L’edat Tbilisenca. Si tens menys de 35 anys, t’hauries de llegir això.

Hi ha una cosa que em sorprèn amb força ara que he començat a fer entrevistes: L’edat de les persones que em vaig trobant. Estic parlant amb persones que ocupen càrrecs de responsabilitat: professors d’universitat (amb contracte estable, no com nosaltres), encarregats de l’aparell metodològic de l’Institut d’Estadística del país, responsables de centres d’investigació, persones que treballen en Institucions Internacionals. Tots són sorprenentment joves. Fins i tot diria, insultantment joves. Trobar una persona de 35 anys dirigint un Institut de Recerca amb 10 treballadors és quelcom impossible a la Universitat pública espanyola. Doncs bé, la persona que vaig entrevistar ahir, el dirigeix.

Més enllà del contingut de les entrevistes, que el desgranaré més endavant, ja que estan sent molt interessants. Aquest element de l’edat m’ha resultat molt temptador per a parlar-ne. Al nostre país, estem acostumats a veure a persones força més grans dirigint empreses, grups d’investigació o equips de treball. Persones que, amb bon o mal criteri, desenvolupen la seva feina lo millor que poden (I no parlo de certs sociòpates que ocupen càrrecs de responsabilitat, no, centrem-nos en la gent sana). El que resulta interessant en la comparació amb el que em trobo a Tbilisi, es que al nostre país, al jove no se li donen oportunitats de provar les seves habilitats. Al contrari, sembla que es tracti de convèncer-lo/la que és un/a inútil que encara està per fer. Això facilita que accepti condicions laborals precàries, per que l’hem convençut que és un/a inútil i que sense experiència no pot aspirar a més. Això facilita que allargui la seva carrera com a estudiant, per que l’hem convençut que amb els títols que té, no pot aspirar a res. I en el fons, tot es resumeix en que hem creat un sistema en el qual formem a gent per desenvolupar unes tasques que després no els podem oferir, per tant, tenim un problema estructural.

A Geòrgia succeeix tot el contrari. La generació de joves actuals s’han trobat un país per fer i unes generacions més grans que ells que no estaven qualificats/capacitats per a fer-ho. Per tant, aquells joves que han tingut l’oportunitat d’estudiar, no només ho han fet i han obtingut les acreditacions necessàries, sinó que tenen possibilitats d’exercir-les. La transició del model econòmic soviètic al de lliure mercat i l’entrada en un procés d’occidentalització social ha creat unes noves possibilitats de treball que permeten que els i les joves preparats puguin desenvolupar-les. M’explicava ahir la directora del Centre d’Estudis Socials que dirigeixen uns programes de màster i doctorat i que “els i les millors estudiants, ens els quedem”. I ho deia com si fos la cosa més normal del món. Per que ho és (i ho hauria de ser). Dic això, perque els i les estudiants que formem, tenen capacitat per fer i per ser el que vulguin, però nosaltres (allà) no som capaços de donar-los l’oportunitat ni de fer-ho, ni de ser-ho (no som capaços de crear-la ni tan sols per nosaltres), i ho acabem emmascarant amb un discurs (perillós) que diu que els i les joves no estan preparats i que són cada cop pitjors.

Ara bé, aquesta bonança per la joventut georgiana, al meu entendre, tindrà un límit. En el moment en que aquestes places de nova creació derivades de la transformació econòmica del país estiguin cobertes, hi haurà un problema que nosaltres ja coneixem: hauran creat un camí que porta a l’èxit laboral però no seran capaços de satisfer-lo, amb el que caldrà allargar el camí… Ser jove i preparat, avui, és un bon negoci a Tbilisi. Que duri.