El problema del compromís

Article per la Revista Valors, abril de 2017

El conflicte polític entre Catalunya i Espanya fa molt de temps que dura. Hi ha una manera d’analitzar el conflicte, de mirada a llarg termini, que potser valgui la pena de fer. Podem pensar que Espanya en el seu conjunt és un país amb un grup majoritari i uns grups minoritaris (Catalunya, País Basc, etc). Als països on existeixen minories nacionals que exerceixen el seu propi autogovern és fàcil que sorgeixi el que els experts han anomenat el problema del compromís o “credible commitment problem”. Per un costat, el grup majoritari pot tenir incentius a envair la capacitats d’autogovern del grup minoritari. Per altre costat, el grup minoritari és fàcil que tingui incentius a maximitzar el seu autogovern. Davant d’això, el conflicte polític entre grups està servit. Donat aquest problema de compromís es fa necessari un disseny institucional que solucioni o almenys apaivagui el conflicte polític. El que és crucial, però, és que el disseny institucional ha de ser tal que per ell mateix faci creïble la solució. De manera que les dues parts no tinguin incentius a deixar de respectar l’acord.

Una manera de dotar de credibilitat l’acord institucional és que el grup majoritari es lligui les mans i adopti un disseny institucional que acomodi el grup minoritari. Lligar-se les mans vol dir efectivament autolimitar-se i reduir les alternatives possibles per part del grup majoritari dominant. La resolució del problema del compromís ha de venir, doncs, a través d’un pacte federal efectiu que reconegui adequadament les minories. Però a més d’una constitució federal hi ha d’haver una autolimitació del grup majoritari. Una manera d’aconseguir-ho és que el grup majoritari i el grup minoritari es posin d’acord amb que la rigidesa constitucional sigui elevada. D’aquesta manera l’acord original queda congelat perquè futures reformes constitucionals seran més costoses d’emprendre. És a dir, el grup majoritari primer reconeix i després es lliga les mans apujant els costos de reforma. Un contracte federal necessita, doncs, tant el reconeixement econòmic i cultural dels grups minoritaris com la rigidesa constitucional per donar credibilitat al contracte –d’aquesta manera el grup minoritari queda blindat i protegit. Potser això és el que explica que els països més descentralitzats són també els que tenen constitucions més rígides. Quan les dues condicions es donen podem pensar que el disseny institucional és adequat en tant que resol el problema del compromís entre grups.

Ara bé, el cas d’Espanya seria un cas fallit en el que aquest problema no està ben resolt. Per un costat la constitució no és de tall federal efectiu. Arend Lijphart i altres autors han qualificat Espanya com un país semi-federal justament perquè no fa un reconeixement suficient de les minories. Però és que a més la rigidesa constitucional a Espanya és elevada donat que és molt complicat modificar la constitució (calen majories reforçades). En aquest escenari d’alta rigidesa i no reconeixement efectiu el problema del compromís entre els grups no queda ben resolt. No hi ha clàusules de garantia per l’autogovern de la minoria i a més a més la reforma constitucional és molt costosa. Dit d’una altra manera, el grup majoritari ni ha reconegut adequadament la minoria ni s’ha autolimitat. La no resolució del problema del compromís més l’esgotament de les vies de blindatge de la minoria molt probablement expliquen l’escalada del conflicte. Si en canvi el problema del compromís hagués quedat més ben resolt (amb més reconeixement efectiu i dotant de més credibilitat la persistència de l’acord) aleshores el conflicte potser no hauria degenerat tant. En qualsevol cas, arribats a aquest punt i donada la no resolució del “commitment problem” entre el grup majoritari i el català, la possibilitat d’un referèndum donaria un mecanisme de garantia a la minoria catalana.

One clap, two clap, three clap, forty?

By clapping more or less, you can signal to us which stories really stand out.