Pere Regull i l’espanyola

La bandera espanyola oneja de nou a Vilafranca del Penedès després de 20 anys sense

“Qui vol fer una cosa busca les eines i qui no la vol fer busca excuses” — Refrany popular.

A finals dels 90 la bandera espanyola de l’Ajuntament de Vilafranca va anar a la bugaderia i ja no va tornar a onejar mai més des dels màstils oficials de la casa de la vila. Va tornar a treure el cap des del balcó algun 12 d’octubre, cosa que va generar força polèmica, i arran d’aquest conflicte es va construir un consens entre les diverses forces de Vilafranca per evitar una batalla: “Cap bandera penjarà dels màstils oficials de la casa de la vila”. I així ha estat, fins al punt que Pere Regull s’ha negat a penjar l’estelada per la diada nacional o fins i tot s’ha negat a penjar la bandera LGTBI el 28 de juny. Però finalment Regull ha fet saltar pels aires el consens penjat la bandera espanyola el passat 17 de febrer.

Regull ha argumentat que ha suportat molts requeriments judicials “des d’agost de 2012, amb sentències judicials fermes que m’obligaven a col·locar-la”. Però el fet és que els grups municipals no han vist mai aquests requeriments i molt menys cap sentència en ferm. Sent generosos hem de suposar que ha patit sol aquest calvari sense comunicar-ho a ningú: ni a la ciutadania, ni als partits que formen part del consistori ni als mitjans de comunicació.

En Pere, que és advocat, sap perfectament que el procés judicials són llargs i que es poden presentar recursos a múltiples instàncies. Però com que en cap moment s’ha informat de tal procés judicial no sabem si existeix i quina estratègia de defensa ha seguit el govern en aquest afer.

Però anem a suposar que tot això és cert i que de debò Regull té una sentència en ferm que l’amenaça amb una inhabilitació i multes. Davant d’aquest fet greu, la reacció normal hauria estat la de convocar als grups municipals i explicar-los la situació. Fer pinya per construir al voltat d’aquest cas un front democràtic en defensa de la sobirania municipal. Però no, tampoc ha estat així.

La reacció ha estat fer una roda de premsa aquest passat dilluns, acompanyat només per una part del govern (els regidors del PSC, que formen part del govern municipals, no hi han assistit), on ha sortit carregant contra la CUP i ERC per criticar la decisió. No ha sortit carregant contra l’Estat per obligar-nos a penjar la bandera espanyola, no ha sortit a defensar la sobirania municipal… ha sortit a carregar contra l’independentisme que veu en aquest fet un atac contra la sobirania municipal de Vilafranca. Regull ha carregat contra l’oposició amb acusacions tan greus com “em volen veure inhabilitat i no els hi donaré aquest gust”. Rebentar el consens, nul·la transparència i ‘politiqueo’ victimista. Despropòsit rere despropòsit. Fot-li fort!

En la seva argumentació davant dels mitjans de comunicació ha enumerat diversos municipis on oneja la a bandera espanyola com “Badalona, Igualada, Sant Vicenç dels Horts, Sant Sadurní d’Anoia”, oblidant que podem trobar altres exemples on la posició ha estat la fermesa en la qüestió aquesta de les banderes. Berga seria un bon exemple, per n’hi ha molts més.

En tot cas, en aquest país arriben cada dia requeriments relacionats amb el conflicte que ens enfronta amb el govern espanyol. Diversos càrrecs estan sent amenaçats i processats judicialment (Mas, Ortega, Rigau, Homs, Joan Coma, Montse Venturós, Carme Forcadell… entre més) per no abaixar el cap i mantenir-se ferms en la defensa dels drets nacionals del país.

Però Regull no vol ser comptat entre ells. Regull ha decidit que allò important és la seva cadira i que els drets nacional ja els defensaran uns altres per ell.

No volem alcaldes inhabilitats. Volem alcaldes hàbils, no alcaldes submisos. Amb aquesta decisió i la posterior reacció Regull s’inhabilita solet. S’inhabilita per a defensar la sobirania municipal de Vilafranca i els drets nacionals del país.

PD. Jo vaig ser condemnat a una inhabilitació de 8 anys. Una condemna que vaig patir per negar-me a complir amb el servei militar obligatori. D’altres, fins i tot, van ser detinguts i empresonats per negar-se a fer la mili. Però va ser la lluita de totes aquestes persones la que va portar al final del servei militar obligatori. Davant de l’estat espanyol només hi ha un camí: Desobediència.

Like what you read? Give Jordi Salvia a round of applause.

From a quick cheer to a standing ovation, clap to show how much you enjoyed this story.