Etern

Pensava que erets etern. Ho havia pensat sempre i no podia concebre res sense veure-t’hi a tu.

Em costava veure’l sol, allà gros i vermell, desemparat, pensant que, potser algun dia ,quedaria orfe i ningú el conduiria més. Em costava imaginar-m’ho tot erm, sec, enyorant el panís que un dia ho havia omplert tot de verd. Em costava no sentir el transistor retransmetent coses amb un interès indiferent, adormint-te sobre qualsevol cosa, rient quan algú et deia que anaves brut. I veure’t fer les coses a poc a poc, com si en qualsevol moment t’haguessis de trencar; però demostrant-li a la vida que ningú pot amb tu. Que pas rere pas pots amb tot i amb tothom.

Tot ho hem aprés de tu i amb tu. Cada paraula teva és molt més del que mai hem sospitat. Recollint sensacions i sentiments, recopilant el temps, només puc somriure i donar gràcies per poder compartir la vida amb tu.

I, ara, només toca demostrar que tot aquest amor i aquesta pau que has anat repartint al llarg dels anys, pots donar-lo també a aquesta merda que t’ha tocat.

..

Encara crec que ets etern. Vull seguir veient-te plorar molts cops més. D’emoció. Com sempre has fet.