Ferdydurke

Josep Asensio
Sep 4, 2018 · 2 min read

El polonès Witold Gombrowicz va escriure fa vuitanta anys una novel·la, Ferdydurke, que explica millor que qualsevol crònica dels fets d’octubre de l’any passat el que està passant a la societat catalana. L’altre dia en la (festa? celebració?) de l’aniversari de Josep Rull a Terrassa, retransmesa per la televisió pública -aprofito per dir que només la miro perquè és la única que parla el meu idioma- hi havia a l’escenari un capgròs de Rull. En una imatge de recurs, mentre el periodista explicava vés a saber quins sopars de duro, es veia un ball entre el portador del capgròs de Rull i un altre capgròs que no vaig poder identificar -cosa que fa pensar que hi deu haver capgrossos de tots els presos polítics.

El protagonista de Ferdydurke, Joey Kowalsky, és un adult que va caient en un joc de situacions absurdes que el converteixen en un nen, descrivint una societat on les institucions es dediquen a tornar-te pueril, immadur. Gombrowicz fa servir l’humor per explicar com la ingenuïtat pot esdevenir una forma de control. Els nens, quan s’equivoquen, creuen que el món s’acaba, però sempre queden fora de les decisions importants.

Doncs bé, els catalans vivim a Ferdydurke.

Cada vegada que obria un d’aquests vídeos que t’envien amb picabaralles entre groguistes i tabarnians -ja no els obro més, van a la paperera directament- em sentia com Kowalsky, baixant pel tobogan de la infantilització. Sense voler treure ferro a les agressions i a les amenaces reals, entre d’altres del ministre Borrell, i al lliurecampisme de certs elements feixistoides, tinc la impressió que és justament al pati de l’escola on ens volen portar els grans, mentre pacten el nostre futur. Només cal veure el president Torra, que es posa vermell de galtes a la mínima ocasió, per entendre que la conseqüència més greu de renunciar a fer efectiu el referèndum -o com a mínim a donar una sortida honorable als qui es van partir la cara perquè es pogués votar- és la caiguda.

Per un moment vam ser adults, i de cop altra vegada hi tornem amb els capgrossos, les festes amb globus i serpentines i per sobre de tot les batusses que, com als nens, als seus protagonistes els semblen de vida o mort mentre que els grans s’ho miren enriolats. Tenen reservada la funció de separar-los quan hi ha una d’aquestes baralles de pati d’escola, que és la que els dona poder. Fer-se adult també és aprendre que hi ha gent que et vol fer presoner del nen que portes dins per després guanyar-se el dret de castigar-te i de premiar-te a voluntat. Per cert, els nens són una meravella -i la gràcia de ser-ho és que dura poc.

Hauríem de llegir Ferdydurke, a Quaderns Crema tenen una traducció de Jerzy Slawomirski i Anna Rubió formidable.