Cinc factors que expliquen el moviment de Colau

D’esquerra a dreta: Laia Ortiz (ICV), Jaume Collboni (PSC), Ada Colau (BeC), Pisarello (BeC), Jaume Asens (BeC), i Janet Sanz (ICV) / Fotografia: Pere Virgili (diari Ara).

Ahir l’Ada Colau feia pública la seva intenció de crear un nou partit d’esquerres a Catalunya. L’objectiu és aglutinar el vot progressista favorable al vot a decidir i convertir-se en alternativa de govern a la Generalitat.

Però més enllà d’aquest horitzó, explicitat per ella mateixa, al meu parer hi ha cinc factors que ajuden a entendre la decisió. Són aquests:

  1. Pot fer-ho. Aquest matí en Jordi Basté definia Colau com “la musa de la política espanyola”. L’afirmació potser és poc afortunada -per allò que mai la utilitzarien amb un home- però descriu perfectament el moment polític. Molt pocs tenen l’atracció mediàtica de l’alcaldessa de Barcelona. Al poder institucional s’hi suma l’intangible que suposa tenir ‘ganxo’ als mitjans. Sense això no podríem explicar els dos moviments principals que l’han dut a ser on és. Primer, la capacitat per ser decisiva a les eleccions, convertint-se en l’element diferencial entre els pobres resultats de Catalunya Sí Que Es Pot el 27S i l’èxit d’En Comú Podem el 20D. I segon, la possibilitat de posicionar-se al centre del tauler polític català com la principal figura política a Catalunya fora de les fronteres de l’independentisme.
  2. Coneix el terreny de joc. Potser no sabrem mai quins van ser els motius que van fer que Colau no entrés a competir a la campanya del 27S. La lògica ens diu que ella i els seus intuïen que no era el moment d’enfrontar-se amb l’independentisme, i els resultats els hi van donar la raó. Però això que ara a molts ens sembla una obvietat no era una decisió senzilla de prendre. Suposava el risc de perdre la iniciativa política que havien guanyat a les municipals i prescindir d’un espai polític clau per ells. Aquest tipus de decisions, quan surten bé, es poden veure com a genialitats, encara que en molts casos tenen més de sort que de moviment estratègic. En qualsevol cas, cal reconèixer a Colau i al seu equip la capacitat per llegir bé els escenaris. I és aquesta capacitat d’anàlisi la que justifica el moviment d’ahir, com miro d’explicar als tres punts que vénen.
  3. És el moment. Tot i que la incògnita sobre com es tancarà el cicle polític a Espanya sembla que anirà per llarg, a priori a Catalunya hem entrat en un petit parèntesi electoral. Un parèntesi curt d’uns 18 mesos que obliga a moure fitxa quan abans millor, fins i tot amb la incògnita de l’escenari espanyol per davant. Cal dissenyar les al·liances amb els altres actors, definir lideratges més enllà de Colau, i el més important, construir el relat d’alternativa. Això vol temps i marge per maniobrar.
  4. Hi ha una oportunitat ‘de mercat’. El mapa polític que ha sorgit del cicle polític 2014–2016 és completament nou. Es caracteritza per tres coses: representació més diversificada (fragmentació), nous actors i lideratges amb pes i poder institucional, sobretot a grans ajuntaments, i un electorat cada cop més volàtil amb tendència a variar el seu vot segons paràmetres que van més enllà del tradicional vot dual. L’espai progressista català no és aliè a aquestes dinàmiques. De fet, n’és el principal damnificat. La pèrdua de pes polític de PSC i ICV, l’entrada en escena de la CUP, i la decisió d’ERC de prioritzar l’eix país a l’eix esquerra-dreta, ha deixat l’espai sense un referent clar. Aquesta és l’oportunitat que han detectat i que, de fet, ja era prou evident per a molts. El dubte és saber si l’espai podrà compactar-se en un ‘pal de paller’ de l’esquerra, o bé si acabarà sent un actor més dins de l’actual sopa de lletres.
  5. El moment català no li genera un problema (de moment). La primera temptació és apuntar que aquest nou partit trobarà les seves limitacions allà on ho van fer, per motius diferents, ICV i el PSC: la falta de credibilitat del dret a decidir. Aquesta falta de credibilitat és un clàssic del debat públic català dels últims anys que apunta a la poca confiança que generen els aliats espanyols dels que defensen el dret a decidir. És possible que hagi estat una explicació força raonable en més d’una ocasió, però en aquest cas crec que és una forma errònia d’enfocar el problema. La nova formació no necessita posicionar-se com un actor creïble per a l’independentisme, sinó per a aquells que, entre altres prioritats, demanden una veu pròpia per Catalunya en els assumptes espanyols. No és fàcil, la negociació dels grups al Congrés ho ha demostrat, però la notorietat de Colau als mitjans de moment els hi permet trampejar en aquesta fina línia (des d’ICV els hi poden explicar alguna cosa sobre el tema). Altra cosa serà veure com sobreviuen a un escenari encara més tensat que l’actual, però això en tot cas dependrà dels passos del govern de Puigdemont i de com acabi el serial a Madrid.
One clap, two clap, three clap, forty?

By clapping more or less, you can signal to us which stories really stand out.