Espectres tecnològics

Vivim en una dictadura de la tecnologia. Avui dia no formes part del món si no tens un perfil en una xarxa social o si vius allunyat de la realitat virtual creada per Internet, els mòbils i totes les aplicacions que proporcionen 24 hores de connexió a la ciber-esfera. Sí, podem dir que Internet és una gran eina i ens ha apropat al coneixement sense límits però al mateix temps l’abús que se n’ha fet ha convertit aquest recurs en una eina de doble fil.

Quant més connectats estem amb el món, més ens desconnectem de nosaltres mateixos. Quant més temps es passa a la xarxa, menys temps es dedica a la vida real. És una ironia, ja que sense la quotidianitat, el món virtual mancaria de sentit. Sense una identitat pròpia es dilueix la persona en l’ampli ventall dels possibles avatars que ofereix la xarxa.

No estic denunciant la tecnologia, he nascut al segle vint i sóc una de les generacions que han crescut amb aparells electrònics que faciliten el dia a dia. Però què passa quan poses un adolescent a davant d’una cuina? O si els portes a collir patates? Està bé, cada generació té els seus pro’s i els seus contra’s, em direu. Però encara me’n recordo de com era la vida sense Internet al mòbil, és més, sense mòbils… Quan havies de trucar a casa dels amics, quan sorties al carrer sense tenir el món ficat a la butxaca. Quan et sorprenies quan et trobaves algú caminant de camí a casa. Ara ja no passa. Ha desaparegut la màgia d’allò espontani. Ara camines pel carrer i és impossible trobar-te algú, perquè tothom està molt lluny de l’aquí i l’ara. Els veus enganxats als telèfons, parlant amb algú que també camina amb el cap baix, mirant-se les mans, sense veure més enllà dels seus peus.

Torno a emfatitzar que el meu objectiu no és carregar-me les noves tecnologies perquè jo també en faig ús. Sinó que intento reivindicar la humanitat que estem perdent cada cop més. Els llibres de ciència ficció tenen raó quan imaginen un futur on les màquines han sobrepassat l’ésser humà? Sembla que la preocupació que inunda el meu cap de preguntes, ja va trepitjar la superfície mental de molts altres escriptors i pensadors.

I com serà l’amor ara? Abans esperaves la trucada a casa, impacient. Al menjador hi havien els teus pares i germans… i quan trucaven demanant per tu la cara començava a esdevenir vermella per moments. L’arxiconegut “whats app”, ha pres el testimoni al telèfon i ara quan els enamorats volen dir-se t’estimo ho fan amb un sorollet i dos tics de color verd — ha rebut el missatge –.

No és que estigui en contra de la tecnologia. Considero que és un procés necessari que ens facilita el dia a dia i ens pot ajudar a recuperar l’entorn que nosaltres mateixos hem malmès. Però a vegades en el camí de la innovació ens oblidem del més bàsic i fonamental, la humanitat, les peces que formen i condueixen la tecnologia, donant per fet que ja ho tenim, quan en molts casos no és així.

La tecnologia és una eina que ens permet apropar-nos al coneixement, a les persones… però amb l’ús que li hem donat, la tecnologia ens allunya cada dia més de la realitat en la qual vivim. Ens endinsa en un ciber-món on només compta l’aparença de les coses, on ens relacionem amb espectres de les persones reals, on només hi ha profunditat per aquell que la sap trobar.

Like what you read? Give Azeta Yu a round of applause.

From a quick cheer to a standing ovation, clap to show how much you enjoyed this story.