Pluja porpra

Un repicar suau i constant, com una campaneta sobre la barana metàl·lica del balcó de l’habitació, em desperta d’un malson. És dijous 21 d’abril i obro els ulls a un dia plujós, de pluja intensa com feia temps que no recordo. El meu estat d’ànim i el temps exterior van alhora. El pensament em complau. No suportaria un dia extraordinàriament assolellat i la idea de sortir al carrer, amagada sota el paraigua, m’anima.

Sempre he pensat que a Manresa li senta bé la pluja. O potser és a mi que m’escau i em confonc. Travesso la plaça Major de Manresa quan passen pocs minuts de les nou del matí. El terra és un mirall gris que no em retorna la meva imatge. Les gotes cauen amb tanta força que en impactar sobre el terra prenen embranzida i s’enlairen de nou provocant una boirina baixa que fa l’efecte que plou dues vegades: des de dalt i des de baix. El so estrepitós de l’aigua sobre la lona del paraigua m’empresona. És tan contundent que m’és impossible pensar en una altra cosa. Només hi ha la pluja. I em mullo.

Els paraigües acolorits dels vianants amb qui em topo trenquen el paisatge grisós, monòton, que la pluja ha accentuat. Els manresans no estem acostumats a la pluja de debò. No lluïm paraigües bons, de mànec rígid i ala ampla, dels que ens protegeixen tot el perímetre. Veig una parella que en comparteix un de ratlles blaves però amb tota mala fortuna que tot el pes de l’aigua que llisca barnilles avall cau directament sobre la motxilla del noi que duu penjada a l’esquena. L’altra cara de l’amor.

Em creuo amb un senyor de posat seriós i elegant que subjecta sobre el cap un paraigua mig plegat. És evident que l’artefacte està espatllat i que no es pot obrir del tot. Em crida l’atenció perquè avança sense pressa, sense fer ganyotes, amb una normalitat sorprenent. La resta de paraigües –petits, plegables- tremolen sota la descàrrega d’aigua, exposats a que un cop de vent els giri cap per amunt o els esquinci la tela. M’aturo un instant a parlar amb el cap del grup municipal socialista, Felip González -paraigua clàssic, negre. Camina concentrat. Em recorda que és dijous de ple municipal i que es preveu mogut. La presentació d’una moció per part de la CUP per promoure l’ús de copes menstruals, compreses de roba i esponges marines per a la menstruació ha aixecat expectació mediàtica a tot l’estat espanyol. Capficada com estic observant la pluja li demano si li agrada que plogui. Em respon que no massa, perquè s’ha acostumat a anar en bicicleta i aquell matí l’ha hagut de deixar a casa.

La notícia del debat sobre les millors fórmules de recollida del sagnat femení i la desaparició de Prince marquen la tarda del dijous. Sorprenent coincidència, barreja de sang i pluja, de vida i mort. Ja no plou a Manresa. Desconec si Minneapolis s’ha acomiadat del seu fill amb pluja o sense. Taral·lejo “Purple rain” mentre desfaig el mateix camí del matí de tornada cap a casa, ara eixut. El sentit de la pluja porpra és un dels misteris més ben guardats del cantant. Hi ha tota mena de teories al voltant del significat real d’aquesta pluja morada que dóna títol a una de les cançons més sensuals i provocadores de la història de la música. Hi ha qui manté que simbolitza el renaixement després de l’apocalipsi, el tornar a començar, com la vida que regala una nova oportunitat de reproduir-se cada vint-i-vuit dies. Immillorable la portada de comiat que li ha regalat “The New Yorker”: tota una pàgina de color lila plena de gotes d’aigua que regalimen com si fossin llàgrimes.

Publicat a Regió7 el 28 d’abril de 2016

Like what you read? Give Anna Vilajosana a round of applause.

From a quick cheer to a standing ovation, clap to show how much you enjoyed this story.