Això no és una novel·la de jazz
Bill Evans fou un músic peculiar. No només per la seva música, sinó per com la tocava. S’encorbava sobre el piano, prim com era, amb el cap a tocar de les tecles. Els dits les pitjaven com branques que volen conservar les últimes fulles. La rigidesa i la delicadesa creaven peces úniques que arrencaven els aplaudiments — una mica desconcertats — dels espectadors. El pianista rebia aquest reconeixement amb el cap cot, fent petits moviments d’agraïment cap al públic. Semblava avergonyir-se d’un talent que no va demanar, un talent que no va buscar.
El juny de 1961, Bill Evans, Scott LaFaro i Paul Motian (Bill Evans Trio), fan una sèrie de concerts al Village Vanguard, Nova York. La fama del grup es disparà. La seva interpretació és concebuda com una revolució del jazz clàssic.
Deu dies després, LaFaro mor en un accident de cotxe. Aquesta pèrdua afecta especialment en Bill. El seu caràcter introspectiu s’accentua fins que desapareix de la vida pública. Més enllà dels rumors — que deien que l’havien vist passejar amb roba de l’Scott –, el pianista tornarà a l’activitat al desembre del mateix any amb Motain per gravar un nou disc.
Aprofitant-se d’aquests mesos d’absència, Owen Martell a Interval (edicions de 1984, trad. Marc Rubió), construeix una història sobre el dol i com aquest pot afectar a l’entorn. Una obra breu, sense grans pretensions, però exposada amb cura. Com ell diu “no és una novel·la de jazz”, és una novel·la sobre com la música funciona a la nostra vida. És el resultat de la curiositat d’un melòman que necessitava respostes i, buscant-les, es va trobar una invitació a jugar.
Durant tota la narració el Bill queda en un segon pla. Una melodia que acompanya els instruments principals, els deixa brillar, els cedeix el protagonisme, els sosté. Passarà uns mesos amb el seu germà (Harry), la seva dona (Pat) i la seva filla (Debby) i, després, viatjarà per trobar-se amb els seus pares (Harry i Mary). Un germà amb qui mantenia una relació complicada, un pare borratxo quasi absent i una mare músic, protectora que ho aguantava tot. Amb la seva ajuda, podrem desxifrar a poc a poc el músic gràcies al fet que anirem descobrirem el passat, els anhels i les rancúnies dels protagonistes.
No vull deixar passar, però, la Debby. No ens parla ni coneixem les seves cavil·lacions. La seva veu no s’escolta però hi és. La veurem gràcies al seu pare. Serà l’encarregat de presentar-nos un personatge que podria passa desapercebut però que, sense ell, no podríem veure un altre Bill. Un d’amagat, un que parla, juga i riu. Un que torna a seure al piano, que el torna a abraçar, quan la Debby vol que toqui la seva cançó.
En cap moment entrarem en profunditat en allò que Bill Evans pensava, ni com se sentia. La seva figura és una ombra que, igual que quan seu al piano, vol passar desapercebuda. Sempre absent, en companyia o no, el talent crida i, com les primeres notes que lliguen els seus dits, del silenci, crea un llenguatge propi que ho envaeix tot.
