Photo by Zack Minor on Unsplash

[CAT] Hàbits i dispositius “intel·ligents”

Versión en español http://bit.ly/2iJ3jPK
English version http://bit.ly/2iRdC49

Tots volem millorar, adquirir hàbits saludables, sentir que agafem les regnes del nostre benestar i salut.

Tot això està molt bé, però no aconseguirem res si no estem disposats a acceptar que només podem millorar, tenir èxit en algun propòsit, en coses en les que estem disposats a errar.

S’han posat de moda els dispositius “intel·ligents” que enregistren paràmetres per, suposadament, ajudar-nos a aconseguir un objectiu.

Polseres d’activitat o rellotges que graven la nostra activitat i que ens permeten establir reptes personals.

Molts d’aquests dispositius es connecten al smartphone amb la corresponent aplicació configurable disposada a mostrar-nos gràfiques, estadístiques i percentatges de rendiment.

Ofereixen la possibilitat de descarregar dades, analitzar-les, emmagatzemar-les i un llarg etcètera de funcions que, suposadament, ens guiaran en el camí cap a una millor salut o un millor rendiment.

Això pot ser cert al començament , però aviat arribara el dia en que no ens vingui de gust enfrontar el repte diari. El dispositiu ens dirà que no hem assolit l’objectiu estipulat i prou.

Hi ha estudis que demostren que aquests dispositius acaben abandonats al fons d’un calaix i l’usuari acaba frustrat i amb un sentiment de culpa per no haver assolit l’objectiu marcat.

No hi ha cap relació entre enregistrar dades i canviar comportaments.

Suposem que volem adquirir l’habit de caminar una hora diària.

L’única cosa que hem de fer és sortir al carrer i caminar. Sembla fàcil perquè és fàcil.

S’ha de fer un dia i el següent i el següent. Així és com s’estableix un hàbit.

L’única manera de generar un hàbit és, per definició, la repetició d’actes iguals o semblants de manera conscient o originats per tendències instintives.

Podem pensar que, al adquirir un dispositiu que ens compti les passes o les calories que cremem, ens resultara més fàcil adquirir aquest hàbit. Això és el que pretenen els que ens venen aquesta idea. Però res més allunyat de la realitat.

Com tenir prestatgeries plenes de llibres no vol dir necessàriament tenir l’hàbit de llegir llibres.

Si algú decideix que vol aixecar-se del sofà i començar a caminar una hora al dia, el primer que ha de fer és preguntar-se el motiu pel qual vol fer això. Tenir clar el motiu, apuntar-lo en un paper si cal, i començar a practicar. No hi ha cap altre secret. Ni cap drecera, ni cap altra recepta màgica.

La motivació s’adquireix sent competitiu, però sent competitiu amb versions prèvies d’un mateix.

Quan arribem a casa desprès del primer dia de caminar una hora, serem millor del que érem ahir, quan no vam sortir a caminar.

Hem competit i hem guanyat, sí, però no al veí ni a cap altra persona, sinó a la versió prèvia de nosaltres mateixos, la versió que érem ahir.

Si al dia següent no assolim el nostre objectiu de sortir a caminar, hem fallat. S’ha d’acceptar l’errada, el fracàs, com a part del progrès.

Hem fracassat respecte a ahir però tenim l’oportunitat de derrotar la versió d’avui, sortint a caminar demà. Depenent d’on posem el focus temporal, haurem guanyat o perdut.

No hi ha cap progrès real que no s’obtingui pas a pas, amb petits esforços diaris, sent consistent.

El grans salts endavant només aboquen a la frustració, la desfeta i l’abandonament.

Fins i tot els mals hàbits s’adquireixen així, poc a poc, pas a pas.

Ningú no adquireix el mal hàbit de fumar començant el primer dia fumant un paquet sencer. Es comença per una cigarreta i després una altra.

Ens hem de centrar en el dia a dia, en el petit canvi que hem experimentat avui.

Aquesta és la nostra recompensa i aquest serà el nostre estímul per aconseguir que la versió d’avui de nosaltres mateixos quedi derrotada per la versió de demà de nosaltres mateixos. O la versió de fa un mes, o la de fa un any.

La motivació és alguna cosa més que voler fer una cosa. L’hàbit s’adquireix quan passem de voler fer alguna cosa a necessitar fer una cosa. Quan necessitem fer alguna cosa ja no importara si volem fer-la o no, la farem.

Sovint es confon el voler amb el necessitar. Podem dir que necessitem aquella jaqueta que veiem a l’aparador però, gairebé sempre, el que realment passa és que volem aquella jaqueta. No la necessitem perquè probablement en tenim mes d’una a l’armari i només en podem dur una alhora.

Només es passa del voler al necessitar, fent. Fent fins que no recordem que va haver un dia en el que vam començar pensant que només volíem el que ara realment necessitem. Hem instaurat un hàbit.