que un home de rostre cansat reomple pacientment a la font. El gest em fa pensar en un altre noi que vaig veure dies enrere rentant una bossa i una jaqueta a la font pública de la plaça Onze de Setembre amb sabó de plats. Va esbandir a consciència les peces de roba que va posar a estendre buscant el sol entre un arbre i un banc públic.

Tanco la finestra. Deixo l’estiu a fora però la calor m’acompanya. Deso la cadira mentre barrino que bona part dels millors records s’associen a aquesta època de l’any. Potser és perquè ens sentim obligats a viure intensament les vacances, potser és perquè és ara quan destinem temps a calibrar de debò la nostra felicitat. El periodista i escriptor Marcos Ordóñez deia en una entrevista en aquest diari que “la nostàlgia és un sentiment molt perillós i molt fals, perquè moltes vegades el que pot semblar una època fenomenal es deu en gran mesura al fet que va estar unida a la joventut i a la plenitud”. Bon moment per reflexionar-hi.

Publicat a Regió7 el 7 de juliol de 2016