Pels nostres fills

Quan tens una criatura s’acaba la improvisació. No pots anar al cinema quan vols. No pots dormir d’una tirada. No pots canviar els plans de cop i volta. Quan tens una criatura deixes de ser lliure. El teu centre vital es desplaça. El teu món professional, personal i familiar es trasbalsa i es complica enormement. La llista de satisfaccions positives que aporta la maternitat, en paral·lel, és molt llarga. Ser mare –parlo per mi- és una experiència extraordinària, per titànica i per bella. Però tenir descendents –un, dos, tres, els que siguin- és feina i tenir-ne cura, una feinada. I posats a ser obvis permeteu-me que hi afegeixi una altra evidència: no estem obligats a ser pares ni mares. De debò.

Aquests dies no paro de llegir opinions sobre maternitat i conciliació arran que la diputada de Podem Carolina Bescansa portés el seu fill al Congrés de Diputats. A mi em va semblar fantàstic que fes aquest gest per un únic motiu: perquè ha recordat públicament que els infants existeixen. Massa sovint s’aproven lleis, s’urbanitzen ciutats i, en general, es viu -vivim- com si els ciutadans més petits fessin nosa. La societat aplaudeix les dones que són mares però només des d’un punt de vista hipotètic, teòric. Les felicitacions dels primers dies es transformen ràpidament en mirades inquisitorials, d’incomprensió, quan el teu fill crida sense motiu aparent -perquè és un nen- en un restaurant, quan riu massa fort, quan li dones el pit en un banc públic o has de sortir abans de la feina perquè l’has de dur al metge.

És diumenge a la tarda i el sol es pon a la ciutat de Manresa. Sóc a l’esplanada de la Balconada, al costat del Pou de Llum, un monument discret arran de terra, en forma d’espiral de l’artista xilè Fernando Prats, que va formar part del projecte del Cardener a l’Antàrtida, i que simbolitza la connexió amb altres punts de la terra. Diuen que va ser aquí on Sant Ignasi de Loiola va tenir la seva primera inspiració sobre els Exercicis Espirituals. Penso en la maternitat, en la llum i en les revelacions mentre el meu fill gran no para de fer-me preguntes: què vol dir inspiració? Què és un pou de llum? Si entrem per aquest forat anem a l’Antàrtida?

Seiem en el petit banc de ferro en semicercle que acompanya el monument. L’abraço i li responc tan bé com puc. Fa només una setmana érem junts a la plaça de Sant Jaume, de Barcelona. Un canvi de plans familiar va voler que el dissabte 9 de gener fóssim davant del Palau de la Generalitat. El meu fill remugava. Estava cansat. Em tibava de la màniga perquè volia marxar, però jo volia quedar-m’hi una estona més. Vaig acotar-me i li vaig explicar que estàvem vivint un moment històric, que quan fos gran li parlarien del dia que un senyor que es deia Artur Mas va fer un pas al costat perquè el país en fes un endavant. “Quan això passi podràs explicar que tu hi eres, que els teus pares t’hi van portar”. La seva resposta em va confirmar que ho havia entès. “Agafa’m a braços, mama, que no hi veig res!”.

La maternitat és un fet consubstancial a l’existència, som ara i aquí perquè algú ens va parir i si fem un problema d’aquest acte tan natural és que hem arribat al zenit de l’estupidesa humana. Potser per això, m’il·lusiona l’oportunitat que té Catalunya de refundar-se i d’intentar esdevenir una societat més justa. No hi ha motiu més poderós que fer-ho pels nostres fills.

Publicat a Regió 7 el 21 de gener de 2016

Like what you read? Give Anna Vilajosana a round of applause.

From a quick cheer to a standing ovation, clap to show how much you enjoyed this story.