Periodisme: les noves regles de joc

E l periodista ha perdut autoritat? El món transmèdia i la irrupció de noves eines de distribució de continguts han canviat –per sempre?– les regles de joc. Valors sagrats com el rigor han deixat d’estar controlats pels professionals de la informació. No és pas nou, això: al meu poble, els rumors es propaguen molt ràpid. El timeline personal de cada usuari de Facebook no deixa de ser una reproducció del boca-orella constant de la cua del pa. La diferència és que la cua del pa ara és global i que està controlada per corporacions privades amb interessos econòmics que no tenen res a veure amb la funció social del periodisme.

Aquest article és un resum que he preparat per als meus alumnes de Noves Tecnologies Aplicades a la Comunicació del grau de Comunicació i Indústries Culturals de la Universitat de Barcelona.

Analitzaré com està canviant l’escenari mediàtic i faré propostes per millorar l’article digital des dels mitjans de comunicació, a partir de la tecnologia existent. Millorar l’embolcall i la seva distribució. El mitjà que tenim els periodistes per explicar amb responsabilitat tot allò que passa d’interès general: les notícies.

1. Som promiscus

Les xarxes socials han acabat amb el quiosc. Ja no adquirim un diari sencer. Llegim moltes notícies de moltes capçaleres diferents. I ni tan sols hi accedim per les seves portades.

Model analògic: l’usuari rep el contingut sencer, sense fragmentar: tot el diari o tot el programa de televisió.

El lector ara és promiscu i entra als diaris per la porta de darrere. La prova: The New York Times guanya lectors però la seva ‘homepage’ en perd. El diari fa temps que estudia com millorar la seva portada.

Visites a la ‘homepage’ i pàgines vistes a The New York Times

Facebook és la nova porta a la informació dels ‘millennials’ i no tan ‘millennials’. La portada informativa del segle XXI. Els diaris, en mans dels algorismes de Facebook i Google.

Twitter és la tria de notícies construïda minut a minut per la gent de qui més aprecies el seu criteri, per bé que la xarxa fa mesos que està estancada en nombre d’usuaris actius.

La home ha mort? No del tot. Però el criteri editorial dels diaris –representat especialment en la portada– perd pes. Ja no anem al quiosc i comprem un sol diari. Al llarg del dia anem consultant notícies soltes que cacem al vol per les xarxes socials.

Limitar-se a distribuir informació ja no és monopoli dels periodistes. Ja no depèn només de nosaltres decidir què és el que el públic hauria de saber. — Jeff Jarvis
Model transmèdia: els continguts es propaguen fragmentats i el propi usuari els fa recircular.

2. En mans dels algorismes

Tenim una visió més plural que mai. Plural? Bé, potser no. La sorpresa del Brexit a la Gran Bretanya i de la victòria de Trump als Estats Units han obert un debat sobre el poder de Facebook i dels algorismes.

Usuaris actius de Facebook (en milions). Font: Statista

Què ens amaga Facebook? L’activista Eli Pariser, cofundador d’Upworthy, ha popularitzat el concepte de la ‘bombolla de filtres’. La idea és la següent: no tots els usuaris veuen el mateix al seu fil de notícies del Facebook. Com que la xarxa prioritza les notícies que els teus amics han compartit més o li han fet més m’agrada, és probable que tendim a veure més notícies d’allò que el nostre entorn empatitza. Un independentista tendirà a veure més notícies favorables a la independència. I un anglès en un entorn favorable al Brexit veurà més notícies pro-Brexit. “La versió del món que ens trobem cada dia en el nostre flux personal ha estat invisiblement seleccionada per reforçar les nostres creences preexistents”, diu Katharine Viner, directora de The Guardian. Google personalitza les cerques: dues persones que busquin el mateix obtindran resultats diferents. És com si el forner s’ho fa venir bé perquè cada dia quan entrem a la cua del pa només hi trobem veïns que pensen com nosaltres. El nostre món difícilment es posarà en dubte.

Això és la ‘bombolla de filtres’ explicada brillantment en el següent vídeo:

Hi ha qui acusa als algorismes i a la falta de control de xarxes tancades com Facebook de la propagació de corrents d’opinió com els que han fet sortir la Gran Bretanya de la Unió Europea o al populista Donald Trump guanyar les eleccions dels Estats Units. La directora de The Guardian es pregunta en aquest article [aquí en castellà] si la veritat continua important. Postveritat va ser escollida la paraula del 2016 per Oxford Dictionaries.

Ara estem atrapats en una sèrie de confuses batalles entre forces oposades: entre la veritat i la falsedat, el fet i el rumor, l’amabilitat i la crueltat; entre els pocs i els molts; entre els connectats i els alienats; entre la plataforma oberta de la web com la van concebre els seus arquitectes i els jardins tancats de Facebook i altres xarxes socials; entre el públic informat i la multitud equivocada. — Katharine Viner

L’ofensiva de la premsa contra Facebook ha fet que Mark Zuckerberg hagi mogut fitxa. Entre altres mesures, la xarxa avisarà de les notícies que puguin ser falses.

En certa manera, la bombolla de filtres ha existit sempre. Els periodistes seleccionem i jerarquitzem les notícies. I, en el món analògic, quan els canals eren limitats, el suposat interès de la majoria acabava passant per davant dels de les minories. Un discurs únic pensat per a una audiència compacta.

Què passaria si els telenotícies parlessin a tot hora de teatre, com fan amb el futbol?

El gener del 2015, Snapchat va posar en marxa Discover, articles nadius que els grans mitjans publiquen directament a la plataforma. El maig, Zukerberg va llançar Instant articles. Facebook ja no enllaça notícies, es converteix en la plataforma on llegir-les. Les pàgines es carreguen més ràpid, amb un disseny fet a mida i amb la publicitat integrada, sense que calgui sortir de l’aplicació. Apple va contraatacar amb l’app Apple News: els mitjans hi poden publicar directament notícies. De moment només està disponible als iPhones i iPads als Estat Units.

Google, en canvi, es proposa desactivar l’Instant Articles de Facebook anant molt més enllà: millorar la navegació pel mòbil. Tecnologia. L’Accelerated Mobile Pages (AMP) és un nou format obert que simplifica el codi HTML i que aprofita les pàgines que el cercador ja té emmagatzemades a la seva memòria cau perquè la navegació pel mòbil sigui més ràpida i fluïda.

Google, Apple, Facebook, Amazon, Twitter o Snapchat s’han fet amb el control de la informació. El periodisme en mans de les tecnològiques.

Els editors han perdut el control sobre la distribució. Les xarxes socials i les grans plataformes han pres el control del que els editors no haurien pogut construir ni que volguessin. Ara les notícies es filtren a través d’algorismes i plataformes que són opaques i imprevisibles. El negoci periodístic està acceptant aquesta tendència, i els mitjans que van néixer digitals, com BuzzFeed, Vox i Fusion, han crescut sota la premisa que treballen en aquest sistema, no contra ell. El resultat inevitable de tot això és que el poder de les empreses de xarxes socials cada vegada és més gran. — Emily Bell

En paraules de la periodista britànica Emily Bell, és “la fi de les notícies tal com les coneixíem”. Aquí ho explica: Com Facebook s’ha cruspit el periodisme [aquí en castellà].

3. Oblidem-nos de les convencions del paper

Algú s’imagina que la Wikipèdia, cada vegada que es produís un fet nou sobre Síria –posem per cas–, creés un article diferent? Això és el que està passant amb les notícies. Infinites urls zombies campen desactualitzades per la xarxa. Els diaris s’han tornat multiplataforma però continuen amb les convencions del paper, despreciant la potència de la tecnologia per mantenir actualitzades les notícies i enriquir-ne permanentment el context. És només un exemple del camp que hi ha per córrer.

Les edicions digitals dels diaris generen continguts informatius i els organitzen a través de la ‘homepage’ i de les portades de secció, en funció de la importància i de l’actualitat.

El tamany dels titulars i la seva disposició dins la pàgina ajuden a jerarquitzar les notícies. Són el criteri editorial i la lògica temporal els que fixen l’ordre dels continguts. Així han estat sempre les portades de paper i així continuen sent les portades digitals. L’única diferència important és l’actualització permanent. Encara intentem embotir un vell i enorme diari en un portal sense fons i una pantalla minúscula. Les ‘homes’ dels diaris són ara mateix ingovernables.

Quartz és el primer gran diari sense portada. Una gran història obre l’edició. La resta de continguts van apareixent a mesura que baixes l’scroll o quan vas a la pestanya ‘obsessions’.

Hi ha blogs que ja fa temps que ho han descobert: així organitza els seus continguts Indiespot, una web de música indie creada per Aleix Ibars, que fa ombra a les capçaleres històriques de l’escena musical espanyola.

Ja passa ara amb el mòbil. La pantalla petita no deixa espai per a massa cosa més que un llistat funcional i, com a molt, una notícia més destacada a dalt de tot. La portada del futur deixarà de seguir les convencions del paper.

4. Continguts flaix i continguts de fons

Quartz també ha investigat sobre la mida dels articles. Quantes paraules han de tenir? Doncs, depèn.

L’avantage d’internet és que no hi ha limitacions d’espai. Els articles poden ser més llargs, si cal. Sovint, no cal. Generalment no cal.

En pantalla petita, si es tracta d’explicar una cosa que acaba de passar o una informació de servei, s’agraeix anar al gra. Hem d’aprendre de la ràdio (ho vaig explicar aquí i aquí un text de la BBC).

La fórmula Quartz: articles de menys de 500 paraules o de més de 900.

Ho va explicar el seu director en una entrevista a La Vanguardia.

El resultado es una curva que muestra que lo que la gente lee online se sitúa fundamentalmente en dos zonas: respecto a la longitud, son artículos que están o bien por debajo de las 500 palabras o por encima de las 900. En el primer caso se trata de artículos cortos, con el foco muy claro, compartibles, a menudo acompañados de un gráfico, que se pueden leer fácilmente en un móvil en cualquier momento del día, entre una cosa y otra. Pero los usuarios también consumen artículos que son bastante más largos, más ambiciosos, que compensan al lector desde el punto de vista de la narrativa, del análisis, del periodismo. Por tanto, para ser una organización periodística exitosa, tienes que hacer lo breve, con foco, creativo y social, pero también lo largo, que es más único. Lo interesante es que la unidad estándar de producción de un periódico tradicional o de una agencia se encuentra justamente en lo que se ha llamado “el valle de la muerte”: artículos que tienen entre 500 y 900 palabras.
És sempre més assequible i fàcil escriure coses confuses i enrevessades que escriure una llengua intel·ligible i normal. — Josep Pla

Un estudi interessant sobre l’efecte de la ‘murdorització’ al Financial Times. Des que Murdoch va comprar el diari el 2007, la longitud de les històries d’obertura s’ha reduït dràsticament. Del 2007 al 2011, les històries d’obertura del FT de més de 1.500 paraules van caure en picat. Les de més de 2.500 paraules pràcticament van desaparèixer.

L’era de la informació instantània, sovint supèrflua, ha generat un nou moviment : el periodisme lent. L’Slow Journalism reclama temps i espai (i inversors) per explicar les històries ben explicades. ProPublica, una organització finançada per mecenes que fa periodisme d’investigació, n’és un exemple.

He decidit deixar d’escriure al meu blog en un futur proper. […] Estic saturat de la vida digital i vull tornar al món real una altra vegada. Sóc un ésser humà abans que escriptor i escriptor abans que blogger. Vull llegir de nou, a poc a poc, amb cura. Vull absorvir un llibre difícil i anar-lo paint. Vull tenir una idea i deixar que a poc a poc vagi prenent forma, en lloc de publicar-la ràpid al blog. Vull escriure assajos llargs que puguin respondre profundament i subtilment les moltes preguntes que se m’han presentat aquests anys al Dish. Vull escriure un llibre. — Andrew Sullivan
Percentatge de contingut vist fent scroll. Font: Chartbeat

El que està clar és que no tots els lectors acaben l’article. De fet, la majoria no l’acaben. Això ha passat sempre, però ara l’analítica –hi ha eines que monotoritzen el comportament dels lectors mentre fan scroll– permet estudiar-ho.

5. L’amplada de la pantalla mana

Molts mitjans han adoptat el disseny ‘responsive’, la portada adaptable. I si l’article s’adaptés en funció de l’amplada de la pantalla? Continguts ‘responsive’: que en funció del dispositiu es carregués una versió o una altra del contingut. Els avenços tecnològics obliguen els periodistes a encabir titulars a suports cada cop més petits. L’eclosió del mòbil està suposant un nou impacte en les redaccions. Més de la meitat de visites a les edicions digitals ja provenen de dispositius mòbils. Així treballen els editors mòbils dels grans diaris.

The New York Times va experimentar durant una setmana capar l’accés des de la redacció a la’ homepage’ del diari. El motiu: forçar els periodistes a llegir les notícies des del mòbil per acostumar-los a pensar en el format de les notícies en pantalla petita.

Els canvis no s’aturen. Els wearables (els dispositius que es poden portar posats) i la internet de les coses (els objectes quotidians interconnectats) seran cada cop més presents.

6. Titular en l’era digital: siguem clars

El titular guanya pes en l’era digital. Google rastreja prioritàriament paraules clau, titulars. Els títols poètics, poc descriptius, queden descontextualitzats i perden la batalla del clic. Per això els virals han posat de moda una manera de titular més directa, més desenfadada, que interpel·la més el lector. A la caça del clic. El titular d’ara està fet per llegir, però sobretot per clicar. Molts articulistes, com l’Empar Moliner o la Mònica Planas, ja ho han descobert. Hi ha pendent un estudi que analitzi com internet ha fet modificar la manera de fer títols, també en els opinadors. Quim Monzó en parla, de manera molt crítica, en aquest article:

A les facultats de Periodisme ¿encara ensenyen a titular notícies? Ho pregunto perquè veig que molts diaris on line passen d’explicar breument la informació, amb quatre paraules, perquè el lector decideixi si li interessa llegir-la o no. Ara, en comptes de titulars hi ha jocs de paranys (…)
Ara, a internet la ximpleria s’ha multiplicat. Convençuts que la majoria dels lectors on line no volen profunditat ni qualitat sinó espectacula­ritat, els titulars semblen concursos televisius. Per una banda tenim les llistes inacabables (…) Les últimes que he trobat avui: “Setze coses que tots els mexicans ja naixem sabent fer”, “Nou curiositats sobre Los odiosos ocho de Quentin Tarantino”, “¿A qui beneficiarien i perjudicarien unes noves eleccions?”… ¿A mi m’ho pregunteu, que no tinc ni idea de política? ¿No hauríeu de ser vosaltres els que féssiu un titular explicant almenys a qui beneficiarien aquestes noves eleccions? Massa hores perdudes jugant al trivial.
Un altre cas: “¿Per què les finestres dels avions són rodones?”. No ho sé. No m’ho pregunteu a mi. ¿Que us ­penseu que sóc alumne d’una escola d’aeronàutica?

Empar Moliner li respon en aquest altre article. Com diu Monzó, sovint, aquestes tècniques (titular amb una pregunta, les llistes, etc.) són una aberració periodística. Però no sempre. També podem aprendre dels virals. Entre altres coses, un bon títol també ha de reflectir el que et trobaràs dins l’article, el format (una peça didàctica, que aclareix dubtes…).

Tot plegat té molt a veure amb com es mesura l’audiència. Internet permet saber al moment quanta gent llegeix una notícia, els segons que s’hi està cada lector, d’on ha vingut i on va després. La BBC explica aquí les claus de l’analítica. Hem passat de ser lectors a ser audiència. Ho vaig explicar en aquest article:

Per què la ràdio ha pogut mantenir uns certs estàndards de qualitat, a diferència de bona part de la televisió ‘prime time’? Perquè l’audiència de ràdio es mesura per enquestes tres cops a l’any. Els audímetres de televisió, en canvi, donen les xifres poques hores després de l’emissió, i desglossats minut a minut. Els resultats han de ser immediats. La pressió recau, a més, sobre cada minut concret de l’espai i això afavoreix estratègies agressives que apel·len sovint als impulsos més primaris de l’espectador per retenir-lo.

Ets el que mesures. En segons quines mans, les eines d’analítica posen en risc seriosament el periodisme. “Sovint és millor tenir una facècia que una notícia”, es lamenta el periodista d’El País Ramon Besa:

Les noves tecnologies han canviat la demanda i obliguen a variar l’oferta, circumstància que condiciona un procés de producció molt complex. La informació exigeix temps i diners i la gent s’ha acostumat a la immediatesa i al que surt gratis (…)
Hi ha un símptoma molt clar: sovint és millor tenir una facècia que una notícia. Una anècdota ben explicada dóna més que una informació que cal contrastar, gestionar, jerarquitzar, defensar i decidir on va, cosa cada vegada més complicada perquè les seccions clàssiques desapareixen en favor d’apartats genèrics, magatzems en què hi cap de tot, com en el web, que menja sense parar — de dia i de nit — i de qui sigui — periodistes o no — , només pendent d’uns clics que no se sap gaire bé de quina manera es compten; passa el mateix amb les audiències a les ràdios i les televisions, amb les quals ara els diaris competeixen fins i tot en els directes (…).
Es dedica més atenció al que els altres han penjat a internet i es destina més temps a etiquetar i empaquetar que a buscar exclusives. Tots copiem de tots, veiem el mateix, i ja no ens llevem amb la por que la competència ens hagi deixat fora de joc ni l’esperança que nosaltres li hàgim colat un gol, potser perquè hem perdut la capacitat per valorar la informació i ja no serveix la cultura d’empresa.

7. L’article dinàmic

Els diaris es troben que al final del dia han publicat moltes notícies a la seva web i que la home és molt difícil de gestionar. En realitat, bona part de les notícies estan vinculades a grans temes (la situació econòmica, la situació política, el debat vigent sobre una reforma en marxa, el club de futbol de la ciutat, etc). El que passa, però, és que cada acte informatiu sovint genera una notícia nova (una nova url). Sempre és més fàcil copiar i enganxar un teletip d’agència o escriure una peça des de zero un cop acabada la roda de premsa que anar reelaborant una notícia central llarguíssima, difícil d’estructurar i de llegir.

Les notícies curtes digitals creeades al llarg del dia a rebuf de l’actualitat són articles descontextualitzats, que caduquen aviat. I en canvi, paradoxalment, pot passar que, si el titular és atractiu, es viralitzin via xarxes socials i quedin molt ben posicionats a Google.

La solució a aquesta atomització de l’actualitat passa per millorar els vincles entre articles que parlen d’un mateix tema.

El laboratori d’innovació del New York Times treballa en un projecte per ‘deconstruir’ l’article, com la cuina de Ferran Adrià. I fer-lo dinàmic a través d’un sistema intel·ligent que relacioni permanentment i de manera actualitzada totes les notícies d’un mateix tema. The Washington Post ha començat a enriquir el context de les notícies electorals amb aquesta finestra desplegable.

Les notícies del futur podrien tenir una categoria superior d’article, que agrupi articles (urls) vinculats a un mateix tema. Milloraria aixi l’experiència de seguir la progressió de les notícies en viu. Amb un timeline dels últims continguts publicats d’aquell tema, com un live blog, combinats amb continguts de fons, amb valor afegit, de l’arxiu més immediat. La navegació per aquestes pàgines serà senzilla i intuïtiva.

Paràgrafs dinàmics, modulars, que s’afegeixen o desapareixen de les notícies en funció de l’actualitat i de les necessitats informatives. Es tracta de mostrar aquella part de l’arxiu que no ha caducat i que millor pot explicar la notícia en aquell moment.

Ja ho ha començat a provar The New York Times i també Vox, que incorpora una línia de temps a les seves notícies (a l’estil Facebook) i ha experimentat amb unes fitxes de context dels grans temes, que es van actualitzant (a l’estil Wikipèdia).

8. L’arxiu: el big data el tenim a casa

Deia Gumersindo Lafuente a JotDown que una de les primeres coses que va fer quan va tornar a El País va ser ordenar l’arxiu. Arquitectura de la informació.

“Cogimos una marca estupenda, una redacción capaz y un director sensible a estas cuestiones y establecimos una estrategia para encontrar el enfoque adecuado que permitiera aprovechar esos mimbres. Lo primero, tecnología. Luego, arquitectura de la información. Después, una reorganización total del trabajo de la redacción. Cuarto, ambición de liderazgo. Y, desde luego, trabajo, trabajo y obsesión”.
Un ex compañero tuyo de El País me resumía todo eso en una palabra, con su lado bueno y malo: “Lo que hizo fue evangelizar la redacción”.
“También. Forma parte de todo eso. Porque nos encontramos una redacción con una mirada crítica hacia Internet, de espaldas a lo digital… La evangelización ha sido uno por uno, sección por sección. Muchos nos acusaban de matar el periodismo, no sabían que existía Twitter, no entendían cómo las redes sociales podían completar el periodismo y han cambiado radicalmente”.

Les redaccions encara no han sabut aprofitar el potencial del big data aplicat als propis continguts del diari. La crisi i l’era digital han empetitit el departament de documentació dels diaris. En alguns casos ni tan sols existeix. Quan hauria de ser al revés. La indexació dels continguts hauria de ser permanent. L’etiquetatge i identificació de les partícules que componen una peça periodística permeten crear fluxes de treball simplificats i són la clau a l’hora d’elaborar articles dinàmics. Ha estat un error estratègic grandíssim de moltes redaccions oblidar el potencial de l’arxiu digital.

9. Narrar en temps real: el live blog mutant

Les redaccions dels diaris digitals encara han d’aprendre molt de les ràdios. Escriure en temps real és una especialització en sí mateixa. Per parlar d’un tema en evolució, amb informacions que arriben en comptagotes, de vegades contradictòries, cal ser ràpid i solvent. Ràpid a recopilar la informació de diferents fonts i a verificar-la. Ràpid a escriure-la i publicar-la, minimitzant el marge d’error. Quan esclata un crisi, de cop surten moltes preguntes, i les respostes, sovint, triguen a arribar. Gestionar la urgència requereix rigor, experiència i sang freda. De moment, la urgència es resol amb els anomenats live blogs. Els millors, els de The Guardian i The New York Times.

Però l’article del futur haurà de ser capaç de mutar en funció del ‘tempo’ de la notícia. Un mateix article podrà adoptar un format de ‘live blog’ si la notícia, de sobte, evoluciona molt ràpid, i tornar al format estàndard si els fets s’estabilitzen.

10. El nou periodisme explicatiu

Projectes com Vox o FiveThirtyEight han posat de moda el nou periodisme explicatiu. Estil directe, textos no massa llargs, obsessió per ser didàctics, obsessió per les dades i un coneixement profund de la potencialitat de la xarxa i dels hàbits de consum dels nous lectors de notícies. És el nou ‘explanatory journalism’. Notícies per a ‘dummies’ escrites per premis Pulitzer: rigoroses, ben documentades i amb uns enfocaments originals. Periodisme intel·ligent, amb els suports i les eines del segle XXI. I en un context d’enorme transformació del sector, on la marca personal del periodista guanya pes en detriment de les grans capçaleres.

The New York Times també té el seu propi format ‘explanatory’, la seva aposta per explicar l’actualitat de manera fàcil a partir de les dades. Es diu The UpShot. David Leonhardt, el seu responsable, explica que l’objectiu és “ajudar els lectors” a entendre les notícies amb un llenguatge “clar i proper”, similar al que faríem servir “per escriure a una amic”. És necessari que els periodistes lluitem per fer-nos entendre i que explorem com més formats millor.

11. Els lectors milloren la notícia

Diu Albert Sáez a ‘El periodisme després de Twitter’ que el periodista ha de “baixar del pedestal dels grans mitjans i aprendre a compartir amb el públic”.

Repensar el periodisme vol dir reprendre la conversa com a paradigma de la relació amb el públic. Ho podem mirar al revés: durant tres segles la tecnologia que permetia de difondre massivament el periodisme va empènyer els periodistes a deixar de conversar amb el púbic. L’entorn digital ho permet, ho facilita, ho exigeix i, per tant, culmina el programa fundacional del periodisme: ni el perverteix ni el destrueix. La informació s’enriqueix en la conversa que ha de ser permanent: en la recerca dels fets, en la complicació de dades i testimonis, en la interpretació i en la valoració. Els interlocutors no sempre són els mateixos, però el periodisme no va néixer per ser un monòleg ni per fer sermons. El periodisme és diàleg i interacció. Una conversa en la qual no tothom té la mateixa funció. Alertar, explicar i valorar deixa de ser exclusiu dels periodistes, que són encarregats de narrar i interpretar, a més de fer circular la informació de fets que ningú no s’ocupa de fer públics malgrat ser de l’interès públic. El model organitzatiu de les institucions periodístiques i el model econòmic han de partir d’aquest supòsit.
Sis anys a l’Ara.cat en 1 milió i mig de comentaris dels lectors

El format digital també és una oportunitat per avançar en l”accountability’ i la rendició de comptes. Les organitzacions periodístiques han de ser més transparents (sobre els inversors i els interessos empresarials que tenen darrere, sobre els préstecs bancaris, les subvencions que reben…), en resposta a les demandes ciutadanes sorgides durant la crisi de moviments com el 15-M. L’obsessió per l’excel·lència s’ha de traduir en noves eines perquè els lectors, per exemple, informin de les eventuals incorreccions als articles i aquestes s’esmenin al moment, en una mena de fe d’errades col·laborativa.

12. La identificació personal: notícies per a frikis

Els virals han après que han de segmentar l’audiència. Escriure notícies especialitzades per a frikis d’un tema concret. La teoria és que si un usuari s’identifica amb un article, el compartirà. Escriure de política per a malalts de la política, periodisme de dades per als malalts de les dades, escriure de sèries per als malalts de les sèries… En l’era d’internet, on cada contingut circula pel seu compte seguint unes lògiques pròpies, és un error pensar que tot ha d’interessar al gran públic. Calen peces generals seguint les regles clàssiques del vell periodisme, oh i tant!, però la gran comunitat de lectors que ha de ser un diari s’ha de construir sobre milers de petites comunitats d’interessos concrets. Valor afegit a partir de l’especialització. Només així aconseguirem la identificació personal.

13. Local, local, local

M’encanta la lliçó de Joe Belden, fundador de Belden & Associates, una empresa especialitzada en enquestes sobre audiències i consum de diaris:

“Quan preguntem a la gent quines notícies valora més del seu diari, sempre contesten el mateix: local, local, local. Això no vol dir que local, local, local signifiqui omplir el diari de foteses de l’ajuntament o de temes menors del dia a dia de la teva ciutat. No. Això vol dir que la gent vol més notícies de temes propers que afecten directament les seves vides, feina, família, interessos, butxaca, diversions o aficions. Local, local, local, significa personal, personal, personal”.

Jeff Jarvis, professor de la Universitat de Nova York, retreu a ‘El fin de los medios’ la falta de visió dels grups de comunicació tradicionals per invertir en tecnologia. Les empreses periodístiques han entrat tard i malament a l’ecosistema internet. A la defensiva, negant el seu potencial. Mentre Google i Facebook anaven prenent la iniciativa i guanyant terreny. Les tecnològiques són millors perquè entenen l’usuari i el situen al centre de totes les seves accions.

Els diaris han començat a descobrir què reclama el lector a cada moment gràcies a Google Trends. Si, de sobte, molta gent comença a buscar a Google “a quina hora comença el debat electoral”, sembla obvi que cal donar més informació sobre el debat. Això és el més buscat del 2016. L’anàlisi de les cerques no sempre funciona. Google Flu Trends –l’experiment de Google per detectar passes de grip a partir de les cerques relacionades amb els símptomes– va fracassar, sobretot perquè s’ha demostrat que la majoria de gent que pensa que té la grip en realitat no la té i això arruïna els càlculs.

Spotify i Netflix han invertit molts diners a conèixer els gustos dels seus usuaris a partir del ‘big data’. Spotify va adquirir el 2015 Seed Scientific, una startup d’anàlisi de dades. L’any passat va comprar The Echo Nest, una altra startup que va analitzar més de 35 milions de cançons. L’objectiu: millorar les recomanacions personalitzades. Si escoltes Mishima, doncs et recomanaré grups similars que sé que t’agradaran. És més: he detectat que als vespres vas a córrer i reprodueixes cançons amb un tempo més accelerat. En canvi, els diumenges a la tarda, escoltes música clàssica. La qüestió és entrenar la màquina per reconèixer els patrons musicals de l’usuari. Des de fa poc, Spotify crea cada dilluns una llista personalitzada amb recomanacions a mida.

Netflix fa el mateix a partir de la interacció de l’usuari amb els vídeos en streaming: quan posa pausa, rebobina o avança la reproducció, quan la deixa a mitges. També té en compte les cerques, les puntuacions que l’usuari dóna als continguts, el dispositiu o la data i l’hora i de reproducció.

Local, local, local. Un diari podria personalitzar part dels continguts de la portada a partir dels interessos del lector? Posem per cas: si cada setmana consulto els resultats del bàsquet, sembla òbvi que si hi ha una alerta relacionada amb aquest esport em pugui interessar. Doncs això: aprendre dels hàbits i dels interessos dels lectors per donar-los el que necessiten, a partir d’una portada i un sistema d’alertes intel·ligent.

14. Un salt més: la geolocalització

Apps com Foursquare o Waze ens ensenyen com podria ser el periodisme del futur si tinguéssim en compte el potencial del mòbil i de la geolocalització. Podem pensar en un nou sistema d’accés als continguts, al marge de la ‘homepage’ tradicional, que doni tot el poder a l’usuari, a partir de la seva interacció amb l’espai urbà. Podem construir una portada dinàmica en funció de la posició del lector i del lloc on passin els esdeveniments, de manera que es mostrin més destacades aquelles notícies més properes. Però no només això. Podem construir un sistema d’alertes i que l’usuari sàpiga al moment que hi acaba d’haver una avaria a la línia de tren que fa servir cada matí o un accident de trànsit a la carretera que agafa per anar a treballar.

El mòbil també ha de ser una potent eina de periodisme ciutadà, que permeti als usuaris connectar amb la redacció i aportar dades de manera col·laborativa, actuant de testimonis o publicant opinions, denúncies ciutadanes, recomanacions o crítiques al voltant de l’oferta cultural i de serveis. La geolocalització permet fer comunitat i habilitar sistemes interactius, per exemple, per informar del mobiliari urbà en mal estat de la ciutat, compartir trucs per anar en bici o informar de carrers tallats per la neu en una gran nevada. Geolocalització i ‘big data’: personalització. Un nou concepte de periodisme local. Hi ha molt a fer.

15. Alertes: molesta’m, però només quan calgui

Gràcies a la personalització, el sistema d’alertes també millorarà. Molts usuaris es desactiven les alertes de les apps perquè els molesten. Una alerta ha de ser prou important com per justificar que interrompis el que estàs fent. Alguns mitjans com The Wall Street Journal, la CNN o The New York Times ja hi estan treballant.

Circa –una app de notícies pel mòbil esplèndida– permetia seguir històries. Cada cop que accedies a l’applicació t’avisava de les actualitzacions de les notícies que havies marcat. El mitjà va morir el 2015 després de no generar prou ingressos.

16. Notícies a partir de les dades massives

La capacitat de buscar, agregar i creuar unes dades per obtenir-ne d’altres. El ‘big data’ o les dades massives poden ser font d’informació periodística. Aquí un exemple. Trobar històries processant grans conjuts de dades. És el que es coneix com a periodisme de dades.

Més enllà de les filtracions massives de WikiLeaks o els papers de Panamà, la principal font d’informació del periodisme de dades són les bases de dades públiques de les administracions. El 2009 Barack Obama va ordenar obrir els arxius de dades del govern dels Estats Units. El mateix any neix el DataBlog del diari britànic The Guardian, pioner i de referència. De vegades, cal creuar bases de dades per obtenir notícies. És un nou camp que s’obre en el periodisme d’investigació. El 2010 la redacció de ProPublica guanya el primer premi Pulitzer per un treball de periodisme de dades. Entre les moltes històries de dades que publica aquesta organització periodística sense afany de lucre, una de les més populars és Dollars for docs, en què els usuaris poden buscar els metges que han rebut pagaments de farmacèutiques.

A Catalunya, la llei de transparència és una bona oportunitat per aprofundir en el periodisme de dades a partir de peticions d’accés a informació pública.

Un exemple: en aquest reportatge multimèdia, amb la Francina Bosch, en Ricard Marfà i la Idoia Longan, vam mostrar sobre el mapa 2.886 incendis forestals. Uns pocs incendis són els responsables de tres quartes parts de la superfície forestal cremada a Catalunya. La visita guiada ajuda a interpretar les dades.

Un altre exemple: Miquel Bernis ha analitzat els resultats de tots els partits de les cinc grans lligues europees de futbol des del 1970 fins a l’actualitat per esbrinar fins a quin punt afavoreix a un equip el fet de jugar un partit al seu estadi. Ho explica aquí en dos articles, amb gràfics d’Idoia Vallverdú.

Sovint cal un disseny específic per mostrar bé les dades. És el que es coneix com a visualització de dades o dataviz. En aquest interactiu vam mostrar a l’ARA tots els gols de Leo Messi. En aquest altre vam explicar com han canviat les modes a l’hora de posar el nom als fills.

I en aquest altre es poden veure tots els accidents amb bicis de Barcelona entre el 2010 i el 2015. A la ciutat hi ha 1 accident de bicicleta per cada 200 desplaçaments. La proporció és el doble que l’any 2004.

Les noves narratives i la visualització de dades obliguen a reorganitzar les redaccions amb equips multidisciplinars que integrin periodistes, dissenyadors i programadors. Aquí un llistat de bancs de bases de dades i eines útils. Les 4 V del ‘big data’: volum, varietat, velocitat i veracitat.

17. Robots: més temps per fer de periodistes

Hi ha un terratrèmol de matinada i vuit minuts més tard un diari ja en publica la notícia. Una empresa fa públics els resultats del segon trimestre de l’any i al mateix moment una agència de notícies ja dispara el teletip.

Això és una notícia real:

Un terratrèmol de magnitud 3,2 s’ha registrat aquest divendres al matí a 11 quilòmetres de Sant Simeon, segons ha informat l’U.S. Geological Survey. La tremolor ha passat a les 5:28 del matí a una profunditat de 6 quilòmetres”.

Los Angeles Times va publicar la noticia a l’edició digital a les 5:36. Vuit minuts després dels fets. El periodista Ken Schwencke, que signa la notícia, havia aplicat un algorisme a les notificacions automatitzades de sismes. Si havien passat prop de Califòrnia i a partir d’una magnitud determinada, l’ordinador generava un mapa, redactava la notícia i la publicava automàticament.

Un altre cas. Una avorrida notícia de resultats empresarials. N’hi ha milers cada trimestre. L’agència AP publica des de fa mesos teletips com aquest generats automàticament per ordinador gràcies a la tecnologia d’Automated Insights instants després que arribi el comunicat de l’empresa. Hi ha més experiments: notícies d’esports o l’edició de milers de petits textos escolars generats gràcies a un algorisme. La startup Narrative Sciencie transforma grans bases de dades en textos informatius.

Les màquines ja escriuen notícies. Flaixos informatius –una alerta millorada– o un resum de dades avorrides, que d’altra manera potser ni tan sols un mitjà d’informació tindria recursos de generar. El periodista robot.

No és ciència-ficció. Els robots poden ser útils per comprovar fets (el fact-checking). TruthTeller és un experiment del Washington Post que transcriu àudios de discursos, els arxiva en una base de dades, els compara i identifica, per exemple, si un polític menteix. Trooclick atorga un rànquing de fiabilitat a qualsevol notícia publicada en línia. Pregunten els responsables de l’empresa als escèptics: “Hi ha algun humà que sàpiga vuit idiomes i pugui llegir en temps real 10.000 articles de 3.000 fonts diferents?”

Es bots també s’estan expandint. Són xats programats que interactuen amb l’usuari. De moment, donen respostes senzilles –com el temps que fa al nostre municipi– però els progressos són constants. Els bots substituiran el servei d’atenció al client de les empreses, automatitzant les gestions. Telegram i Facebook Messenger ja tenen milers de bots creats pels propis usuaris. El bot de l’app per a iPhone de Quartz transforma l’experiència de seguir l’actualitat. L’aplicació va enviant missatges, simulant el Whatsapp, com si un amic t’enviés notícies i les comentés. El lector pot respondre demanant ampliar la notícia i reclamant-ne de noves.

18. Som multimèdia

Per a molts, el clic es va fer el 20 de desembre de 2012. Aquell dia The New York Times va llançar un nou reportatge multimèdia, pensat per a ser vist en pantalla gran, que integrava textos, vídeos i àudios com mai abans. Feia servir la tècnica del parallax scrolling gràcies a les noves possibilitats de l’HTML5. Antoni Bassas diu que en aquesta transició “els periodistes som com els actors de cinema mut intentant passar al cinema sonor”. Snow Fall: l’allau del Tunnel Creek és la primera pel·lícula d’èxit del nou cine sonor (amb un Pulitzer inclòs i més de 2,9 milions de visites). I per això és tan important. Ja no compten només el text, el vídeo o el so per separat. Compten tots alhora.

Com seran d’aquí uns anys els reportatges dels diumenges dels diaris quan no hi hagi paper? Doncs força similars a l’Snow Fall. Històries multimèdia plantejades sovint en forma de ‘storytelling’, amb un punt de vista i un fil argumental construït a partir d’un o diversos testimonis.

Multimèdia vol dir aprofitar al màxim el potencial d’internet: text, vídeo, àudio, infografia… A l’ARA vam explicar així el procés independentista en català, castellà i anglès el dies previs a la consulta del 9 de novembre del 2014.

Un molt bon exemple és la primera entrevista de Vox a Barack Obama. La conversa es divideix en dos: política interior i política exterior i, en comptes de veure l’entrevista sencera en vídeo, Vox escull 6 clips amb una postproducció molt treballada, plens de gràfics sobreimpressionats que complementen les explicacions que va donant Obama.

19. Som transmèdia

Les històries s’expliquen ara a través de múltiples plataformes, suports i canals. Cada canal n’explica una part específica i complementària. I la seva comprensió absoluta només s’obté quan es recorren tots. És el nou món transmèdia.

Els ciutadans també participen de la construcció del món narratiu. Com diu Carlos A. Scloari al pròleg de ‘Cultura Transmèdia’, citant Henry Jenkins, “els públics generen noves formes de cultura participativa que converteixen el consum de mitjans en un ‘procés co·lectiu’ que està canviant ‘la religió, l’educació, el dret, la política, la publicitat i fins i tot el món militar’”.¿Es pot rellegir una relliscada de Rajoy a partir de l’univers dels Simpsons?

La cultura es converteix en participativa de baix a dalt i el consum es practica en xarxa.

Els nens que han crescut consumint i disfrutant Pokémon a través de diversos mitjans esperaran tenir la mateixa experiència de l’Ala Oeste de la Casa Blanca (West Wing) a mesura que es facin grans. Pokémon es desplega a través de jocs, programes de televisió, pel·lícules i llibres, i cap mitjà es privilegia sobre l’altre –Henry Jenkins
Font: Waldman 2013

Hi ha un periodisme transmèdia? La campanya d’Obama l’any 2008 a les presidencials nord-americanes és la primera campanya electoral transmèdia. El tractament informatiu de l’operació per capturar i matar Bin Laden també és un bon exemple transmèdia.

La notícia s’escampa per les xarxes socials molt abans que el president nord-americà ho anunciï oficialment. En aquell moment va ser la notícia més tuitejada de la història a partir d’un rumor que no es va confirmar fins més tard.

Font: SocialFlow

Els mitjans tradicionals, massa preocupats per l’amenaça d’internet, no han sabut entendre la nova cultura digital, regida per unes normes noves, en què predomina la lliure circulació d’idees i de continguts. Mitjans com Vox o Buzzfeed –que també ha entrevistat Obama– posen en alerta institucions com The New York Times, que temen perdre l’hegemonia. És el que es coneix com a disrupció. Una empresa centenària obvia els nous competidors perquè fabriquen productes de poca qualitat. Fins que els petits aconsegueixen uns estàndards prou bons amb uns costos menors i amb una tecnologia més eficient. Quan això passa, el sorpasso és imminent. Sovint irreversible. Aquí, la lliçó de Kodak, en fallida després de perdre el mercat de la fotografia.

La disrupció digital, dit pel mateix The New York Times, és la principal amenaça a la qual s’enfronten ara mateix els diaris tradicionals. És una de les conclusions a què va arribar la Dama Gris en l’extens informe elaborat per un equip intern i extern. L’Innovation Report el podeu llegir aquí.

La gran majoria de mitjans no ofereixen encara un producte digital integral, que aprofiti millor la visualització dels continguts, la navegació, l’experiència del lector, la interacció, l’hipertext, les eines col·laboratives, la geolocalització, l’explotació de les dades, la segmentació d’audiències o l’adaptació dels continguts per als suports mòbils.

L’usuari només ha pogut burlar les velles convencions del periodisme imprès gràcies a la innovació externa als diaris: els motors de cerca, les xarxes socials o la sindicació de continguts. Google [aquí eines del cercador per a periodistes] i Facebook revolucionen l’accés als articles periodístics perquè s’adapten al nou paradigma d’internet. Moltes d’aquestes coses es poden aprendre dels mitjans virals. Això explica la disrupció digital. I com els grans diaris estan intentant parar el cop.

Tot això obligarà a reformular les redaccions. La transició digital dels diaris ha entrat en una tercera fase.

La primera fase és la digitalització. The New York Times neix a internet el 1996.

La redacció integrada del Daily Telegraph l’any 2007

La segona fase és la redacció integrada: els periodistes de paper deixen d’escriure només per al paper i transformen les seves rutines de producció. S’imposa el web first. La redacció integrada del NYT és del 2005, i la nova redacció integrada en el nou edifici, del 2007. D’aquell any també és la redacció integrada del Daily Telegraph (avui The Telegraph), una de les més modernes del moment: les taules de totes les seccions miraven a un espai central on es decidia sobre paper i web.

La tercera fase: els diaris deixen de pensar ‘en paper’. Ja no centren esforços a adaptar a web els continguts impresos. Generen continguts pensats específicament per a la nova manera que el públic té de consumir les notícies. És l’etapa més revolucionària perquè vol dir repensar-ho tot. Diaris com el Die Welt ja estan fent el camí a l’invers al tradicional. La redacció escriu per a la web i un equip d’una dotzena de persones reelabora els continguts per fer el diari de paper.

20. El periodista social

I el periodista? Com han de ser els periodistes de l’era digital? Més connectats, més ràpids i tan o més rigurosos que mai. El millor periodisme digital és el que troba l’equilibri perfecte entre rapidesa i rigor [aquí un llistat d’eines digitals per verificar els fets]. Treballant per fases de publicació. Hem de complir la norma sagrada que els periodistes Kovach i Rosentiel formulen al seu llibre ‘Els elements del periodisme’:

El periodisme ofereix una cosa única en una societat: la informació independent, veraç, exacta i equànime que tots els ciutadans necessiten per ser lliures. — Bill Kovach i Tom Rosentiel

Això ens diferencia del soroll de Twitter. Aquest és el nostre paper a la societat i l’hem de complir amb honestedat, mantenint la independència sobre els quals informem a partir de projectes econòmicament sostenibles. Però el periodista ha de ser social. Ha de deixar de situar-se en un pedestal per esdevenir un nou actor. Sempre s’ha dit que el periodista és la seva agenda. Ara el periodista és la seva agenda i el seu mòbil: la gent a qui segueix a Twitter.

L’any 2009, l’influent blogger nord-americà Andrew Sullivan proclama Twitter com “l’eina fonamental per organitzar la resistència a l’Iran”. ‘The New York Times’ defineix la revolució verda com un combat entre “matons disparant trets” i “manifestants disparant tuits”. La primavera àrab té Twitter i Facebook com a grans aliats. Wael Ghonim, treballador de Google, va ser un dels rostres de la revolució que el 2011 va derrocar el dictador egipci Hosni Mubàrak. L’impacte de les xarxes socials va ser tan gran que Mubàrak va ordenar tancar internet a tot el país. A Síria, YouTube es converteix en el portaveu de la revolució. Les gravacions clandestines dels activistes són un testimoni de la repressió, mentre el règim de Baixar al-Assad imposa el silenci mediàtic. Les càmeres dels activistes són l’única font per als grans mitjans, vetats pel règim.

El periodista ha d’escoltar les xarxes perquè les xarxes transmeten al minut el batec ciutadà.

El timeline de Twitter trasllueix alguns dels elements més característics de la Postmodernitat: tothom parla amb la mateixa veu i les diverses aportacions conviuen en un règim d’oferta compartida perquè els usuaris triïn allò que els interessa sense haver de subscriure’s a un diari amb una base comuna ideològica amb altres lectors ni tan sols a una web per posar-se en contacte amb gent que té els mateixos interessos. El timeline és la cultura del jo convertida en espectacle de masses. — Albert Sáez

Internet és global, hipertextual, immediat, actualitzable, multimèdia, multiplataforma, econòmic, sense limitacions d’espai, interactiu, col·laboratiu, democràtic.

No pots ser a internet si no entens el canvi de paradigma. Aquesta revolució cultural de la postmodernitat. Un canvi de sistema operatiu que encara no han fet tots els periodistes: entendre el nou món digital.

Són les noves normes de joc, agradin o no. Els ‘millennials’ les coneixen perquè en són el motor i perquè les han mamat des del principi. Una redacció en transició ha de fer bon periodisme amb la saviesa dels veterans, però ha d’escoltar els redactors ‘millenials’. Coneixen el nou llenguatge perquè l’han creat ells. Ells tenen la clau del futur.

Font: ‘Connecta’t per aprendre’, Jordi Jubany