Doneu-me històries que parlin de mi

Durant uns anys em venia al cap molt sovint la història d’un suïcidi. Venia i marxava com una ombra. El suïcidi d’un paio que havia conegut en unes colònies d’esplai. Ell i el seu amic eren adolescents. Nosaltres érem nens. Teníem un món per aprendre i aquells dos gamberros, amb la seva actitud grunge, ens van obrir la porta. Després ja no els vaig freqüentar més. Potser algun dia ens creuàvem -visc en una ciutat petita.

Al cap d’uns anys, quan jo tenia l’edat que ell tenia quan ens vam conèixer, em va arribar la història. Deien que s’havia tirat del seu balcó, despullat. Que anés nu era un detall important perquè el feia semblar boig. Havia perdut el cap. Recordo que m’ho van explicar de passada i la meva recepció va ser més aviat freda. De nit, en canvi, podia somniar converses amb ell. La imatgeria desfigurada, la típica narrativa pengim-penjam dels somnis.

Si ho explico és perquè jo mateix he cregut durant massa temps que els esplais i les colònies eren un mos insípid de la nostra cultura. Fals. Hi pensava mentre escrivia sobre el Hip-Hop. Els negres del gueto es van dotar d’una veu que explica la seva vida amb les seves pròpies paraules. A través d’un ritme que els era familiar, van aixecar un edifici que era a la vegada el seu lloc al món i una fortalesa pels temps difícils.

A mi ni Lluís Llach ni els Manel em diuen res. No perquè no siguin bons. Els puc escoltar i de fet m’agraden moltes de les seves cançons. Però en general no parlen de mi. Molta lírica. Als catalans ens agrada la poesia. Ens agrada que ens agradi la poesia, sobretot. Quan era un xaval, al meu local sonava tot el dia la maqueta d’Estopa. Eren dos germans de Cornellà que parlaven la nostra llengua -que no idioma.

Les cultures estan sempre en construcció. Hi ha converses que s’aturen de cop i d’altres que es converteixen en monòlegs. A mi m’agrada pensar que vivim un moment similar dels primers setanta al Bronx. Hi ha una cosa nova que neix. Hi ha molta gent que comença a parlar de forma directa, sense metàfores cursis ni fraseigs críptics. Autors que descriuen la realitat enlloc de fumar-la. Que coneixen el millor de la tradició i li donen una forma nova.

Només ens falta el ritme -jo proposo la llibertat.