L’estrella polar

Em vas dir “no triguis a tornar que no viuré molts anys més!” i ja ho veus, he fet tard. En aquell moment em vaig resistir a entendre que m’estaves dient adéu. Però em penso que tu sí que sabies que era un comiat en tota regla. Ens vam fondre en una abraçada dolça. Vaig notar el teu cos menut i l’esquelet recargolat que et sostenia dreta sota la pell apergaminada i translúcida. Em vas semblar transparent. Potser ja havies començat a marxar, a desdibuixar-te, a esborrar-te mica a mica fins a desaparèixer de tot.

Quan envelleixi vull fer-ho com tu, amb el cap clar, la ment oberta i, sobretot, amb aquella mirada encuriosida pel món present. El passat et pesava, sí, però tu vas viure fins a l’últim moment en aquesta realitat complexa que tant et costava d’entendre. Havies tingut una vida extraordinàriament normal. Em fascinava escoltar-te perquè sabies explicar la teva història amb destresa d’escriptora. Cada detall, cada moment el feies únic, irrepetible. I avui que estic sola, mirant les estrelles a la terrassa de casa, penso en tu i amb el poc i molt que vam compartir.

Vam conviure només vuit dies però el nostre lligam familiar venia de lluny. Quan vaig néixer a la bústia de casa meva ja hi arribaven cartes escrites per tu, amb una cal·ligrafia perfecta i sense faltes ortogràfiques. Durant molts anys vam tenir una relació epistolar, lletres de tinta blava que recorrien 10.000 quilòmetres per informar-nos d’esdeveniments familiars. Ens explicàvem la vida corrent, la que transcorre entre naixements, Nadals, estius, canvis de feina, de casa, casaments, defuncions, fotos de grup. Eren proves de fe de la nostra existència i de la voluntat de mantenir viu el vincle forjat entre el teu marit i els meus avantpassats. Després vam començar a parlar-nos per telèfon. Les trucades eren llargues i sempre procurant respectar la diferència horària. Va arribar el dia que ens vam conèixer presencialment. Ho sabíem gairebé tot una de l’altra i només ens faltava mirar-nos als ulls per meravellar-nos de la facilitat amb què ens podíem relacionar.

Torno a mirar el cel. Veig els llums intermitents d’un avió i penso en el dia que vaig enfilar-me a un per venir a trobar-vos a tu, Angelina, i al teu home Tomàs. Va ser la segona decisió més encertada que he pres a la meva vida. La primera fou repetir el viatge nou anys després acompanyada del meu fill gran. Volia que el coneguessis. Li he dit que ja no hi ets. Després d’uns segons de silenci m’ha respost que havia tingut molta sort d’haver-te conegut, que eres una persona molt amable. Li he somrigut. No n’hem parlat més.

Mai li he explicat la teoria que quan algú mor marxa al cel i es transforma en una estrella quan potser és l’explicació més convincent de totes. Al llibre “Breu història de gairebé tot”, Bill Bryson explica el següent: “Si donem un cop d’ull al cel nocturn hi trobem història, i molta: no els estels com som ara sinó com eren quan la llum en va sortir. Pel que sabem l’Estel del Nord o Polar, el nostre fidel company, es podria haver extingit el gener d’aquest any [2012] o el 1854 o en qualsevol moment posterior al segle XIV, i encara no en sabem res. Com a molt podem dir –ho podem dir sempre- que encara cremava avui fa 680 anys. Els estels moren contínuament”. Com tots nosaltres.

Publicat a Regió7 el 4 d’agost de 2016