Sobre la importància de l’avorriment (CAT)

L’etimologia que amaga la paraula (ab + horrere, horror) no la deixa en massa bon lloc. En general, les persones es veuen violentades per l’avorriment i el viuen com quelcom que es poden estalviar.

L’ansietat és troba de manera inherent en l’avorriment, i això fa que sovint es dediquin grans esforços en no avorrir-se, en no experimentar aquesta sensació de tedi que a priori pot semblar absolutament perjudicial i innecessària.

Per tal de ser feliços, sovint ens imposem desitjos o objectius que només ens satisfan mentre no els aconseguim. Un cop hi hem arribat, es troba satisfet el desig del tipus que sigui i aquesta situació de “comoditat” deixa pas a l’avorriment.

Si bé és cert que ja ho era abans, en una societat del consum com la nostra, és encara més fàcil allunyar-se o distreure’s d’aquest avorriment, ja sigui perdent el temps amb el mòbil, obrint la televisió o bé fent qualsevol cosa que d’entrada pugui semblar més productiva que avorrir-se; la qual cosa pot ser un gran error.

Sovint el tedi o avorriment profund ve del contacte directe amb la soledat, el buit, amb el no-res (o amb nosaltres mateixos com a totalitat) i això és el que intimida. El seu origen li confereix uns atributs gairebé espirituals, ja que posen l’home en una situació en que ha d’afrontar l’aparent falta de sentit de la seva pròpia existència, i és aquí on hi ha dues opcions: o bé fugir-ne trobant un nou desig a satisfer, o bé aprofitar aquesta situació de “il·luminació” per transcendir i reflexionar sobre si decidim fer el que fem amb una intencionalitat justificada, o únicament per encaixar en la nostra pròpia visió utilitarista i limitada de l’existència i sentir-nos bé amb nosaltres mateixos, per fugir de la nostra pròpia consciència.

La relació entre la soledat i l’avorriment és més que obvia, totes dues són condicions lligades a la naturalesa dels homes, totes dues són rebutjades, i finalment totes dues són imprescindibles per al progrés de l’individu.

Com molt encertadament va dir Thoreau en el seu assaig “Walking”:

No m’agradaria que tots els homes ni tots els aspectes dels homes estiguessin cultivats, de la mateixa manera que no m’agradaria veure llaurat cada metre de terra: una part es pot dedicar al cultiu, però la major extensió ha de ser de prats i de boscos, sense una utilitat immediata, reservada per preparar l’hummus del futur mitjançant la descomposició anual de la vegetació que conté

Adrià Masnou. Barcelona, 11 de Juny de 2015

One clap, two clap, three clap, forty?

By clapping more or less, you can signal to us which stories really stand out.