Sí o No, o la regla de les minories

D’ençà que ahir, dimarts 4, Pirates de Catalunya va anunciar que es presentava, la Gran Pregunta ha estat: “Definiu-vos, SÍ o NO”. Quan respons la primera, ho portes bé. Quan respons la que fa cent, ja comences a estar mosca, sobretot quan veus que ho diuen en una mateixa conversa o fil on ja s’ha explicat.

És normal, em direu. I sí, us donaré la raó però en part. El context està tan polaritzat que discursos alternatius a una visió concreta del SÍ i del NO estan condemnats a ser atacats o, en el millor dels casos, ignorats. El que no és presentable és l’obsessió pels bàndols, que justifica eliminar tota pluralitat.

En Mas avui ha afirmat que amb 68 escons, 50%+1 del Parlament de Catalunya, sense mirar el total de vots emesos ni valorar-ho sobre el conjunt del cens o el percentatge de participació, ja n’hi ha prou per continuar endavant amb el Procés. Això és fer trampes al solitari, per tres motius:

  • Estableix el mínim més baix possible, fet a mida per arribar-hi amb relativa facilitat.
  • La llei electoral espanyola en vigor estableix un llindar del 3%, per província, per treure representació. Si només mirem escons, milers de vots van a la brossa directament. Ni tan sols les forces que obtenen representació aprofiten tots els vots en el repartiment d’escons, sobretot les més petites per sobre del 3%.
  • I per últim, el més important: s’estan comptant partits, no persones.

I és que els partits són això, partits. Representen ideologies i cosmovisions i agrupen en el seu interior persones que les comparteixen i defensen. Però per molt ampli que pugui ser el seu abast, en xifres només són minories partidistes. I les minories no poden imposar res al conjunt sense consens previ. Han de proposar i treballar el més ampli consens, no vestir-se de “voluntat majoritària”. No és pas el cas de les forces independentistes ni unionistes.

Ja us sento clamar: “Heretge! Com pots dir això! La meva opció és majoritària!”. Potser en algun moment de la història pot donar-se el cas que un partit tingui inscrita a una majoria de la població, però ara mateix no és així. Aquestes minories anomenades partits decideixen qui forma part de la llista, com serà el calendari dels pròxims mesos del camí a la independència (o a la no-independència) i tot un reguitzell d’elements claus. En molts partits, ni tan sols els afiliats decideixen, molt menys simpatitzants, persones interessades o, ja impossible, tota la població.

La cultura de la comoditat política, “pensa tu mentre jo em desentenc”, és la que permet la regla de les minories. Minories que guanyen majories representatives, sí, però això no fa que deixin de ser minories. D’això se’n diu (equivocadament per a mi) regla de la majoria, però és una majoria passiva, que es limita a triar entre diferents marques en comptes d’influir activament en la seva construcció i evolució.

Així, una decisió transcendental com la independència és imprescindible que es triï sense lògiques partidistes ni subterfugis. Si en Mas està imputat pel 9N, era conscient que ho seria, ja podria haver-hi posat tot l’arsenal i haver fet un referèndum vinculant de debò. Imputació per imputació, hem de sobreentendre que aquesta seria nul·la si s’assoleix la independència, oi? Llavors, perquè no apostar-ho tot?

Que no us enredin, les plebiscitàries segons Mas, com les sagrades escriptures, són fum. La decisió sobre la relació de Catalunya amb Espanya només pot expressar-se en un referèndum vinculant i inequívoc, on el poble català sigui cridat a urnes, sense dependre de Madrid.

Pirates de Catalunya continuarà defensant un referèndum vinculant de debò i la seva neutralitat com partit, ja que reconeix la sobirania del poble més enllà dels partits.