Sis dones i catorze criatures

El més difícil de marxar un cap de setmana amb un grup d’amigues amb fills no és posar-se d’acord en el destí -tant hi fa, mentre estiguem juntes-, ni fer-ho sense els descendents -hi ha més adults que estimen mares i criatures-, sinó trobar una data del calendari que no estigui assenyalada en vermell: aniversari o sant de cap nen o nena, excursió de final de curs amb les famílies de l’escola, l’espectacle teatral on debuta el fill gran, el concert pel qual tens entrades comprades des de fa mesos, els compromisos de la parella, les vacances organitzades en família… L’enumeració d’exemples és infinita.

Quan un vespre, tard, pesant figues, aconsegueixes posar d’acord a sis dones amb responsabilitats familiars i professionals i reserves per internet un hotelet a la costa i exclames, alleugerida, “ara sí. Ja està fet!”, automàticament saps que t’enganyes. Sis dones que durant onze anys han parit catorze fills que avui tenen entre 14 i 3 anys no poden dir mai ja està fet. L’experiència els ha ensenyat que els imprevistos sempre són allà, assetjant-les. Apareixeran en qualsevol moment per capgirar-ne els plans. I arriba el dia pactat i els fets inesperats fan honor al seu nom. Piquen a la porta. Pesats, insistents. Una veueta et diu que el que hauries de fer és quedar-te. Però no l’escoltes. Fas la bossa i te’n vas. No fer-ho seria una traïció d’alt voltatge no per a les teves companyes -al capdavall, elles ho entendrien- sinó per a tu mateixa, pel teu jo/mi més personal, més íntim, més singular. Puges al cotxe, reparteixes petons i t’allunyes. La veueta de la responsabilitat s’esvaeix passat el tercer revolt.

El cap de setmana s’omple de riures, sobretaules llargues, complicitats. M’envolten dones segures, exigents, fortes, valentes, que han aconseguit ser la seva millor versió. Sento una punxada d’orgull al cor. Les observo mentre seiem en una terrassa amb butaques encoixinades de blanc. No sé què prendre i obro la carta de còctels. Impossible llegir-ne ni el nom ni la composició de cap d’ells. La llum és tènue i no porto les ulleres. (Creieu-me, a partir dels quaranta, les ulleres són un complement més important que les sabates o la bossa de mà). Una cambrera jove-joveníssima, de cames llargues i bronzejades, somriu i ens llegeix la carta en veu alta. Decidim ràpid i continuem gaudint del temps regalat.

Em fascina que entre totes haguem parit catorze infants en una dècada. Un càlcul ràpid em revela que en els últims onze anys ens hem passat embarassades 126 mesos de 132. Impressionant! Mentre xarrupo un beuratge estrany que no m’acaba de convèncer penso que hem complert amb escreix amb la humanitat. Som filles del baby boom, formem part de la generació que vam anar massivament a la universitat, hem triat feina, estudis i parella i ara estem envoltades de criatures refiades que sabrem acompanyar-los en l’aventura de créixer. Un repte majúscul el d’educar dones i homes sans, honestos, respectuosos, compromesos, feliços i lliures. Brindem per tot i per res. Per una nit estelada. Per la vida. Per l’amistat. Per l’estiu. Per l’amor incondicional. Per les abraçades eternes. Per les trucades oportunes. Per les cicatrius que ens han ensenyat a viure. Per continuar estan aquí. Perquè la maternitat ens ha fet fortes. Perquè la maternitat -com defensaria el psicòleg Dan Gilbert- ha estat per a totes nosaltres una gran font de felicitat perquè mai no n’ha estat l’única.

Publicat a Regió7, el 21 de juliol de 2016