Unamuno i Maragall: epistolario

Vaig trobar aquest llibre de casualitat, a la biblioteca del poble. De fet, pensava que no el podria agafar, ja que tenia una nota d’”exclòs de préstec I”, i com que un no disposa d’estudis superiors, l’amable bibliotecària — que a més és la veïna de quatre cases més amunt del carrer — em va haver d’explicar que era exclòs de “Préstec Interbibliotecari”, pel que marxí a casa més content que unes castanyoles.

Tan bon punt es comença a llegir, es descobreix una relació d’amistat maquíssimes. Unamuno i Maragall es van veure en persona molt poques vegades, tres o quatre com a molt, però la relació epistolar que varen mantenir mostra dos homes que, tot i estar allunyats en tant a posicions de creences polítiques, eren certament propers.

Tant, que quan el fill gran de Miguel va anar a Barcelona, li demanà a Maragall que li fes de tutor. Maragall li respongué que tenia ja tretze fills, i que ara en tindria catorze. Malauradament, el poeta moria al cap de poc.

Elogis sincers, sense entrar en la llepolia. Crítiques fermes, sense desviar-se de l’estima que les fa necessàries. I ànims des del cor en moments durs. I també moments en què sembla que llegim a dos amants enviant-se cartes d’amor, fins i tot un pèl massa embafants!

Gràcies a aquesta col·lecció descobrim un dels exemples més clars de fraternitat, ara que molts s’omplen la boca amb aquesta paraula, i que haurien de posar-la en remull amb lleixiu abans d’obrir-la, de la bilis que vomiten. Després els caldria llegir aquest llibret — i algun altre més — , i reflexionar durant un parell de plans quinquennals, abans de ni tan sols pensar a tornar a pronunciar la paraula que comença amb F.

Però tornem al tema. Aquest llibre no només inclou l’epistolari entre aquests dos grans, sinó una selecció d’articles, poemes i reflexions, també d’ambdós. Gràcies a això he descobert al Maragall periodista i articulista, que és una meravella.

Texts com Visca Espanya!!, La patria nueva, Esta es mi fe, Evocación o La espaciosa y triste España, que van mostrant una lleugera evolució del tan famós — i encara més mal entès — catalanisme/federalisme/com li vulgueu dir de Maragall. Llegiu, en aquest ordre, Himne ibèric, Oda a Espanya, Visca Espanya!! i La espaciosa y triste España i ho entendreu.

Per la banda de l’il·lustre rector podem llegir, entre d’altres, Barcelona, La catedral de Barcelona, La cultura española en 1906, Contra los bárbaros — en defensa de Maragall, increïble — , o el pròleg al volum Problemes del dia de les obres completes «del mejor poeta ibérico de todos los tiempos».

Tota una descoberta, no només de texts, sinó d’actituds. Unamuno defensant amb ungles, dents i el que faci falta a Maragall, com el més gran poeta espanyol, inclús ibèric, de la història. Comminant a Espanya sencera a llegir-lo.

Repetint un cop i un altre que “tots els espanyols que es considerin cultes” haurien de llegir-lo en català — i també de poder llegir en portuguès, i en asturià… — . I, com sempre, don Miguel repartint estopa a tort i a dret i dient el que pensava sempre i en cada moment. Contra los bárbaros n’és un exemple excels.

Aquest epistolari, editat el 1976 — ‘segunda edición con textos inéditos’ — , no crec que sigui gaire fàcil de trobar, però intenteu fer-ho. Us el recomano, és un pou de sorpreses ben maco. La major part d’articles es poden trobar arreu, però les cartes, ah, les cartes!