La vida per inèrcia (CAT)

Vint anys de vida. Podria ser un quart de la meva existència o podria ser-ne la meitat. Sincerament no és pas això el que em treu la son. Penso que la vida no és quelcom que pugui ser valorat de manera quantitativa sinó que el seu valor neix amb les experiències que l’acompanyen. Com bé deia Machado:

Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
Caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
[…]

En aquesta línia de pensament, que comparteixo plenament, es pot entreveure que l’experiència vital de l’individu sovint no està lligada als seus objectius, finalitats o desitjos; sinó en la manera que aquest els afronta, en el dia a dia que es troba lligat a aquesta voluntat de progressar, condició intrínseca i personal de l’home.

El conflicte es troba en les capritxoses voluntats de la psicologia humana, que sovint, en el context actual d’una societat “post ideològica” decideix deslligar aquests objectius de la seva experiència personal per comoditat i en canvi els organitza per tal de classificar-los, entendre’ls i resoldre’ls des de la seva pròpia deshumanització. Allunyant-los així de tot caràcter íntim i personal. D’aquesta manera, sembla que al allunyar-los de nosaltres, aquests objectius tenen una espècie de caràcter propi i independent de la persona a qui pertanyen, i que per tant poden ser afrontats des de l’especialització o la tècnica. Això ens porta a la profunda devaluació d’aquests continguts, que poden tenir una qualitat formal excel·lent, però els manca el caràcter humà i el recorregut emocional que haurien d’haver acompanyat la seva creació (i que com ja he dit són els trets més valuosos dels nostres objectius).

Aquesta manca d’una visió holística i integradora dels diversos atributs i caràcters de la vida de l’home, sovint ens porta a una visió apàtica i nihilista del nostre dia a dia, per la sensació d’haver-nos convertit en una espècie d’autòmats, guiats per la inèrcia dels objectius que prèviament ens hem imposat. Això ens condueix a dur una rutina de la qual no som els creadors, sinó les víctimes, entrant així en el cercle viciós de la vida per inèrcia, que també m’agrada anomenar vida sense principis.

A vegades pot semblar quelcom trivial l’actitud que es pren a l’hora d’afrontar les coses, qualsevol cosa. Però sovint, aquesta “aura” d’ideologia que envolta les nostres accions, des de les més òbvies i simples (Llevar-se, menjar, passejar…) fins les més complexes (preparar un projecte, relacionar-se amb la gent…) és la que acabarà determinant-ne el caràcter i la qualitat.

– Em podries dir, si us plau, quin camí he de seguir per sortir d’aquí?
– Això depèn, en gran part, del lloc on vulguis arribar — va dir el Gat
– No m’importa gaire, el lloc — va dir l’Alícia
Aleshores tampoc no importa el camí que agafis — va dir el Gat
Lewis Carrol, Alícia al país de les meravelles

Adrià Masnou. Barcelona, 10 de Juny de 2015

Like what you read? Give Echoes from BCN a round of applause.

From a quick cheer to a standing ovation, clap to show how much you enjoyed this story.