Dir la veritat als fills

Consells per transmetre informacions delicades als infants

Són moltes les ocasions en les que els pares tenim dubtes sobre com transmetre certes informacions als nostres fills. Especialment quan aquests encara són petits.

Aquestes informacions delicades poden tractar-se d’un atemptat, la mort, una malaltia greu o el divorci d’una persona propera, « secrets » de família… O inclús temes més generals com són els Reis Mags, el sexe i un llarg etc.

La psicòloga francesa Françoise Dolto sempre va insistir en la necessitat de dir la veritat als fills. Si els mentim, si no tenen una resposta a les seves sospites, i/o interrogants, els cream un buit que omplen amb l’imaginari i això pot donar lloc a símptomes físics o psíquics. Les males conseqüències dels silencis on hi hauria d’haver paraules o dels enganys, no són solament immediates sinó que es mantenen o inclús augments a llarg plaç. Dient la veritat ensenyam a dir-la i sentam les bases d’una bona comunicació.

Però el dir la veritat ens planteja el repte de com i quan fer-ho.

Consells

Juan David Nasío a « Cómo trabaja un psicoanalista », pàg 187, ens fa les següents propostes relacionads amb el tema de dir la veritat als infants.

Quan dir la veritat? / Quan no?

La veritat s’ha de dir a un infant si aquesta veritat és esperada per ell, és a dir si l’infant ja té una certa informació del tema. Per dir la veritat sobre temes importants és necessari que el receptor formi part d’aquesta veritat, li afecti directament i casi podriem dir que la reclami, l’esperi. Per exemple quan l’entorn en el que habita l’infant està alterat, excitat, per una malaltia greu, mort o separació properes és indispensable incloure l’infant com a part afectada i com a subjecte de la dificultad familiar. Quan la dificultat no afecta directament a l’infant com seria, per exemple, el cas de problemes dels adults amb la família extensa que no afecten directament a l’infant no és oportú fer-lo participar.

Matisar la informació

Les veritats en general mai són absolutes, i com a tals s’han de dir amb reserves, amb el dubte propi de les veritats. Posem per cas que a l’escola es comenta que el pare d’un company ha fet un delicte que ha sortit a la premsa. Podem dir : « Es diu que el pare d’en … ha … però no està comprovat ». Els infants tenen tendència a classificar-ho tot en termes de bo/dolent, bé/malament. Al clarificar una situació difícil cal incloure matisos : « És trist que se separin, però moltes coses milloraran »

No precipitar-se

Cal donar les informacions « delicades » en el moment i lloc oportú, dins un cert context i amb el to adequat. Si l’adult està trasbalsat pel tema millor deixar-ho per un altra ocasió o per un altra persona.

(Si noltros com a adults tenim les nostres pròpies mancances, la paternitat o la maternitat poden ser un estímul per intentar superar-les, per sanejar ferides.)

Com iniciar la conversa

Millor començar per frases en plural com « Ta mare i jo pensam… » o impersonals com « Es diu que… » que en expressions del tipus : « Vull parlar amb tu… » …

Conclusions

Podríem afegir als punts d’en Nasío la necessitat de brevetat i la concisió. Poques paraules i clares.

A més a més és convenient observar l’efecte que té la comunicació damunt qui la rep i actuar en funció de la reacció.

Aquests moments de comunicació sincera seran amb molta probabilitat un bàlsam per ambdues parts. Tal vegada el tema tractat quedi tancat per sempre, o potser doni lloc a nous interrogants: és una decisió que dependrà de la persona que ha rebut la informació. També es pot donar el cas de que sigui convenient donar la informació per entregues, en dosis. Un infant de cinc anys pot tenir la informació de la mort del padrí. Quan tendrà més edat podrà saber com va ocorre.

Repetim que els silencis, els secrets familiars i les mentides sobre temes importants poden tenir conseqüències molt greus. Però no menyspreem tampoc la importància dels petits detalls de la vida quotidiana. Per exemple si hem de deixar un infant de dos anys a l’escoleta o a casa dels avis no hem d’escapar-nos quan estigui distret, li hem de dir que marxam assegurant que tornarem.

Finalment cal tenir en compte que aquests suggeriments que acabam de citar no són més que raonaments lògics que hem d’interioritzar. En cap cas s’han de sobre-analitzar pas per pas, esperant una forma i un moment « ideals ». La circumstància propícia es donarà, i la sabrem aprofitar quan es presenti.

One clap, two clap, three clap, forty?

By clapping more or less, you can signal to us which stories really stand out.