La impossibilitat democràtica

El dilema per l’estat espanyol és acceptar l’independentisme com a ideologia i la independència com a possibilitat o bé suspendre la democràcia a Catalunya. Si apliquen el 155 malgrat totes les crides al diàleg i a la mediació hauran d’afrontar costos d’imatge i gestió elevats. Uns costos potser digeribles a curt termini si augmenta la divisió interna de l’independentisme –que és ara mateix un risc important– o bé si no hi ha alguna reacció rotunda de la comunitat internacional –com sembla que no hi haurà, almenys abans d’una declaració formal d’independència. Tot i això, les condemnes de la violència desproporcionada i indiscriminada han estat significatives per part de Human Rights Watch, l’Assemblea del Consell d’Europa i altres destacades personalitats internacionals.

Però el dilema persistirà, perquè tard o d’hora arribaran eleccions que podria guanyar per àmplia majoria el bloc independentista. Dit d’una altra manera, la pressió independentista es convertirà en estructural i no desapareixerà. Per tant, arribats a aquest punt, és necessari que l’independentisme es faci fort en la creació d’encara més identitat democràtica perquè és el que més acabarà tensionant el propi funcionament democràtic de l’estat espanyol. De fet, si fem un exercici d’autocrítica, el millor argument per no implementar ara mateix una Declaració d’Independència no és només el risc de repressió –que potser hauríem d’assumir constant. És el fet de no tenir encara una majoria incontestable al darrere. Perquè la dificultat última a l’hora d’implementar una DUI no és només el control del territori; el repte de veritat és haver aconseguit un consentiment amplíssim de la població.

De fet la part catalana ha patit contínuament dos dèficits democràtics. Un de numèric (no ser majoria incontestable) i un d’autodeterminació (el poder comptar-nos). Amb el 27S i l’10 ens hem apropat molt i molt a l’autodeterminació, però encara no hem votat com voldríem –és a dir amb totes les garanties. Dit d’una altra manera, convé tenir present i no barrejar els dos dèficits democràtics. El que és evident, però, és que plantejar un referèndum ha desfermat una resposta autoritària i abusiva de l’estat de dret espanyol. Fins al punt de constatar que la creació d’identitat democràtica a Catalunya té com a correspondència directa l’abús de l’estat de dret espanyol –com si fossin les dues cares d’una mateixa moneda. La desproporció en les reaccions de l’estat de dret ha estat generalitzada en gairebé totes les institucions que conformen l’estat de dret espanyol (cap de l’Estat, cossos policials, jutges, fiscals, Audiència Nacional). Un estat de dret amb plena crisi de legitimitat no tant perquè s’hagi vist amenaçat sinó per la resposta autoritària i abusiva que ha donat. Com deia ahir mateix el filòsof polític Allen Buchanan, amb l’actuació desproporcionada dels cossos policials el Govern espanyol ha perdut bona part del seu crèdit de legitimitat.

Aquesta profunda crisi de legitimitat del conjunt de l’estat de dret espanyol, executant una resposta política que no li pertocava, ha estat conseqüència de la iniciativa del Govern català al posar sobre la taula el referèndum. Però ens equivocaríem si penséssim que l’Estat de dret ha fet senzillament de suplent donada l’absència de la política. No ha actuat així per incompareixença o incompetència del govern de Rajoy. Tampoc perquè el PSOE i Ciudadanos hagin tancat files (el primer) o directament desafiat (el segon) a Rajoy. L’Estat de dret espanyol ha respost d’aquesta manera perquè s’ha vist amenaçat en allò més profund i més íntim: la definició i constitució de la seva pròpia concepció d’estat. La concepció d’un estat indivisible. Un estat amb matriu única i indivisible. Un estat que davant d’un referèndum d’autodeterminació al seu interior ha acabat abusant selectivament del seu propi estat de dret.

Amb tota probabilitat l’Estat continuarà perdent irreversiblement legitimitat a Catalunya si persevera amb la voluntat de suspendre la democràcia i l’autogovern aplicant l’article 155 de la Constitució. Per tant, si l’independentisme assumeix la necessitat de continuar guanyant encara més identitat democràtica pot arribar un moment que l’Estat espanyol no aguanti més la tensió al seu interior. Desenganyem-nos, el millor argument de l’independentisme ha estat sempre la falta de garanties a Espanya i la voluntat de crear-ne i cosir-ne de pròpies a Catalunya. Durant molt de temps les garanties de l’estat espanyol pel que fa a l’autogovern català han estat insuficients; fins arribar ara a l’extrem de suspendre el propi autogovern i qui sap si el propi exercici democràtic. L’estat espanyol, doncs, ha fracassat a l’hora d’acomodar la minoria nacional catalana. Potser ja és hora que des de Catalunya aportem nosaltres mateixos les garanties, perquè Espanya ha arribat a una impossibilitat democràtica: la de governar i acceptar la seva pròpia diversitat.

Like what you read? Give Cesc Amat a round of applause.

From a quick cheer to a standing ovation, clap to show how much you enjoyed this story.