Pares, per bé o per mal

Acompanyo el meu fill gran a la seva primera competició de judo. Som tots dos sols, dins del cotxe i prenc consciència que visc un moment perfecte: és diumenge al matí, el trànsit flueix, anem amb temps i ens embolcalla un clima de tranquil·litat. Condueixo amb els seus ulls clavats al retrovisor. Aixeco la vista, les nostres mirades s’entrecreuen i em demana: “Què seré quan sigui gran? Tu quan vas saber que volies ser periodista?”. Que em faci aquests dues preguntes transcendentals vestit amb el judogi blanc immaculat n’accentua la innocència.

Ens acostem al pavelló i desaccelero la marxa. Vull allargar l’instant. Primer procuro no angoixar-lo. Li dic que encara té molt de temps per descobrir les seves qualitats i aptituds, per saber quina activitat li agrada de debò. Insisteix que li expliqui perquè vaig decidir fer de periodista. Li responc que m’agradava llegir i escriure, que tenia curiositat per saber, que a l’escola em deien que tenia dots de comunicació i que quan a l’institut va arribar l’hora d’omplir la sol·licitud per triar carrera vaig posar periodisme en primera opció. M’escolta en silenci. Percebo que té tots els sentits concentrats en mi i aprofito la seva permeabilitat per explicar-li que el més important en aquesta vida no és triar una professió sinó esmerçar energies per coneixe’s, per ser una bona persona, per ser positiu, per ser feliç i fer feliç als altres.

Us estalviaré els detalls -potser pensareu que sona cursi, idealista, poc pràctic- però dimarts al vespre, veient per TV3 el documental dedicat a la primera fotoperiodista espanyola Joana Biarnés, “Una entre tots”, vaig reviure la conversa amb el meu fill. Biarnés desprèn una vitalitat envejable. Ha fet unes fotos impressionants, però l’admiro per la seva capacitat d’adaptació al canvi. Quan el periodisme va començar a groguejar i es va sentir incòmode darrere de la càmera, va decidir plegar, fer-se cuinera i obrir un restaurant exitós a Eivissa. Hagués pogut quedar-se ancorada en el passat, lamentar-se’n, però la seva passió per la vida li ho va impedir. Gran conversa amb el seu pare -també fotògraf- quan sent molt jove li diu que vol provar sort professional a Barcelona i ell li fa costat amb una única condició: que mai el faci avergonyir. I ara, quan Biarnés és redescoberta a ulls del món, decideix agafar la càmera de nou i amb una visió de només el 30% a conseqüència d’una degeneració macular, torna a fer fotos per comprovar –explica en el documental- que els fotògrafs disparen amb el cor. I el cor se m’accelera en adonar-me’n com podem arribar a condicionar –per bé o per mal- la vida dels nostres fills.

L’1 de maig es va celebrar del Dia de la Mare i vaig presenciar una escena que semblava extreta d’una sèrie de ficció televisiva. Sóc a la terrassa d’una cafeteria de Manresa, regentada per una família xinesa. No hi havia estat mai abans. Al meu costat seuen dos homes. Hi arriba un tercer. Explica, exaltat, que la seva mare s’està morint, que no té sentit continuar vivint, que tant li fa que tingui la casa i el cotxe pagats, que el seu germà és un penco, que no ha treballat mai… Crida, diu tacos, repeteix les mateixes frases, mentre els altres dos nois l’observen i no baden boca. L’atenció és l’únic consol que li dispensen.

Entro a dins a pagar. El local és gairebé buit. Només hi ha un senyor en una taula i els propietaris rere la barra amb aquell gest tan típic d’eixugar els gots amb un drap de cotó. M’adono que l’únic client mira la tele que acabo de tapar-li. M’excuso i em respon: “No pateixis, no tinc televisió des que va morir la meva mare el 1975. Ai no! el meu pare va morir el 75. La meva mare el 80”. Surto del bar i truco a la meva mare per felicitar-la.

Publicat a Regió7 el 12 de maig de 2016

Like what you read? Give Anna Vilajosana a round of applause.

From a quick cheer to a standing ovation, clap to show how much you enjoyed this story.