He mort dues vegades… i ho faré com a mínim un cop més

Recordo que la primera vegada va passar durant una setmana d’Octubre del 2015. No se quina, i mai m’he parat a mirar-ho. Després d’anys demanant als metges una proba que mai em volien fer, accepten o, més ven dit, els obliga un bony que surt de sota les meves costelles. El dimecres de la següent setmana veig una pilota (això és el que imaginar jo a l’ecografia) a la part esquerra del meu cos… En aquell moment no em calia observar gaire la imatge de l’aparell: tenia la cara de la doctora, maternal, intentant treure importància, com qui mira la cara a algú que s’acaba de trencar en trossets.

I tu ho veus i ho intentes processar. Què penses? a qui mires? Et penedeixes d’haver entrat allà, perquè, i és clar, que a tu no et pot passar això. Ets especial. Tu ets la persona que veu a través dels teus ulls. Ets intocable. Això passa a l’altra gent fora d’aquella sala, però no a tu. Et resignes i demanes hora per la següent prova.

Tot va anar molt ràpid. En menys de tres dies tenia fet la eco i el TAC. Però era divendres a la tarda, i havia d’esperar els resultats fins dilluns.

Aquesta va ser la primera vegada que vaig morir i no podia pensar més enllà. D’un dia et trobes un tumor, gegant, dins del cos, que no sents teu, però que et té hostatge. Alguna cosa que et pot consumir i que pot decidir per tu si val la pena la vida. Això, més que res, van ser dos dies de sort. Dos dies que no tenim tots.

Dinars i sopars de comiat. Riures i passejades. Res podia tornar a ser el mateix. Vaig tenir sort. Va ser la primera vegada que vaig morir, varen ser 3 incisions petites al voltant del ventre, 4 quilos que no eren meus, 21 cms de diàmetre que no volia,… però vaig tenir dos dies.

En tres mesos, dels quals quasi no recordo només que dolor, el llit i l’ordinador, vaig tornar a la feina. Aquell dia vaig mirar enrera en el temps però no vaig veure gaire cosa. La vida continuava, però tot seguia igual. Ningú se n’adonava? Podia veure com el món era una mica més gris.

El 23 de maig del 2016 em vaig despertar a la 1 de la matinada. Havia sopat una hora abans, però l’estòmag em molestava. Feia unes setmanes que tenia una úlcera que me’l rosegava i no podia dormir (ja veurem que molta úlcera no era).

La nit es va fer més llarga i el mal no parava. A les 4 de la matinada ja era a Palamós, fent-me proves, concient del dolor. Plorava. Recordo la seva cara, la cara del doctor de nit que em va acollir a la seva vista. Quin mal que em va fer, quina destrossa, quina pèrdua de temps i de llàgrimes. Es va a limitar que allò no era una consulta, si no urgències: “descarto tot el que si surts per aquella porta et pugui matar, per lo altre has de demanar hora”. Era a casa hores després sense dormir (i d’aquí fins al final la meva mare seguia acompanyant-me, sense poder dormir, sense voler dormir). Sabia que la cosa no anava bé però ecografia, anàlisis de sang i raigX estaven nèts.

Em va visitar un mixu a casa quan vaig arribar, però no va ser per molt temps. Estava desesperat i plorava, pel dolor, per la impotència, per saber que et fa molt mal una cosa, però que no hi ha res que ho mostri. Havia de fer alguna cosa, perquè la situació m’estava superant. Recordo començar a dir “no puc més”, a deixar-me vèncer, en el cotxe de camí a l’hospital. Quina hora i pico. Que llarg pot ser un dia i que curta una setmana.

Arribem al Trueta. Aquí descobreixes alguna cosa que creus perduda. Amabilitat i generositat. La gent em deixa passar davant seu, s’aparten, m’aguanten. El dolor de les hores anteriors, que no ha parat mai en cap moment, va augmentant. No puc ni caminar, no puc estirar-me, no puc ajupir-me sense ell. Em vull desmair, vull dormir i despertar d’aquest somni de merda, però segueixo a triança en una cadira de rodes. Tothom em mira. Tan raro és un home plorant en un hospital?

Aquí comença el deliri del meu cervell. A partir d’aquí les coses ja no són clares per mi. No puc estar quiet. Tot em resulta dolorós, cada segon, cada moment. Sense parar, crido en tot moment que em donguin alguna cosa que m’ajudi amb el meu dolor. Recordo la sala: blancor, una habitació petita en forma d’L amb el llit al fons a la dreta, amb poques coses, just per fer-me el reconeixement. La infermera ja m’ha visitat, m’han de donar Alprazolan, Ranitidina i Nolotil. La doctora arriba i m’ho injecten tot. Necessito que faci efecte. I ja sóc al passadís en una camilla, amb més gent. Un passadís on passen dues camilles justet, amb habitacions de tant en tant i ple d’infermeres (que seran durant tot el dia amb mi. Increible com aguanten amb el somriure i la pietat tot el dia…).

Però no en fa! no para, tot continua igual. No, pitjor! cada cop fa més mal, jo que creia que no podia ser així. Més Nolotil, fins a tres bosses.

Torno a morir. Aquesta és la segona vegada. Però aquest cop sense cap dia extra, sense res a dir ni fer, sense pensament més enllà. Tot s’acaba allà. Vull morir. I no vull morir per res, necessito que el dolor pari. Els calmants no em fan efecte i el dolor és allà, ja no a dins meu si no al meu costat. Em fa companyia, em mira i m’agafa de la mà. Siusplau, que em mati, que això pari, vull que em sedin per sempre, vull tancar els ulls, vull no sentir, m’és igual tot.

Aquí. Just en aquest moment, vaig notar que havia mort. Era el final d’alguna cosa que mai més tornaria. Vaig agafar sorra de la platja de l’infern, dolor, dolor, dolor i la meva salvació. Aquella agulla taronja, petita, en el meu braç. A partir d’aquí era un cos delirant i drogat.

Les hores van passar confusament, ràpides i lentes. Més ecografies, radiografies i anàlisis. Pel que semblava, res anormal. Crec recordar entrar cap a les 2 de la tarda a l’hospital i en vaig sortir, agulles més tard, cap a les 10 de la nit. Em van atendre molt bé, sempre en un passadís, però amb respecte i tendresa. Aquell no era l’hospital que tenia més a prop, si no Palamós, i per tant, havia d’anar allà si em seguia fent mal. Vaig sortir amb molèsties, però sense dolor. Que bé em sentia. Quin horror de dia havia passat… i que ràpid volia oblidar.

Només arribar a casa que em tornava a fer mal. Més? encara he de passar més temps així? Recordo la meva mare donant-me uns grans d’arròs bullit (feia més de 24 hores que no menjava.. i ella?) i les ordres de que no em fes més mal fins mínim dues hores. Ella necessitava descansar, i així ho vaig fer. Abans de les dues hores, però, havia intentat prendre un Nolotil i el bomitava. El meu cos no volia menjar, ni beure. No em podia alimentar. Necessitava algo més?

A la una de la matinada del dilluns tornava a estar a Palamós. Aquest cop estava en un box, sedat amb la meva xeringa taronja. No em podien fer cap prova fins que no fos dilluns perquè el diumenge no es treballa. Cada cop era més conscient de que la meva mare havia dormit durant dos dies en cadires, no se què havia menjat, ni què havia sentit de mi. Sense parlar del que devia pensar ni patir.

Em vaig despertar el matí de dilluns al box (encara hi era). Vaig veure una cara reconeguda: el metge Vidal, de l’estòmag (Irònicament tenia visita amb ell al cap d’un mes, tot i que mai la vaig arribar a fer…). Aquest dia encara és més borrós que l’anterior pels sedants encara més potents que em varen donar. Recordo firmar papers per una endoscopia, tenir un plàstic a la boca que m’obligava a mantenir-la oberta, sense poder parlar ni fer res, i que els metges comentesin el meu nivell de no se què elevat a la sang. Ara era a la sala de TACs. Vaig aixecar els braços com em van dir, notar la sang calenta i dormir. Fins a despertar.

El doctor. Cirurgià. Hem d’operar, ràpid, firma aquí i aquí, et farem això, d’acord? preguntes? res?. Crec que deia que sí i que no. Crec que fins i tot vaig anar al lavabo. Però no era jo, era un cos buit, mogut pel dolor (no, ara ja no! era morfina?) i contestant ves a saber què.

El primer que vaig notar va ser un tub al nas. El primer record els meus pares, d’altres pares i amics, tot i que la sedació és massa forta com per recordar o dir res coherent. Després d’una operació tornes a partir del segon dia.

El que els metges pensaven que era després de l’endoscòpia era l’estòmag girat. Un cop descartat amb el TAC, es va veure l’estòmag mal posat, per sobre d’on havia de ser. Tenia un forat al diafragma, m’havia rebentat, l’estómag estava pujat pel mig, sagnant per dins i estrangulat. No es podia veure quasi bé a la eco, als RaigX tampoc (tot i que després em van dir que amb el de Girona es podia intuir) i els anàlisis tenien pinta rara però no alarmant.

Tenia un total de 7 forats de les dues operacions i experiència. Però el que més vaig emportar-me va ser el buit. Buit de sentir-te mort, de preferir acabar amb tot. Espero no morir gaires vegades més.

Show your support

Clapping shows how much you appreciated Jordi Morales Dalmau’s story.