Emergència nacional: tres propostes per a un canvi de paradigma audiovisual en català per a infants i joves

Arnau Rius
Apr 21 · 12 min read

D’un temps ençà, mares, pares i altres actors en contacte amb infants i joves han detectat un preocupant canvi d’hàbits lingüístics entre iguals. L’ús del català fora de l’ambient familiar sembla estar reduint-se fins i tot entre catalanoparlants i això suposa una evident soga per la llengua. Segons un estudi que prepara Plataforma per la Llengua, només un 20% dels infants empren el català al pati i tan sols un 50% de la gent que parla català l’utilitza habitualment. Les causes d’aquesta tendència són moltes i interposades unes amb les altres: demogràfiques, tecnològiques, idiosincràtiques, etc. Tanmateix, sense voler simplificar aquestes causes, un dels grans problemes clarament identificable és que el català és un idioma sense massa referents aspiracionals a les franges d’edat entre els 2 i els més o menys 22 anys. El fet que l’escola blindi la llengua tant com l’autonomia i la sociologia del país permeten, no és garantia que els nostres joves percebin el català com un idioma atractiu per emprar-lo al carrer o entre iguals. El pujolisme no només va fer reflotar el català com a idioma públic del país mitjançant la immersió dels pares de Santa Coloma de Gramanet (herois nacionals), sinó també amb una gran estratègia audiovisual que va enganxar als catalans que avui vertebren la Catalunya adulta. La poca oferta de canals televisius i l’excel·lent tria i producció de continguts van fer que el català fos percebut per les generacions dels 80 i dels 90 com un idioma útil, de carrer, d’aventura i vida, i no només d’estudi, cultura i institució. Sense aquesta doble pota escola-consum de mitjans, segurament avui Catalunya seria un país amb dues comunitats lingüístiques molt diferenciades (una de bilingüe-trilingüe i una altra de monolingüe-bilingüe), per gaudi del sempre assimilacionista espanyolisme.

No obstant això, aquesta fórmula triomfal dels 80 i 90 fa anys que ha quedat diluïda, primer per la fragmentació de canals que propicià la TDT i després per l’eclosió definitiva de les plataformes de streaming i la seva simbiosi total amb les xarxes socials, que empeny cap a una gegantina piscina de continguts en castellà i anglès.

Durant anys, a mesura que els millenials ens hem anat fent grans, hem anat repetint el mantra de “falta un nou Bola de Drac” i ens hem equivocat. Ja no és això, repetir el patró de la comunicació de masses unidireccional del segle passat no ens salvarà els mobles mai més. Hem d’identificar bé el mal per desenvolupar la medicina necessària. El problema és de consum de mitjans, de plataformes, més que no pas de caça de contingut. El “necessitem que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals trobi un nou Bola de drac que faci fort el Super3”, és en realitat un “necessitem un nou paradigma dins de la CCMA, el diner públic ha de saber intervenir allà on toca”. Aquest nou Son Goku somiat no és un programa màgic que enganxi a la canalla sinó transicionar amb èxit cap a una nova producció audiovisual amb molta cintura pel que fa a continguts, feedback a temps real mitjançant el big data i una alta adaptabilitat als constants canvis de plataforma i codis.

Amb la total implementació de mòbils, tauletes i Smart TVs, la gran majoria d’adults hem canviat els nostres hàbits de consum audiovisual, però malgrat això, encara conservem en major o menor grau aquell vestigi d’infància que ens du a consumir televisió clàssica (també en streaming). En canvi, els nostres infants i joves ja criats en la tecnologia de la tria de continguts no tenen cap reminiscència que els arrossegui al consum clàssic. L’actual estratègia de la CCMA i la seva branca digital, es dedica a crear i oferir contingut disponible a internet però pensat des d’una òptica clàssica, des de la cadena de Televisió 2.0 oferint grans productes al seu públic. Aquesta estratègia acontenta als adults -a mi em satisfà, per exemple- però no enganxa als més joves. Així doncs, si l’objectiu del diner públic és beneficiar a tothom, el món audiovisual català presenta un gran dilema: fins a quin punt podem generar productes audiovisuals en català que es transversalitzin entre els joves si invertim tots els nostres diners en fer que el contingut audiovisual públic sigui produït per la cadena televisiva clàssica, tot i tenir els joves consumint constantment productes audiovisuals d’estètica amateur. Productes que per cert, són el seu sagrat mirall aspiracional, també lingüístic. Estem invertint tots els nostres diners en fer joguines per adults, li estem posant una gorra trapera de costat a un paradigma comunicatiu que ja no regna entre infants i joves.

Els catalans d’escola, institut i universitat es passen el dia a Youtube i a Instagram mirant vídeos que pràcticament mai són en català, i això és el més greu que li ha passat al nostre bilingüisme i a l’ús social del català des del franquisme, més que qualsevol sentència d’obligatorietat del castellà a escoles de barris perdominantment monolingües. Així doncs, hem de començar a invertir diner públic en aquesta franja d’edat per molts motius: principalment perquè les nostres institucions han de saber arribar a infants i joves, també per ensenyar-los pràcticament que el català és una llengua de vida, socialització i aventura, i finalment per fer que la indústria cultural catalana del futur -audiovisual i no audiovisual- tingui clients. Si no fem res per corregir aquesta tendència, quan els nostres infants i joves creixin i tinguin diners, transicionaran al consum cultural adult monolingüe en castellà i no es gastaran ni un ral en produccions que vagin en contra dels seus hàbits lingüístics de consum.

És per tot això exposat que vull fer tres propostes independents i que podrien funcionar per separat. La primera idea només pensada per l’ens públic i les dues següents implementables tant per l’ens públic com per organitzacions privades: una dissenyada per premiar contingut ja fet i l’altre per demanar determinat contingut encara per fer. Som-hi.

1- Un nou paradigma en la inversió pública en el camp audiovisual per a infants i joves:

Entenc que em poso en un terreny pantanós i professionalitzat, però hem de canviar l’estratègia que el nostre ens públic audiovisual principal, la CCMA, fa servir per crear i oferir continguts pels més joves. Actualment tenim el canal TDT clàssic del Super3 que cobreix la franja infantil però no tenim un canal per joves (ja fa anys que no els oferim un 3XL.net) i justament és entre els adolescents on el drama amb el català s’ha materialitzat amb més força. Proposo recuperar el canal especialitzat per adolescents i postadolescents, i oferir tal contingut per televisió clàssica en detriment, si cal, del canal esportiu (part taronja de l’esquema). Tots els continguts emesos pels canals de TV clàssics han de ser oferts per streaming (com ja passa actualment), invertint diners també en fer aparèixer aquests continguts en streaming quan infants i joves busquin productes de la competència via Google, Youtube o Instagram (part lila).

Fins aquí la meva proposta ha estat de matisos de la cosa ja existent, no obstant, la nova pota que m’agradaria veure a la CCMA és més trencadora (part blava). Crec que fa falta un nou equip amb prioritat pressupostària al qual se li encomani la missió de generar continguts independents no emesos a la TDT i que a més, no hagin de tenir obligatòriament aplicat un branding associat a la CCMA: els nostres infants i joves, a Youtube i Instagram, busquen iguals i no al pare estat proveint serveis.

A la meva proposta, es disposaria un equip dissenyat per caçar tendències mitjançant recerca, panells, big data, etc. Connectat amb aquest equip, hi hauria un segon grup de treballadors que seria responsable de generar continguts pseudocasolans en català que ja estan triomfant en anglès o en castellà. I evidentment seria també responsable de generar continguts amb voluntat d’avançar-se al boom del moment. Aquest segon equip hauria de tenir guionistes, dissenyadors gràfics i editors de vídeo que mentoritzessin a youtubers i bandes de música. Vull fer especial menció als videoclips: la cultura musical dels joves ha evolucionat cap a un consum elevadíssim de videoclips i és un fenomen molt interessant de seguir a llocs com el Baix Llobregat, on s’està creant una subcultura musical que beu del trap americà i l’excés com a mètode per demostrar una pretesa ascensió social; l’estètica i l’imaginari de Rosalia no és casual. Seria interessantíssim valorar la capacitat creativa de l’extraradi barceloní i oferir-hi assessorament i videoclips amb acabats potents, que els joves sentin les institucions a prop seria un triomf.

Aquest contingut generat per aquesta nova ala de la CCMA hauria de ser posicionat al mercat no només mitjançant la seva qualitat de producte, sinó també gràcies a anuncis targetitzats que apareguin quan els joves catalans busquin a la competència (SEM) o acabin de mirar a la competència (recomanats esponsoritzats). Les franges d’edat per les que s’haurien d’estar produint continguts són les lògiques, però no és l’única segmentació necessària, caldria que mitjançant l’equip caçador de tendències es creessin moltes segmentacions diferents dins de cada franja d’edat. Tot aquest procés, gràcies a la tecnologia analítica i al big data, pot ser constantment examinat i retocat en funció del que el mercat exigeixi, fent que els canvis d’estètica, codi o plataforma siguin captats en temps real per tal d’oferir en tot moment el producte adequat, pel canal adequat, per l’edat adequada i pel caràcter adequat.

Si aquesta nova branca no pot ser integrada fàcilment dins la CCMA, potser valdria la pena crear un organisme paral·lel que fos més àgil en la creació de continguts i no es veiés condicionat per les polítiques internes de l’organisme públic existent, ja prou difícils a causa dels atacs constants de l’espanyolisme i el seu conseqüent escanyament pressupostari.

2- Plataforma per anivellar els pagaments per visites al nostre nombre de parlants: Monetització de Youtube i Instagram per fora del circuit massiu i mundial de Google inc. i Facebook inc.

Com he comentat anteriorment, aquesta proposta i la següent poden ser implantades tant per la institució pública com per organitzacions privades. La qüestió és que el contingut casolà que consumeixen els nostres joves via Youtube i Instagram té un procés de producció amb tres grans forces que arrosseguen als catalans a produir només en castellà. La primera i més evident és que el castellà és parlat per més gent, i en la projecció il·lusa, el jove vol jugar a la piscina de continguts més gran. La segona força seria un comportament més de costums i és que el jove que intenta fer-se youtuber ho fa emmirallant-se en el que ja hi ha i consumeix, que és en castellà i en anglès. Per imitació del seu model aspiracional i per voler càndidament arribar a més gent, la tria d’idioma no inclou gairebé mai el català. No obstant això, hi ha una tercera força, la monetització, que pot ser la porta d’entrada cap a una producció casolana en català molt més potent que acabi fent alterar la segona força: la del consum i costum.

L’aspiració màxima d’un youtuber o productor audiovisual casolà és cobrar pel que fa, però només una ínfima minoria de les persones que creen contingut aconsegueixen arribar a la monetització (guanyar diners) d’allò que fan. Per monetitzar via Youtube has de generar una quantitat de visites brutal, per això molts joves influencers a Instagram i Youtube acaben intentant guanyar diners mitjançant codis de descompte a webs, apps, etc. que els donen quantitats petites de diners. Per tant, tenim un escenari on els joves catalans adopten només el castellà per fer-se youtubers però fins i tot els que aconsegueixen certa notorietat no en treuen pràcticament ni cinc. Davant d’aquest panorama, un sistema de monetització basat en visites que exigís un nombre de visualitzacions molt més baix del que estableix el circuit normal governat per Google inc. i Facebook inc., podria funcionar.

Mitjançant una plataforma -pública o no- de micropagaments, qualsevol contingut catalanoparlant per a joves i infants que pogués acreditar un nombre de visites molt més baix i realista que el que imposa el mercat global, podria rebre un import avalat pel seu èxit, i tal fet l’esperonaria a ell i als seus propers a continuar generant contingut en català. No es tracta de fer grans pagaments, al contrari, amb quantitats molt petites de diners la motivació que pots despertar entre potencials youtubers és molt potent. Quan un jove generi un contingut en català que arribi posem a les 10000 visites i rebi diners per haver-ho aconseguit, la taca dins del seu cercle social ja serà imparable. Deia el youtuber català Roc Massaguer (Outconsumer a la xarxa) en una entrevista a Catalunya Ràdio que per triomfar a Youtube havies de renunciar al català perquè aquest canal era injust. Doncs corregim-ho i fem que la monetització sigui proporcional al nostre nombre de parlants. Toei Animation també devia pensar que Bola de Drac era més rendible al mercat espanyol que al català, però mitjançant la inversió pública se li va demostrar que el mercat catalanoparlant -en cap cas petit, avui ja és un mercat de 10 milions de persones- valia la pena. Fem el mateix amb els nostres joves: convencem-los de la viabilitat del nostre mercat mitjançant un micropagament d’entrada, quan s’adonin que el seu mercat-mare és de 10 milions de persones i amb un consum de cultura crònic, no s’ho podran ni creure.

Evidentment tal proposta implica tenir presents moltes consideracions, especialment si els diners venen de l’ens públic, com per exemple evitar finançar continguts amb llenguatges i discursos discriminatoris. Tècnicament la plataforma de monetització oferiria un web on mitjançant el login via el compte de Youtube o Instagram associat de l’usuari, es verificaria l’autenticitat de la proposta de pagament i després de comprovar que el contingut no fos discriminatori (en cap cas entrant en la qualitat d’aquest, em sap greu pare estat), s’autoritzaria el micropagament com si es tractés d’una casa d’apostes.

3- Plataforma amb propostes de creació de contingut i pagament un cop realitzades. Patronatge sota demanda.

Aquesta proposta també pot beure de capital públic o privat. Un altre dels grans problemes que la creació de contingut digital en català presenta és que si alguna cosa no és televisiva, és gairebé impossible que entri dins del circuit de producció. Un bon exemple d’això que explico seria un unboxing del nou iPhone de torn: com que no quadra pel que fa a contingut ni a la CCMA ni a cap empresa, i com que no és monetitzable via Google inc. o Facebook inc., doncs no es fa. En aquesta tercera proposta, exposo un sistema de monetització per usuaris que tinguin ganes de crear contingut en català sota demanda.

L’estructura és simple, una plataforma de proposta i micropagaments on un equip de persones s’encarreguen de pensar quins continguts no s’estan generant en català a Youtube i Instagram. Un cop l’equip ha decidit quin contingut no s’ofereix a Youtube o Instagram en la nostra llengua, penja una proposta a la plataforma amb la quantitat de diners que s’ofereixen per realitzar tal contingut i s’obre un procés ràpid d’inscripcions de gent que vulgui crear-lo. En acabat, amb les inscripcions ja tancades, l’equip triarà la proposta que exposi i defensi el millor plantejament pel futur contingut. Tot això mitjançant un sistema d’avaluació a cegues sense veure els noms dels candidats. Un cop el projecte estigui adjudicat, el guanyador tindrà un temps determinat per penjar el contingut. I un pic aquell contingut estigui penjat i es verifiqui que no és discriminatori, es procediria al pagament del treball en qüestió.

Per exemple, des de l’equip de continguts de la plataforma es decideix que és interessant que hi hagi 5 unboxings de patinets elèctrics i es posen 5 ofertes al web oferint 30 € per unboxing. Per només 150 € bruts, s’haurà generat una oferta de contingut amateur d’interès que actualment és impensable. Posem més exemples, per l’edició del Còmic Barcelona (Saló del Còmic) de l’any vinent s’ofereixen a la plataforma tres vídeo-ressenyes amateurs del saló a 70 € cada una.

Mitjançant una bona elecció dels continguts que es proposen crear a la plataforma i una inversió irrisòria comparada amb la dels grans mitjans de comunicació, podríem corregir el biaix lingüístic que el mercat digital global imposa als nostres joves.

De propostes com les aquí explicades n’hi hauria d’haver més, si aquest article serveix perquè més gent proposi altres maneres de corregir el biaix lingüístic ja em donaré per pagat. L’informe que prepara Plataforma per la Llengua i les dades d’usos lingüístics que s’han de publicar enguany des de la Direcció General de Política Lingüística evidenciaran encara més el problema. No és que urgeixi repensar el model audiovisual en català, és que anem cinc anys tard i ens trobem, sense exagerar, davant d’una emergència nacional.

    Arnau Rius

    Written by

    Història | Publi i RRPP | Media, politics & tech